Montse castellà/Joan Baez

És caminar pel camp de batalla
i despertar-se'm un amarg i sentit plor.
N'he conegut ben pocs,
al llarg del temps,
que a la mort no li tinguen por.

L'albada sagna en esta terra
que té el cel roig de foc i fum,
mentre les noies carreguen
les bicicletes amb flors
per als difunts.

Al carrer una dona de genolls
esgarrapa cràters i brossa,
un tros de sabata,
un alè, un pedaç de roba.

De la gola li naix un lament,
un esfereïdor crit.
Sota seu, entre la runa,
està enterrat lo seu fill petit.

La guerra quan l'acabareu?
Ara on ets fill meu?

Sense casc i asseguts a la vorera,
alguns desafien l'atzar i el destí
i contemplen la brillant estela
dels míssils que creuen
lo cel de la nit.

Però fora vila, per masos i horts,
cap alarma no arriba a sonar prou fort.
Allí, xiquets innocents
segueixen dormint sense saber
que no seran a temps de fugir.

Infants s'arremolinen
a les carreteres
de ciutats i pobles.
S'apleguen al nostre voltant
i mirem de ser amables.

Un ban anuncia quins són
los nous morts d'este malson,
mentre la gent pronuncia
l'únic que sap dir en anglès:
Johnson, Kissinger, Nixon.

Vau dir que hi hauria pau.
Ara on ets, fill meu?

Mos apleguem al vestíbul
per celebrar la nit de Nadal
persones de França, Polònia,
Índia, Cuba i Vietnam.

Companys del refugi,
me vau ser bàlsam i alegria
tot compartint
somriures i silencis
en aquella difícil agonia.

Només puc abaixar el cap
i demanar perdó humilment
per tanta devastació,
per tot allò
que us estem fent.

Les armes mos trenquen la veu.
Ara on ets, fill meu?

Gairebé vint anys de guerra,
un país abatut i no hem escarmentat.
Mos perseguiran fileres de taüts,
tots ben arrenglerats.

Si més no, la gent aquí
hem creat una ànima
de franca germanor,
on algun dia renaixerà el lotus,
la vostra bella i blanca flor.