Oblit

Goodbye

Ni tant sols sé si hi va haver núvols,
si va ser un dia rúfol i emboirat.
Ho devien dir al telediari. No ho sé.
Que importa, ja?
Podria recordar el teu somriure
i no ho faig, ni sé perquè. Qui sap?
Algú va morir aquell dia. Ben segur.
I què? em diràs.
Potser recordaria la plaça si no fos
que la tinc al davant. Com saber si
el que recordo no és només
el que he volgut recordar?
Crec creure que era a la tarda,
un capvespre, qui sap, qui lo sa?
Un nen va perdre la mare, i potser
encara espera, en va.
Ell no ho sabia aquell dia. Nosaltres sí,
no creus? Prò, i que hi fa?
Els dies empenyen els dies
i els nostres queien rodolant.
En recordo la tristesa, prò no és trista,
ni tant sol hi penso mai.
Només recordo que al final et vaig dir
Fins aviat, au revoire, goodbye.

X

Inici fred, esquiu de compromís
imperceptible frec a la galta
S'encén prest l'espurna del desig
i ansia ser càlid amb recança

Arrela al solc més pregó del meu cor
per nodrir-se d'alenades ardents
L'instant precís, dolçor i tebior del cos
l'allibera, prepara el vessament.

I el bes humit, enèrgic aleteig
escorcollant les coves vedades
muda en incendi un pessigolleig.

S'expandeixen passions desfermades
Tendres, irrepetibles besades
ara marcides, vesteixen l'oreig.

En la solitud de la penombra
un raig erràtic de saba roja
L'ombra subtil d'un parpelleig
l'aleteig gràcil de les parpelles
deslliuren voladissa la mirada

En la penombra de la solitud
la saba roja d'un raig errant
Parpelleig de llum i d'ombra
aletegen les parpelles, lliures
intersequen les seves volades

En un bes s'entreobre la crisàlide
en el clarobscur lluc de l'ésser
iridescent, trèmul reflex metàl·lic
Es despulla del motlle que l'empresona
es desclosa immortal papallona

Veu en off:

- Mr. Blade i Ms. Replicant es coneixen en una entrevista a la seu de la Tyrell corporation a Los Angeles.

- Mentre hi ha naus oxidades i desprogramades surant per l'òrbita d'Orió...

- 6 replicants s'han escapat del centre de producció buscant fer mal a la creació humana.

- Quan Blade acaba la seva missió, es dirigeix a l'apartament de Ms. Replicant...

- ... on després de dormir una mica, enceta conversa amb Replicant...

MR. Blade: Tocarem el piano junts?

Ms. Replicant: És probable.

MR. Blade: Es repetiran les qüestions?

Ms. Replicant: Igual que les respostes.

MR. Blade: Saps més que ningú?

Ms. Replicant: No t'ho puc concretar.

MR. Blade: On ens duu el coneixement?

Ms. Replicant: El tenim a tocar ... deix ... deixa'm dir-te q...l'ahir va deixar d'importar quan m'has besat a la galta... crec tenir sentiments... d...debò.

MR. Blade: No tenir passat és aprendre d'ara. No tenir demà és començar de nou. Ara i aquí no és quan, ni on si no m'ensenyes les credencials.

Ms. Replicant: Blade runner!!! Tu m'entens. Saps millor que ningú ... Sap ... Saps que no pots evitar-me. Has assumit que podem anar més enllà.

Veu en off:

-Ms. Replicant intenta marxar i Mr. Blade li impideix el pas ... quan la besa amb força i intencionalitat.

...

Veu en off:

- On hem arribat? A través de la seva perniciosa febre, la humanitat ... ha mutat. No hi ha volta de full. Ho tenim a tocar. És ben palpable que la imaginació ha trascendit fins a la màxima creació terrestre i universal que hom coneix: l'ésser humà.

Carrers molls de la ciutat
en la matinada sola,
als fanals titil·la llum,
sobre l'asfalt hi ha la roina.

Ella es posa al llavi un dit,
llavi cremant, tou com molsa,
llavi cremant del petó
en la matinada closa.

Sola és en un carrer
on les estrelles s'hi fonen;
sola pena, sol sospir
que trèmulament s'escola.

Se sent com gravita el temps,
com s'escapa en l'ampla volta,
cel romput, nit al rompent,
l'adéu ha tancat la porta.

És el petó del comiat,
quan la soledat assola;
tremola la terra, el vent,
el firmament i l'escorça.

I com un ocell ferit
el seu cor filferro gronxa.
Es posa una amà al pit:
per sempre ha emmudit l'alosa.

Com la pluja mil·lenària
la pluja del teu oblit,
dels teus petons, d'aquella ànima
de temps de gladiols florits.

Cada gota és una nota
que davalla més endins,
que fa fimbrar la tristesa,
que percudeix en la fi.

Fa tremolar la consciència,
fa sotsobrar el meu respir,
endinsa la pena densa
com el vibràtil d'un crit.

Ales d'enyor que s'escampen
sobre el mar, dins del plugim,
duen pol·len d'amarguesa,
clouen el temps, l'infinit.

Com la pluja mil·lenària
la pluja del teu oblit,
dels teus petons, d'aquella ànima
de temps de gladiols florits.

Cada gota és una nota
que davalla més endins,
que fa fimbrar la tristesa,
que percudeix en la fi.

Fa tremolar la consciència,
fa sotsobrar el meu respir,
endinsa la pena densa
com el vibràtil d'un crit.

Ales d'enyor que s'escampen
sobre el mar, dins del plugim,
duen pol·len d'amarguesa,
clouen el temps, l'infinit.

Que les infàncies siguen florides i tendres.
Que no ens prediquen mites de llums celestials.
Que gaudim abans del les flors que del fem.
Que els nostres deserts s'òmpliguen d'il·lusions.
Que les guerres es facen a un tauler d'escacs.
Que de l'amor ens multipliquen les ales.
Que tots els somnis segueixen sent de pau i en pau.
Que sopem al carrer molt de temps amb amics.
Que els crits dels de dalt esdevinguen lladrucs.
Que mai no hi haja opressors ni oprimits.
Que la mort ens arribe ràpida i suau.
Que els versos fecunden la terra i l'espai.