Delícia (o Metòdica)

La senyora, si és que era una senyora el monument en talons que passejava rambla Catalunya amunt, portava tota l’artilleria pesant a sobre. El “peluco” semblava bo i no dels comprats a Canàries, un penjoll al coll que era dolent, massa pedres, però la joia, joia, era l’anell. Era d’aquells de compromís, amb un diamant solitari, talla Marquesa, que ben bé podia valer tres-centes mil pessetes o més.

L’Elvis, assegut a la barra del d’Or, fotent-se un frànkfurt i una gerra, la continuava repassant de dalt a baix mentre la “jai” guaitava un aparador de vestits del bo i millor.

Ràpid com sempre, tragué un bitllet de cent pessetes i amb dos copets de puny
sobre la barra va fer girar el cambrer i demanà el canvi.
Es va estirar l’americana, es pentinà amb la mà, assajà un blanquíssim somriure i traient pit pensà en com devia cardar la paia per merèixer un anellàs com aquell.

Fent el distret s’apropà a la dona i en va ensumar el perfum. S’assemblava al de la botiguera amb qui se li’n va anar la mà i amb el seu amic Fruti que s’està “menjant el marró” a la Model.
Una mena de remordiment li enfosquí el dia. El Fruti, de nom Fruitós -a qui se li acut posar aquest nom a una criatura- havia estat el seu millor amic i fotien ”pals” frec a frec. D’ençà de la cagada treballa en solitari.

Mentres la benedicció rossa entrava a la botiga a remenar uns penjadors l’Elvis es trencava el cap per veure com li prendria l’anell sense tallar-li el dit, és clar.

Va esperar que la noia sortís, carregada de bosses i amb el seu millor posat, la ma esquerra a la butxaca amb la “sirla” ben agafada i un Marlboro a la dreta prop dels llavis, va creuar-se davant d’ella i li demanà foc. Ella, nerviosa, no volia aturar-se, però l’Elvis, tot un cavaller, l’agafà per la cintura amb la navalla encara tancada al puny i li murmurà a l’orella, com qui fa un petó:

-Si crides, et punxo.

Llença la cigarreta i, gairebé afectosament, li agafà la mà esquerra. En un moment ja tenia l’anell a la butxaca.

Com una parella ben avinguda, caminaren enllaçats fins a arribar a una parada de taxis. l’Elvis va fer-la entrar en un, es quedà les bosses i va volar escales del metro avall.

La joia de viure.

Passats uns anys, quan ell ja era titular d’universitat i ella, amb trenta-tres, havia obert la seva pròpia joieria, decidiren ampliar la família. El primer fou rebut com una benedicció i l’arribada de la segona, dos anys deprés, acabà d’omplir-los de joia: ja tenien la parelleta.

S’havien conegut a La Jolla —San Diego, California—, però no a la universitat. Ella era de La Vila Joiosa —Marina Baixa, País Valencià— i ell barceloní, i havien coincidit en un mirador solitari sobre els penya-segats. Ell la sentí parlar pel mòbil, en valencià, i en acabat es presentà; xerrant, xerrant, decidiren sopar plegats, i besant-se, besant-se acabaren passant la nit junts. Mesos després, ja de tornada, ella se n’anà a viure amb ell a Barcelona. Especialitzada en gemmologia, trobà feina en una joieria del Passeig de Gràcia. Ell, amb la tesi acabada, entrà com a professor associat a la Politècnica.

Sempre havien cregut que, tant la joia com les joies, un cop teves ho eren per sempre, però s’equivocaven.

Aquell dissabte a la tarda s’havia endut la canalla a la joieria perquè ell, a casa, tenia una pila d’examens per corregir i necessitava tranquil·litat. S’entretindrien a la rebotiga amb els estris de dibuix qui hi guardava. Ella, darrera del mostrador, atenenia uns clients quan algú demanà entrar. Ocupada en mostrar-los un penjoll, no prestà atenció al nouvingut, obrint-li la porta maquinalment. Quan alçà la mirada, la pinta d’aquell individu no li agradà i amb el peu cercà el botó de l’alarma connectada amb els Mossos. No s’equivocava: sense preàmbuls, l’home els encanonà amb una pistola i els obligà a passar a dintre, on devia suposar que emmagatzemaven les existències. Abans d’obeir-lo, ella premé discretament l’alarma.

Contrariat en veure els infants, l’home feu estirar els demés, bocaterrosa, es despenjà una motxilla i, mentre la subjectava, oberta, amb la mateixa mà amb què amenaçava els nens empunyant l’arma, l’omplia amb l’esquerra repassant prestatges. Acabava d’ordenar a la mestressa que s’aixequés i obrís la caixa forta, quan sentiren sirenes al carrer, cada cop més a prop. No s’ho pensà dues vegades: deixant caure motxilla i pistola, d’una revolada agafá les criatures, una amb cada mà, i es precipità al carrer, just quan un cotxe patrulla muntava sobre la vorera i es clavava a mig pam de la paret. L’home quedà retingut al llindar de la porta, però a banda i banda els nens quedaren esclafats.

Pensaments

-Tot m’ha passat al Guinardó, quina joia de turó. Té alguna cosa de màgic aquest turó al voltant del qual ha girat bona part de la meva vida. La vida i la mort, l’esperança i la decepció, l’irreparable.



-Aquell migdia de primavera que es va girar fred et vaig posar al damunt el meu abric, anàvem cercant un taxi, però era més que un taxí allò que cercaven, era una via d’escapament, una sortida….La joia era una simple jaqueta ho vaig fer de cor.



-Solitari, he sobreviscut, però inevitable vindrà a cercar-me, també amb certesa i tossuderia, la Dalla. No li he donat encara permís per a que vingui. O potser sí. Qui sap. Però, sense ser un requisit, sol passar que la cridem en el moment oportú; i ve sol·licita aleshores, amb la nostra benedicció, sabent que fa una feina d’encàrrec ben feta. La joia de voler, o no, continuar, però des de dins cor. Que no vingui amb pressa! Destralera.



-Jo que soc dipositari de la joia dels seus pensaments, d’aquells pensaments de quan ja gairebé només les mans saben parlar, me’n faig ressò: que bonic seria que igual que la indiferència o l’odi mata un gran amor pogués curar. La joia de les paraules i de les mans, jo que ja només m’emociono amb els sons -que de vegades em fan gairebé plorar-: “me n’adono del molt que l’he estimat”, com diu a la cançó del Serrat, i que ara, emocionat, faig sonar al piano, tecla a tecla; “no en sabíem més”, mai més ben dit. No sé si és enyorança sentir la seva conversa llunyana en el suau cop de martell del fuster, unit a un altre soroll més agut.



-Escorregudes tremendament gratificants i satisfactoris amb visos d’eternitat, com per haver-se de fer un tatuatge i tot, per homenatjar-les, somiades: Aquí em poso un cinc pelat. Sense joies.



-Ja he tocat el meu cel o la porta del meu cel; plantar la vida és possible; que n’està de tranquil avui el meu dia “sempre”, quina joia. Que no passi mai aquest moment i pervisqui amb la copa alçada.

De joia i de joies

L’Albert sempre es feia el trobadís en el tren que agafava cada dia de Terrassa a Barcelona (anada i tornada) per anar a estudiar a la universitat. A mi no m’agradava, m’agradava el Pere, que estudiava medicina, però al Pere li agradava la Mercè. A la Mercè li agradava la Carme i a la Carme li agradava el Lluís. El Lluís era molt tímid, però, en canvi, sempre parlava amb mi Alguna vegada anaven junts l’Albert i el Lluís i em deixaven seure entremig d’ells, quan tots els seients estaven plens. Malgrat la timidesa del Lluís i les atencions exagerades de l’Albert, en aquells viatges rèiem molt amb els sotracs del tren i amb les batzegades que em fèiem arrambar-me amb un i l’altre. Jo em sentia plena de joia per aquest contacte masculí i amb les bajanades que parlàvem sense to ni so.
El Pere, solitari, llegia sempre un llibre a l’altre cantó del vagó. La Mercè vivia al Maresme i no coincidíem en el tren. En canvi, la Carme que vivia a sant Cugat, alguna vegada feia un tros de camí amb nosaltres. Alguns migdies ens trobàvem al bar de la facultat i tots sis fèiem un mos plegats. Un d’aquells dies vam assistir a una Assemblea d’estudiants i vam acabar amb una manifestació per plaça Universitat cantant Gaudeamus igitur i a mi de poc que m’atrapen els grisos.
Van anar passant els anys i cada u vam agafar camins diferents.
El dia que ens vam trobar per casualitat amb el Pere, després d’uns anys d’haver-nos perdut de vista, jo anava una mica emperifollada amb les joies que acabava d’heretar de la meva àvia: unes arracades de brillants i un collaret de perles. No acostumada a anar així, però tenia una entrevista de feina i me les vaig posar. En Pere sortia de l’hospital on feia el MIR i vam tenir la benedicció de coincidir. Vam anar a prendre un cafè i ens vam passar la tarda parlant. D’una cosa vam anar a l’altre i des d’aquell dia no hem deixat de veure’ns.
Quan ens enriolem ell sempre en diu “La meva noia que és una joia!!! I jo li contesto sí de brillants i de perles.
(la meva àvia sempre em deia que era una joia... per això, encara que en Pere m’ho diu en pla burleta, a mi m’agrada)

UN SOMNI INESPERAT






Jordi, era un xic de dotze anys, el qual vivia amb son pare i sa mare. No havia tingut mai un germà o una germana. Se sentia una mica solitari, però a poc a poc es va acostumar. Tenia les seues pròpies idees i era molt aplicat en l'escola.

Aquell dia que es va alçar i al minut va reaccionar que hi havia tingut un somni amb dues-centes oques blanques. Es veia alimentant-les: Llançava llavors a l'aire, les aus picotejaven la terra, estenien les seues ales. Els seus cloc-clocs s'escoltaven com a música feliç.

Jordi es despertà desitjant que aqueix somni fora realitat.
En uns minuts va obrir la finestra i es va meravellar en veure que, com en el somni, les oques escarbotaren amb els seus becs la terra del jardí. No ho tenia clar. Somniant va pensar que era una benedicció. Aleshores va decidir cuidar d'aquelles oques.

Dies després, al llarg del matí, la tasca de mantenir-les sans va començar a enutjar-li. Embrutaven amb els seus excrements tot el camp i xisclaven si no se'ls alimentava puntualment.

Com un malson, quan menys suportava les feines, els animals més s'esvalotaven i defecaven.
Va construir un cobert. Les aus, ara, quedaven contendides, el greixum ocult i ja no se sentia l'aldarull que feien. Jordi es va sentir millor fins que la rutina d'atendre'ls va començar a pesar-li. Va tancar la porta del rafal i així els va abandonar. Passant un temps va deduir que les oques s'estarien morint. Aleshores, una certesa s'apoderà de la seua ment: Estava matant a l'únic que posseïa.

Va destruir el rafal i va deixar les oques que se n'anaren lliures. Les alimentà amb voluntat, va netejar el que embrutaven. Com més esment destinava a cuidar-les, els animals es tornaven més dòcils i formoses.


Un matí, d'un dia del mes de maig, Jordi en contemplar a les oques va entendre el que era la plenitud. Aleshores les oques es van convertir en pardals blaus que se n'anaren volant i no els va veure més.

Oh, quin gran goig quina joia, quan els germans s'estimen…" Va parar de cantar i va girar el cap mentre deixava caure la mà dreta amb la pua. "Perquè tu m'estimes, oi?" Ella, estirada al sofà, sense deixar de mirar el llibre, va contestar amb un to sec i una pinzellada d'enuig a la veu. "No som germans tu i jo. Clar que t'estimo. A què ve això?" Mentre contestava, el mòbil, a tocar de la seva cuixa esquerra, sobre el sofà, havia rondinat. El va mirar de reüll. "I doncs?" apareixia en la pantalla, al costat del nom del remitent, Joan F. El cor li va donar una estrebada, va fer un salt i es va accelerar. Va allargar la mà esquerra per agafar el mòbil i, en tombar-se, el llibre va caure a terra. "Vaja, no volia posar-te nerviosa" li va dir ell mentre deixava la guitarra sobre la taula. Ella havia obert el mòbil i estava escrivint "A les quatre". Va girar el cap per mirar-li els ulls. "És la Carme, que havíem quedat per anar a berenar a les quatre. No havia pensat a dir-t'ho" Va notar com li tremolava la mà. Se'n va estranyar. Després de tantes vegades era impossible que perdés la serenitat. "Vols que t'acompanyi?" li va dir ell, sol·lícit. Se'l va mirar amb cara de sorpresa. "Què dius! No necessito cap espelma per parlar amb la Carme" Va aconseguir dibuixar un somriure. "A més, ja saps que parlarem de tu". Ell es va aixecar, "Encara que sovint hagi de jugar al solitari encara penso que és una benedicció que t'enamoressis de mi". Ella va assentir amb el cap mentre contestava "I jo que tu t'enamoressis de mi" Es notava excitada. Es va aixecar per anar al bany a arreglar-se.

Me n'he desdit, de dir-li que no hi haurà classe a última hora, perquè sé com n'és, de metòdica, la meva germana. Tot té un ritual, un moment dins del dia, un lloc en l'agenda. A l'igual que els àpats, que han de ser a una hora concreta i una composició inamovible. A més, darrerament, només sento la mateixa cançó sobre els canvis que em provoca això de la pubertat, un mal que ella ja l'ha passat. Qui no té feina, el gat pentina, diuen. I ella, des que s'ha divorciat i ha tornat al niu, en té poca, i espera que algú truqui a la porta i li ofereixi un lloc a la seva empresa, una casa per netejar o unes hores per passejar l'àvia. Tot i que penso que no hi ha una planificació específica en la seva rutina fixa per a encabir-hi una jornada laboral.

Recullo l'estoig i els quaderns i els llibres de text i, capcot i mig murri, m'acomiado a correcuita dels companys d'aula i els empento amicalment, perquè em vegin les noies de classe, sobretot la Lídia i la Sònia, que em barrufen molt. Apresso el pas per arribar abans a casa, en un recorregut solitari i volgut. És dimecres i avui hi ha llenties estofades amb xoriç i costella. També toca dutxa amb cap i passar fred perquè tota la cabellera quedi ben pentinada, sense ni un embull abans de l'assecador. A pèl, sense ni una peça de roba al cos, ni tan sols la tovallola. La bellesa és sacrifici. I aquesta aura de màrtir m'és una benedicció.

Me n'estic, de fer soroll, en posar la clau al pany. No vull que ningú em senti arribar a casa, i evito la fressa que se'n derivi de la meva entrada abans d'hora. Vaig directe al bany i la porta és oberta de bat a bat, amb un núvol de vapor que en surt. El xiscle de la meva germana és immens, de brau en plena lídia. El penjament té les mateixes dimensions, i el cop de l'aparell electrònic en ser llançat contra mi també. A la nit me'n ressentiré, però el dolor no em traurà la joia que experimento en veure el seu cos nu i blanc com el safir, la perla que té entre les cames, els robins que coronen els seus pits... Tot un joiell de delícia per als meus ulls púbers.

d.