Disset intervencions! El repte està ple d'intervencions que cal desintervencionar...

Elena Francis, anys cinquanta.

Ho recordo com si fos ahir. Durant les llargues vacances d'estiu o algun dijous, que era quan els Maristes feien festa a la tarda tocant els collons als pares, que l'haurien preferida dissabte... tret que el dissabte volguessin intimitat, amb el nen a escola. Amb aquell aparell de ràdio, que funcionava amb vàlvules, integrat en un moble damunt del qual hi havia un gerro de cristall de Murano i, penjada a la paret, una reproducció de "Les filadores", de Velázquez, a escala reduïda.

A les cinc, la meva mare havia sintonitzat Ràdio Barcelona (SER), que retransmetia aquells serials lacrimògens de Guillermo Sautier Casaseca, "Lo que nunca muere" o "Ama Rosa". A les set, crec, no havia canviat d'emissora i sonava la sintonia del "Consultorio sentimental de doña Elena Francis". A més de consultes sobre cuina i cosmètics (el programa el patrocinava l'Institut de bellesa i Laboratoris Francis), eren llegides cartes en demanda de consell sobre temes amorosos, sempre tractats amb un puritanisme propi de col·legi de monges, que l'Elena Francis, que tothom pensava que era un personatge real, contestava en un to entre paternalista i condescendent. Com que no em veig capaç de resumir-ho millor, reproduiré un fragment de l'article de la Viquipèdia: "Durant 36 anys les respostes del consultori van ser invariablement d'una ideologia i moral conservadores que proposaven el model de dona, mare i esposa del franquisme, sempre submisa. El consultori recomanava a les dones abnegació, resignació, mirar a una altra banda, fer els ulls grossos, tenir paciència, esperar que les coses canviessin o sacrificar-se pels fills i la família [...] Les cartes descrivien un panorama de mestresses de casa soles, relegades a la llar i a les tasques domèstiques, una sexualitat lligada a la maternitat, una homosexualitat ignorada o rebutjada, un matrimoni indissoluble, una culpabilitat sempre atribuïble a la dona... En aquest sentit, va ser un programa imbuït d'un profund masclisme que va contribuir a perpetuar estereotips".

Recordo comentaris de la mare titllant de carca l'Elena Francis: fins i tot la meva mare! Sovint la contraposava al consultori de Montserrat Fortuny, emès cap al migdia per Ràdio Espanya de Barcelona, patrocinat pels Laboratoris Eupartol, fabricants d'un tonificant femení, i que trobava d'un tarannà més liberal. El súmmum de l'apocalíptic i reaccionari, però, eren les xerrades d'orientació religiosa que Radio Nacional d'Espanya emetia durant la Quaresma a les nou del vespre, a càrrec del capellà falangista Venancio Marcos.

La casta Clemència Tavernell, filadora d’ofici, escolta un estrèpit. Somriu fins que l’olor embriagadora del perfum li canvia el rostre. Escolta com la clau obre el forrellat. El seu espòs, en Cosme Autòfon entra amb una noia de pronunciat escot, cintura escassa i malucs potents.
—És la Lasci, una companya de la feina —diu en Cosme. —Anem al llit a repassar factures.
La Lasci se la mira i li fa un senyal obscè. Entren a l’habitació i se sent el soroll de les molles.
La Clemència s’asseu a la taula i escriu una carta al consultori d’ Elena Francis. Exposa: “Em sembla que el meu espòs porta dones de la vida a casa”.
La parella surt de l’habitació, la Lasci s’acomiada d’en Cosme. Ella desa la carta al calaix del pa.
—Clemència! porta el sopar que m’ha vingut gana —diu en Cosme.
La Clemència li serveix dos plats i vi. Ella se’n va a treballar al torn de nit de la filatura.
Uns dies després engega la ràdio i escolta:
—El consell és de Francis.
Comença la lectura:
“Em sembla que el meu home porta dones a casa, però jo l’estimo molt i no sé què fer. Senyora com he de reaccionar?”
Després d’una musiqueta, arriba la resposta.
—Filla meva, molts homes tendeixen a la infidelitat, però això no vol dir que el teu no t’estimi. Si veus que de veritat son noies dissolutes, intenta arreglar-ho. Pensa per què el teu home et fa això? Potser no ets prou sol·lícita. Mira d’aconseguir discreció i procura canviar les coses. A la nit, procura estar a casa. Si no pots, consulta amb una amiga monja.
Torna a casa a les sis del matí. Es troba amb una mig vestida a l’escala. A casda, olora el mateix perfum! La culpa és meva! no el sé atraure...! Fa això, perquè no em troba al llit. Demana anar de tardes.
Arriba la nit, entra a l’habitació amb roba eròtica i ben perfumada, en Cosme es frega els ulls i ella posa cara de vergonya. En Cosme, molt tendre, promet no repassar factures amb les companyes. La Clemència marxa a treballar molt enamorada. Està molt agraïda dels consells de la Francis. Explica el que li ha passat a una amiga de veritat.
—Estàs casada amb un poca vergonya!. Deixa’l!.
Sort tindrà que podrà presentar proves de l’adulteri i podrà accedir a la separació.

Estimada Senyora Francis,

el meu nom és Pau i soc un modest jubilat que passa les tardes escoltant la ràdio i jugant a la botifarra al Casal de Calders.

M'atreveixo a escriure-li per explicar el meu cas. Miri, en Jordi, el noi de Can Deixes, el net del Suís, va dir que és català aquell que viu i treballa a Catalunya. La primera condició, excepte si has anat a parar al cementiri, fa de bon complir. La segona, però, ja té més pèls. Som un bon pilot quins vivim a Catalunya i no treballem. Molts no treballen perquè tenen un os a l'esquena, altres perquè van indocumentats i els que són com jo, perquè ens hem jubilat. Així doncs, només compleixo la meitat de les condicions d'en Jordi.

L'altre dia, al Casal, parlàvem de la vivenda, dels habitatges que en diuen ara, i el noi de Can Cuires, el que té una germana monja, en va deixar anar una de les seves. Va dir que el problema no és que hi hagi poques cases, sinó massa gent que no són catalans i volen viure-hi i no n'hi ha per tots. Jo els vaig fer adonar que, dels que érem allà, si hi treiem el cafeter, no n'hi havia ni un que treballés, o, cosa que és el mateix, que sigui català.

Senyora Francis, vostè que sap de tot i és bona filadora de respostes encertades, ens pot dir com ens podem fer catalans, que ens agrada molt ser-ho, sense haver de treballar? És que si les autoritats creuen el que diu el noi de Can Cuires, no vindrà d'un sospir que haurem d'anar a jaure sota el pont.

Un jubilat