Convocatòria RepteClàssic DCCCXVIII: LLATINADES

A més de les condicions precedents, i per tal d'agilitzar la dinàmica de successió dels ReptesClàssics, haurìeu de tenir present que:

Com a convocant, em comprometo a fer públics els comentaris i el veredicte divendres,12 de desembre, com a molt tard. El veredicte assenyalarà com a guanyador l'autor del relat considerat millor, i també mencionarà l'autor del relat situat en segon lloc.

El guanyador s'haurà de comprometre a convocar el RepteClàssic DCCCXIX diumenge, 14 de desembre, com a molt tard. Si no ho fes, la convocatòria passaria a l'autor del relat situat en segon lloc, que tindria un dia més per convocar-lo.

Com que tots els concursants aspiren a guanyar, qui per raons d'agenda personal no pogués garantir la seva intervenció els dies 13, 14 o 15 de desembre, no hauria de participar en el present RepteClàssic, tret que ho fes fora de concurs.

Aquesta vegada m'ha agafat per sorpresa guanyar el RepteClàssic precedent i no tenia preparat cap relat per incloure'l al present, com a referència i fora de concurs. En redactar-lo a posteriori, m'ha sortit amb una extensió de 450 paraules i, com que no vull perdre més temps simplificant-lo i reduint-lo a 400, he decidit ampliar l'extensió màxima de 400 a 450 paraules.


Havien begut oli. (fora de concurs)

Dels quatre que compartien aquell pis, Lluís estudiava a la Universitat de Barcelona, Carles a la Politècnica, Anna a la Pompeu Fabra i Marc, parella d'aquesta, treballava. A diferència d'estadants anteriors, que havien acabat com el rosari de l'aurora, aquests estaven ben avinguts.

Entre altres raons, haver acceptat que les despeses bàsiques es dividissin a parts iguals facilitava la convivència: el lloguer del pis, els rebuts d'aigua, gas i llum, la senyora de la neteja, el detergent per a la rentadora i els queviures compartits, com aigua, pa, llet i oli. Tret d'aquests conceptes, cadascú es pagava allò que hagués comprat per a consum exclusiu.

Potser perquè procedia de la terra ferma, d'un poblet de Les Garrigues, en Lluís l'oli d'oliva compartit sols el gastava per a fregits i sofregits; per amanir s'enduia del poble el seu propi oli, verge extra, que passava directament de la garrafa al setrill.

La sospita que algú li fotia l'oli es va anar covant des de 2023, coincidint amb la forta pujada del preu de l'or líquid. Li semblà que l'oli se n'anava cada cop més de pressa i decidí marcar-ne amb un retolador el nivell a la garrafa i al setrill, i efectivament la sospita es confirmà.

Com que a priori no es malfiava de ningú, reuní els companys de pis, els exposà el descobriment i demanà a qui en fos responsable que ho deixés córrer, perquè si la irregularitat persistia acabaria trobant el culpable i no volia malmetre l'harmonia del grup. Fou com posar oli en un llum, valgui la redundància, perquè a partir de llavors el consum del verge extra es normalitzà.

Però Lluís, que tenia un paladar privilegiat, no trigà a detectar una altra anomalia: l'oli garriguenc baixà sobtadament de qualitat, cosa que no notava al poble. I aquesta vegada passà a l'acció directa: com que la seva habitació era davant per davant de la cuina, es dedicà a muntar guàrdia. Fins que un capvespre l'estranyà que en Marc hi entrés sense encendre el llum, esperà dos minuts i es plantà a la porta de la cuina, pescant-lo in fraganti: se'l trobà emplenant una ampolleta que duia amb l'oli verge extra del setrill; l'operació següent seria, sens dubte, restaurar-ne el nivell amb l'oli corrent.

Allò fou el principi de la fi: Marc convertí aquesta humiliació en un casus belli i anuncià que marxaria d'una casa on regnava la desconfiança, i l'Anna, per suposat, afegí que se n'aniria amb ell; després d'això, Lluís i Carles, veient que ja no els sortia a compte atendre el doble de despesa, comunicaren al propietari que també se n'anaven. Ben bé es podia dir que tots havien begut oli, valgui la redundància per segon cop.

N'he fet un amb llatinades als diàlegs i m'he trobat que els personatges semblaven romans d'aC en el segle XXI. Ara, n'he acabat un altre que m'ha sortit millor, però el repassaré. Els missatges anteriors son perquè he clicat abans d'hora.

Abans de començar el parlament, la sala d'actes estava tan plena que hi havia persones que estaven dretes o estintolades a les parets laterals. En Telèsfor Carotida presentava un llibre de l'autora, Estimpala Tipa, que defensava els horts urbans com a solucions per a la salut i l'economia.
Telèsfor acompanyava la seva argumentació amb llatinades:
—“Ora et labora” —deia Telèsfor—: Sant Benet lloava el treball com a essencial per a una vida feliç.
A la segona fila, hi havia, Temis Veneranda, una escriptora amb molta antipatia envers Telèsfor i Estimpala. Temis Veneranda,“sub voce”, detallava les calamitats de la vida d'en Telèsfor. Les dones que l'acompanyaven assentien amb el cap i es posaven la mà a la boca de tan gruixudes que eren les afirmacions. Telèsfor, encara que no ho volia, escoltava el que s'explicava “sub voce” i intentava controlar-se.
—Les plantes són natura per això ajuden a viure... —explicava Telèsfor amb veu tremolosa i la camisa suada per l'angoixa.
—Per exemple, rebre les carícies de les tomaqueres dona plaer mental i alleuja el mal d'esquena —Estimpala Tipa interrompí i prengué el control de la paraula, cosa que alleujà en Telèsfor.
—“In fraganti!!!” —Temis Veberanda va aixecar-se dreta i assenyalà Estimpala amb el dit índex.
—Et vaig veure quan em criticaves la meva obra: “Els beneficis psicològics del cultiu” i ara me l'has plagiada. Primer em critiques i ara em copies!!! No tens vergonya, Estimpala.
—Has vingut “Ad hominem!!!” —exclamà Telèsfor.
—A veure tros de “quídam!!!”, explica què vols dir??? —respongué Veneranda.
—“Imbecillis Caudex!!!” Has de venir aquí a explicar vides i a fer falsos testimonis —respongué Telèsfor—. Aquí parlem de l'hort i la salut.
Veneranda entengué i, de fet ho havia fet, que l'havia denominada més que imbècil. Envoltada per les amigues, s'acostà a la tribuna i entestà un cop de bossa de mà a Estimpala, qui no s'estigué quieta i agafà Veneranda pels cabells.
—“Casus Belli!!!—cridava Telèsfor, mentre intentava subjectar una dona que el volia colpejar amb una sabata.
—“Ite missa est!!!” —cridà l'agent de la Policia que acabà amb l'enfrontament.

Aquest és el bo:


Abans de començar el parlament, la sala d'actes estava tan plena que hi havia persones que estaven dretes o estintolades a les parets laterals. En Telèsfor Carotida presentava un llibre de l'autora, Estimpala Tipa, que defensava els horts urbans com a solucions per a la salut i l'economia.
Telèsfor acompanyava la seva argumentació amb llatinades:
—“Ora et labora” —deia Telèsfor—: Sant Benet lloava el treball com a essencial per a una vida feliç.
A la segona fila, hi havia, Temis Veneranda, una escriptora amb molta antipatia envers Telèsfor i Estimpala. Temis Veneranda,“sub voce”, detallava les calamitats de la vida d'en Telèsfor. Les dones que l'acompanyaven assentien amb el cap i es posaven la mà a la boca de tan gruixudes que eren les afirmacions. Telèsfor, encara que no ho volia, escoltava el que s'explicava “sub voce” i intentava controlar-se.
—Les plantes són natura per això ajuden a viure... —explicava Telèsfor amb veu tremolosa i la camisa suada per l'angoixa.
—Per exemple, rebre les carícies de les tomaqueres dona plaer mental i alleuja el mal d'esquena —Estimpala Tipa interrompí i prengué el control de la paraula, cosa que alleujà en Telèsfor.
—“In fraganti!!!” —Temis Veberanda va aixecar-se dreta i assenyalà Estimpala amb el dit índex.
—Et vaig veure quan em criticaves la meva obra: “Els beneficis psicològics del cultiu” i ara me l'has plagiada. Primer em critiques i ara em copies!!! No tens vergonya, Estimpala.
—Has vingut “Ad hominem!!!” —exclamà Telèsfor.
—A veure tros de “quídam!!!”, explica què vols dir??? —respongué Veneranda.
—“Imbecillis Caudex!!!” Has de venir aquí a explicar vides i a fer falsos testimonis —respongué Telèsfor—. Aquí parlem de l'hort i la salut.
Veneranda entengué i, de fet ho havia fet, que l'havia denominada més que imbècil. Envoltada per les amigues, s'acostà a la tribuna i entestà un cop de bossa de mà a Telèsfor. Estimpala Tipa no s'estigué quieta i agafà Veneranda pels cabells.
—“Casus Belli!!! —cridava Telèsfor, mentre intentava subjectar una dona que el volia colpejar amb una sabata.
—“Ite missa est!!!” —cridà l'agent de la Policia que acabà amb l'enfrontament.

Apropament

Carpe diem, va dir L’Esteve, l’encarregat del taller: Sempre començava el dia així en lloc de dir-nos bon dia o bona feina. Baixet i amb un petit bigotet era de caràcter alegre i animós i això feia que hi hagués un bon ambient de treball Totes fèiem anar els pedals dels telers amb destresa i ritme. La Maria era l'única que no li queia bé, sempre remugava i deia expressions com aquesta: es fa el merda parlant amb llatí i és més inculte que un sabatot. En el fons li agradava, però li feia ràbia la seva alegria, ella que era tan sorruda. Per això com que ho sabia, ell encara li feia més bromes d’aquestes.
Un dia l’Esteve va trobar –la in fraganti fumant una cigarreta a l’hora de l’esbarjo. No li va cridar l’atenció, només li va fer un somriure sorneguer, que venia a dir ho sé, però faig veure que no. La Maria li va agrair, encara que va fer veure que no se n’adonava.
Amb la Maria ens vam fer amigues des del primer dia. Potser perquè la veia més forta i decidida que jo. Però quan ens fèiem confidències ella no acceptava que li agradava l’Esteve, encara que jo notava que es posava vermella quan el criticava amb tanta passió.
Quan aquell dijous l’Esteve es va enganxar els dits amb una màquina i li va començar a sagnar, totes ens vam espantar molt i vam córrer a ajudar-lo, sense saber massa què fer.
La Maria, però, des del racó que se’l mirava, com si volgués demostrar que també era entesa li va dir cridant molt alt, perquè totes ho sentíssim i sobretot ell: Errare humanum est. Encara que seguidament va anar a la farmaciola i amb destresa i amorosament li va anar netejant la mà fins que va curar-li la ferida.
Aquest lleuger fregament de dits i mans va estovar l’orgull de la Maria i va ser el començament de tot.