Per a llpages a propòsit de l'artístic poema Neró

Miri, llpagès, la culpa la té en Rafael Argullol. Soc una mica deixat i l'altre dia me'n vaig anar a dormir sense mi. No sap pas quina complicació és això de voler que et vingui una són que no és teva. Ho vaig intentar durant un parell de minuts, perquè de paciència tampoc en tinc gaire, i, en no aconseguir-ho, vaig pujar al Núvol. Allí m'hi vaig trobar el meu admirat Rafael Argullol. Estava parlant d'un tema que m'apassiona, la relació entre Ètica i Estètica.

El títol de la xerrada era "L’ètica d’un artista és la seva estètica”. Així doncs, la cosa anava d'art, d'ètica i d'estètica, un trio que em meravella. Quan poc després de començar la xerrada va dir que "per mi, sobretot, l’art és interrogació sobre la condició humana", immediatament vaig pensar en el Neró americà que, en poc temps i en exercici del seu talent teatral, ha llençat als espectadors més interrogants sobre la condició humana que el conjunt de filòsofs registrats. El títol de la xerrada li esqueia com les mitges de malla a la Shakira. L'estètica,  vomitiva per alguns, que impregna el seu virtuosisme teatral, proclama sense deixar cap clivella per al dubte, la seva ètica.

En Rafael cita a Aristòtil per afirmar que "l’art ens pot portar vers els abismes més profunds de la condició humana i de l’existència i al mateix temps, a través del mateix xoc del viatge artístic, a la catarsi, a la teràpia i a la curació"

No hi ha cap dubte que el Neró americà té una colossal capacitat per transmetre passions alhora que és un consumat mestre en la provocació. Segur que hi ha un munt de persones que s'autoanomenen artistes que li envegen aquest talent alhora que el desqualifiquen pel  caràcter abominable del seu art.

En un altre moment de la xerrada en Rafael deixa anar, "L’art sempre ha ajudat l’home en una doble operació: en primer lloc, mostrant-lo com era, posant-lo davant del mirall i, de vegades, fins i tot, posant-lo davant de l’abisme, i, després, per altra banda, amb una capacitat de transfiguració d’allò mateix que havia mostrat. Per tant, l’art podríem dir, que d’alguna manera, ens mostra la malaltia i ens mostra el camí de la salvació"

El Neró americà forma part d'un corrent estètic que s'escampa arreu. Els analistes de guàrdia no la saben interpretar i resolen l'anàlisi d'una forma barroera. Li pengen l'etiqueta d'extrema dreta i es queden tan amples. Només fan que mostrar la seva incapacitat per enfrontar-se als profunds estadis del magí dels homínids. L'art ve, com sempre, a ajudar-los.