RE: Repte Clàssic DCCXV. (In)Decisió

Decidir-se

Sabia que li caldria més d'un petricó de vi per decidir-se.
La veié per primer cop, al bar de la plaça, un vespre.
Havia plegat aviat d'esterrossar i, abans d'anar a jou, volia traguejar un got de vi de la bota i mirar de xerrar una estona amb algú.
Tot sol s'estava al camp hores i hores. El temps aguantava i havia d'aprofitar per enllestir la sembra.
Així que, en aixecar la cortina "atura mosques" de la porta de l'única taverna del poble, al fons, en un raconet mig en penombres, va besllumar un esclat de llum en forma de la cabellera més esplèndida mai vista en cap de dona.
Es va enamorar de cop com un adolescent, ell que depassava dels trenta…
En temps a venir, van començar la mútua coneixença i van descobrir que junts hi estaven bé.
Parlaven de mil coses, s'explicaven la vida d'abans i la que voldrien per a després. Van esdevenir molt amics.
Però ell no en tenia prou i no sabia si ella sí. Li ho havia de demanar i dir-li que ell volia… la volia… per muller i mestressa de ca seva i… mare dels seus fills i… per companyia per sempre més.
I un vespre, quan el temps començava a fresquejar, abans d'anar a la taverna va passar per casa i es va rentar i posar el vestit bo. El de les festes majors i els enterraments.
Va entrar molt decidit al bar i va demanar un "beure" que l'encoratgés i el va fer passar d'una tirada, es va dirigir al raconet de sempre, va treure de la butxaca de l'infern de l'americana un anell que havia heretat de l'àvia i...
-Antònia et vols casar amb mi?
El SÍiiiiiiii, que va escoltar el va fer pujar al setè cel!

No ho era pas d'indecís, mai no ho hauria acceptat, sempre tan directe a dir i fer allò que el magí em presentés.
Mai no em va caldre ni un petricó de vi per vèncer cap indecisió, ni quan per fi, havia de donar el sí, vull. I encara avui em bull per dins la certesa d'haver fet el pas correcte. Ho recordo com si fora ara mateix -que de fet ho és i ara m'explico-, com vaig patir l'infern de l'americana de setí. El casament era en ple juliol, i aquella peça de vestir va ser un martiri, malgrat que en aquell moment em creia pel camí del setè cel, del bracet de l'Estel, la meva estimada, i en aquells moments ho creia, aquí em mori.
Però ara, passats els anys, i en la vellesa extrema, els temps han avançat, i s'han inventat aquella màquina que et fa retornar al passat en somnis. Sí!, un estri que te'l posen enganxat als parietals i et fa un pessigolleig que et retorna records, i els vius com si ara mateix hi fores.
Però ho veus com un altre espectador, diuen que el cap ja té aquestes coses, que tot ho veus en un altre pla vital, que si et fiquessis en el teu cap, cinquanta anys després, no se sap quines conseqüències podrien esdevenir.
Collonades! Decidit com soc, he fet una visita a la botiga dels records, malgrat que l'Estel si ha oposat fermament, però ja no té la força d'antany. He reviscut amb harmonia els dies anteriors al casament, el neguit i els nervis, així i tot, ves i no sé per què, quan he estat observant la cerimònia m'he revoltat. I en els records, quan és l'hora de dir-li la frase màgica, m'alço decidit i crido ben fort i alt.
-No t'hi casis, que t'enganya amb el teu pare!!, i el primer fill no és teu!!!

De sobte m'he sentit trasbalsat i m'he vist navegant en un mar de núvols gratificant, que m'ha fet sentir tot correcte, en el somni reviscut. La conya ha estat quan m'he despertat. No era a la consulta dels viatgers dels somnis, era en un altre lloc, on no sabia com hi havia arribat. Tenia una revista a les mans que parlava dels viatges en el temps. Jo estic assegut en una gandula en una porxada d'una caseta de muntanya, amb un tou de gespa al meu voltant. Diria que això ha de ser la Cerdanya, no us ho sabria dir, ara mateix, però jo allí sempre hi havia volgut viure. La cosa és que un gos d'aquells de vigilar ovelles se m'ha llençat al damunt per llepar-me la cara, i jo mai no he tingut un gos a casa, no obstant això, ara me l'he mirat i li he dit amb tota la calma del món...
-Estigues quieta, Estel, criatura dolenta!, ja saps que no m'agrada que em llepis la cara.
I tot seguit un parell de canalles menudes se m'han tirat al damunt, cridant-me; iaio, iaio!! Són l'Ona i el Pau, els meus nets!!
I la veritat, no sabia que la meva filla hagués tingut fills...
Però què m'empesco ara?
Potser si m'hagués casat amb l'Estel -curiós ara que ho penso, es deia com el gos!!-, aquella primera amistançada de jovenalla, ella sí que es va quedar embarassada de no sé qui, i va tenir una nena quan ja no érem nuvis. La vaig deixar pocs dies abans de visitar l'altar, encara s'hi deu estar rumiant d'anar-hi. Si ens haguérem casat, potser ara tot seria diferent...
Però quan he vist venir al meu fill que em porta un te gelat, la meva beguda preferida -odio l'alcohol-, no ho he dubtat més, aquesta és la meva vida de veritat, i allò altre ha estat un malson. I si l'altra fos la bona, allí no hi torno jo...
I mira quin somni més barroer, que m'he empescat d'una màquina que et fa reviure records... Quina conya!

***

-Senyor Narcís!! Desperti!! Senyor Narcís!!! Coi que no es desperta, coi!!!

Pagafantes

“No en tinguis el més mínim dubte, Llopis”, va dir amb gran seguretat la cap de l’Àrea. Ben vestida, una mica massa ben vestida, també,- podríem afegir-. Veu melosa, però ferma alhora.

Llopis, un pel encongit sota el marc de la porta del seu despatx, somreia poc convençut i feia que si amb el cap, però sense acabar de verbalitzar-ho en paraules.

“No tindrem prou personal per escometre aquest treball”, ens deia desprès tot explicant la conversa als seus propis subordinats. “És una gosadia posar-se en aquestes qüestions, ens sortirà malament”.

Va seure a l’ordinador i va començar a obrir inquiet un reguitzell de carpetes grogues, amb les subcarpetes corresponents, un home ordenat, però tal vegada poc creatiu.

“Tu te’n podries cuidar de fer un primer informe?” -Em va acabar dient, tot i que tenia dubtes perquè estava temerós que no acabés fent-li un paper del tipus “fer volar coloms” al qual el tenia acostumat i, el que seria pitjor, que agradés a la Cap, la qual, tot remenant les polseres digues “això està molt bé” mentre les polseres dringaven.
Un autèntic infart li suposaria a l’home ordenat, que somriuria amb la boca petita davant la Cap tot maleint per dins la frivolitat de la gent poc ordenada però malgrat tot creativa. Quedava com un autèntic pagafantes però era el seu destí. Aquests dubtes que li feien cobrir-se les espatlles per sortir il·lès i caure de ple en l’atonia, el conformisme.