N'hi ha per llogar-hi cadires!

Fins avui, que abans de posar-me a escriure me n'he volgut assegurar i ho he cercat amb Google, no m'havia assabentat que ens equivocàvem, parlant de "fer la cadireta", i que hauríem hagut de dir "fer la cullereta". Segons aquesta saberuda IA, que darrerament apareix dient la seva encara que no l'hagis convocada, "'fer la cadireta' és l'acció en què dues persones s'enllacen les mans i els braços pels punys per formar un seient i transportar algú que no pot caminar", i que "'dormir fent la cadireta' no és una locució formal recollida als diccionaris, sinó una confusió o encreuament popular molt habitual amb l'expressió 'dormir fent la cullereta'". I acaba sentenciant: "'Fer la cullereta' és la postura en què dues persones dormen estirades de costat cap al mateix costat, adaptant els cossos l'un darrere de l'altre (com dues culleres encaixades). Quan algú diu 'dormir fent la cadireta', gairebé sempre es refereix a això".

Han passat anys, però segueixo tenint els dos coixins i dormint a la meitat esquerra del llit, girat de costat cap a la dreta, meitat que ara és buida. Sovint somio que encara omples aquest buit i que dormim fent la cadireta. Sobretot a l'hivern, quan, arraulit sota l'edredó, busco en va la teva escalfor.

D'ençà que ens vam conèixer i començàrem a tenir relacions íntimes ens vam acostumar a fer la cadireta —definitivament, se me'n fum que la normativa imposi "fer la cullereta"—, però el context ha anat evolucionant. Recentment enamorats, quan aquella passió era irrefrenable, després de cada escomesa adoptàvem aquesta posició per refer-nos i ens endormiscàvem, i tan prompte com tornava a la vigília notava com el membre, retingut entre les teves natges, tornava a estar a punt. Anys després, amb una més gran complicitat tot i que amb menys fogositat, ho seguíem practicant. Tret de l'estiu, en què defugíem el contacte físic més enllà de l'imprescindible, era la forma habitual de jeure i dormir. Més tard encara, amb el nen molt petit, quan venia terroritzat pels trons o per un malson, el deixàvem dormir entre nosaltres i la cadireta s'ampliava a tres. De més grans ho seguíem fent perquè dormir de costat era la millor manera d'evitar roncs i l'apnea del son. I quan van venir les successives hospitalitzacions, jo maldormia en aquells incòmodes seients articulats, el més a prop teu que em deixaven.

Si tingués la sort que un dia s'acomplís el desig de no despertar-me, que formulo sempre en tancar el llum de la tauleta de nit, l'endemà em trobarien en aquesta posició, més discreta que quedar panxa enlaire amb els ulls esbatanats i la boca entreoberta. I dirien que m'he reunit amb tu.

Tant de bo fos veritat.

N’hi ha per llogar-hi cadires! Aquesta dita que mai he acabat d’entendre, però que sempre m’ha fet gràcia, pot-ser per allò de la cançó de la Trinca que diu ‘para alquilar sillas’, m’ha suggerit escriure el relat de la meva vida, la d’una cadira un punt anodina, plegable, apilada juntament amb moltes altres quan no se’m necessita.

Sense tenir amo, tothom se’m pot sentir seva i sovint qui em té i pot seure, malgrat la meva senzillesa i incomoditat, se sent un privilegiat. En algunes ocasions i per un preu mòdic, també se’m pot llogar.

Camions de gran envergadura em porten d’un lloc a un altre. Recintes de Festa Major, concerts, festivals, aplecs. No tothom té la sort d’aconseguir-me i les discussions són freqüents si algun espavilat m’agafa quan ja tinc amo.

Quan arriba el bon temps, pràcticament no paro quieta. Aquest tràfec d’anar amunt i avall ve seguit de períodes en què, conjuntament amb moltes altres, resto immobilitzada. Ben plegades no ocupem gaire espai. Llavors em venen al cap altres cadires que a l’inrevés de nosaltres, són de mira’m i no em toquis, cadires amb pedigrí, de bonics dissenys, fetes de fustes nobles per mans artesanes, exposades en sales modernistes de museus i que, provinents de cases benestants, romandran inutilitzades per sempre. Un rètol davant seu ho diu ben clar, "Es prega no tocar".

Malgrat els elogis que els visitants dediquen a aquestes peces tan úniques, no em canviaria per elles. Anar de mà en mà, obrir-me en un no res, estar present en tantes festes populars i veure com gent disciplinada em torna sempre a la pila, és la meva essència i la raó de ser. I quan la festa s’acaba i torno, qui sap fins quan, a un magatzem gris i trist, l’enyor s’apodera de mi, esperant sentir altre cop l’estrebada d’unes mans.

Diari d’una cadira

23 de juny de 1946
He arribat a una habitació, nova, lluent. Embolicada amb un paper ple de trens i de cotxes. Ell ha xisclat al veure’m i s’ha enfilat damunt meu com si fos un cavall. M’han col•locat davant d’una tauleta plena de fulls i llapis de colors.

23 de juny de 1956
Damunt la taula ara hi ha una i màquina d’escriure i a la paret un pòster gran amb una moto. En Martí és inquiet i gairebé mai para de moure’s quan s’enfila sobre. Només alguna vegada resta quiet, concentrat. Aleshores sonen insistentment les tecles de l’artefacte.
De dia el ritme de la música a tot drap em fa moure’m inquieta. Tinc ganes de què es faci fosc per poder descansar.
Quan apaga la llum em cobreix d’uns pantalons i una samarreta rebregada i suada. Pel terra dues sabatilles d’esport i uns mitjons bruts.

23 de juny de 1966
Estranyament la cambra avui està molt endreçada. La música estrident s’ha convertit en una melodia suau al acords de la primavera de Vivaldi.
Xiuxiuejos i alguns gemecs han omplert la nit i he quedat coberta d’una faldilla amb volants i un top verd.

23 de juny de 1976
La cambra avui s’ha transformat en una batalla campal : llibres i ornaments per terra i jo ajaguda també entre el desordre. He sentit plors.

23 de juny de 1986
Ha tornat la música suau acompanyada del balbuceig d’un nadó. Damunt meu un xumet i un sonall de colors.

23 de juny de 1996
M’he trencat una cama i temo que aniré a parar a les golfes..
Però no. M’han reparat i m’han pintat de nou

23 de juny de 2006
Tota la decoració de la cambra ha canviat. Els colors dels mobles és mes sobri i damunt de la taula ja no hi ha la màquina d’escriure sinó un aparell diferent amb pantalla i un silenciós teclat.

23 de juny de 2016
M’han col•locat en un racó. Malgrat el llit i el color de les parets va canviant, a mi em mantenen al costat de la paret. El meu lloc hi ha una cadira més jove i moderna i es mou d’un cantó a l’altre i t’hi pots recolzar,

23 de juny de 2026
M’han col•locat en un racó. Malgrat el llit i el color de les parets va canviant, a mi em mantenen al costat de la paret. (a ales 8 del vespre)
Ha arribat corrents un grup d’infants amb la pregunta : avi, aquesta cadira també?
Soc damunt d’una muntanya de trastos vells a punt de què em cremin.
Bona nit de sant Joan.