RE: NANOREPTE 1062 - Por. ATREVEIX-TE

Volia ser simpàtic. M'agrades molt, li va dir mentre escurava el dit gros de la mà dreta.

Em digué, vull que el meu cor visqui entre els teus poemes. Ara el tinc embolicat amb el meu poemari

Benigne o maligne?
Estava terroritzat i no s’atrevia a obrir el sobre amb el resultat de la biòpsia d’aquell tumor.

No dormiu amb la finestra oberta.
En llevar-se s’havia trobat pàl·lid, en el mirall. Ara, tibant-se la pell del coll per afaitar-se, descobrí dos foradets sospitosos...

Tinc 18 nanoacudits més. Com que no estaria bé incloure’ls aquí encara que hi posés "fora de concurs", he agrupat aquests divuit i els presentats en un relat que trobareu a la meva pàgina quan l’hagin publicat.

L'ombra

No ho era, un tacte gèlid m'ho ha fet percebre millor.


No hem trobat el cos, encara…

«Abominació d'impossible descripció»
Varen ser les úniques paraules que va poder escriure amb la seva sang.

ATREVEIX-TE.
Recordo del temps d'infantesa, la frase dels pares.. "No tinguis por,
atreveix-te".
Encara la tinc present.
................................................