RE: Nano repte 1084. Un, dos, tres, picapedrer.

Manetes enganxoses.
A la rotllana, ningú volia posar-se al costat d'aquell nen tan porquet que es passava el dia burxant-se els narius.

Orelles de pàmpol.
Aquells infants tan innocents no s'estaven de cantar-li "Vola, Dumbo, vola!", quan jugaven al pati a tocar i parar.

Tinc 18 nanoocurrències més. Com que no estaria bé incloure-les aquí encara que hi posés "fora de concurs", he agrupat aquestes divuit i les presentades en un relat que trobareu a la meva pàgina quan l’hagin publicat.

Nou a la residència
Seu al costat i em saluda. El miro als ulls i el reconec: obro la mà i m'agafa la pedreta.

Després de 80 anys
Tothom repetint-me "obre la mà...".
–Un, dos, tres...
És la veu del Fidel! Ara sí: l'obro i recull la pedreta.

Un, dos, tres, ha obert els ulls a aquest món, un, dos, tres, mira a esquerra, mira a dreta i el que acaba de veure ja no hi és. Un, dos, tres, en un sospir ja no mira a esquerra ni mira a dreta, ja no hi ha ni dreta ni esquerra. Un, dos, tres, tanca els ulls a aquest món i el que hi era ja no hi és.

Versió d'infància

A l'hivern, a la plaça. Un, dos, tres, pica paret!
I tothom congelat.


No m'ho empasso

Cantem en rotllana: "un, dos, tres, picapedrer" i les mans, són buides. Tothom amb la boca oberta, menys un!