COMENTARIS I RESOLUCIÓ DEL REPTE CLÀSSIC DCCCI - 801 - 1100100001 --- VERGONYA - DESVERGONYIMENT

COMENTARIS I RESOLUCIÓ DEL REPTE CLÀSSIC DCCCI - 801 - 1100100001 --- VERGONYA - DESVERGONYIMENT


Us demano disculpes pel retard en complir el meu deure com a convocant. Un fet excepcional, una llum prodigiosa, em va enlluernar en encetar la setmana i, agradablement trasbalsat com estava, fins avui no he estat capaç de contemplar els meandres del riu de la vida per on navegaven les meves obligacions terrenals.
Comento i resolc.


La Laura (Prou bé)

Tothom hi està d’acord, els pares, els germans, els familiars, els mestres i els companys d’escola: la Laura és extremadament tímida.
I diuen veritat. La nena no sap relacionar-se amb ningú, sempre calla i s'està a un racó emboirada en els seus pensaments.
I ella, què en pensa quan li diuen i l’empenyen a participar en converses i jocs? La Laura pensa que tenen raó, però no sap el perquè de la seva incapacitat. Viu malament l'aïllament que ella mateixa genera. Endinsada en un remolí que giravolta i la té atrapada no sap com sortir-ne.
La Laura pateix, pateix molt, pateix més que els qui l’envolten. Tothom ha acceptat el fet que la Laura és… així, i han deixat de preocupar-se’n.
Ja no se sent observada, però sí abandonada a la seva condició de diferent.
Tan diferent… que és la millor de la classe en notes i resultats.

Potser per aquestes diferències, durant un temps, a l'escola havia patit l’assetjament dels companys i, si se n’havia queixat, sempre n’havia sortit malparada. Ella era la culpable, li deien. Culpable per ser com era!
Ara ja no passa. No hi havia hagut reflexió sobre els maltractaments. Només és que aquells que se'n reien i burlaven fent-la ser l’ase dels cops, ja se n’han cansat i “juguen” a un altre joc.

La Laura es va anar fent gran i va entrar a l’adolescència. Va ser en aquesta etapa vital quan algunes coses van canviar.
Va aparèixer l’ansietat i l’angoixa i es va tornar agressiva en algunes situacions. La seva desinhibició feia que escridassés a qui se li dirigia, no tolerava que la toquessin i es defensava a cops. Era més i més esquerpa.
La van tornar a tenir en compte perquè havia començat a ser una molèstia arreu.
La direcció de l’institut va cridar els pares i aquests van decidir…
Així va començar un viacrucis de metges, psiquiatres, psicòlegs i medicaments de tota mena. Els antidepressius i ansiolítics van formar part de la seva ingesta diària, més presents que els aliments que rebutjava quasi sempre. Anorèxia va ser una etiqueta afegida.
La Laura estava en el fons del pou de la incomprensió pròpia i aliena quan algú…
Algú que la va veure amb ulls professionals, però també amb empatia i humanitat va treure l’entrellat i va fer un diagnòstic encertat: la Laura és autista.
Això ho explicava tot i posava camins nous a seguir.
El perquè s’havia arribat tan tard a saber què causava la timidesa extrema i la deshinibició agressiva posterior, potser l’hem de buscar en el fet que l’autisme sempre es veu més com una condició masculina.


(Relat inspirat per un programa de la ràdio que condueix la periodista Monserrat Virgili)




COMENTARI
Va d’etiquetes. Per entendre la complexitat del món hem inventat una metodologia, fragmentar-lo en trossets i a cada trosset posar-li una etiqueta. Això té una pega, com quan posem l’etiqueta de desafavorit, perquè per alguns un desafavorit és una persona lletja, per altres, una persona que ha estat desgraciada en la vida, pels anticapitalistes, una persona a qui el sistema no li ha fet els favors que mereixia, pels de més amunt, una persona que cal subvencionar perquè els voti i pels de més ençà una denominació d’origen. Quanta feina té la filosofia a desfer els malentesos del llenguatge!
Com bé explica Prou bé en el seu relat, sovint les etiquetes serveixen per aparcar els problemes, per ignorar-los o, en el pitjor dels casos, però potser el que més sovinteja, per empitjorar-los. Fins i tot en els diagnòstics presumptament encertats dels que l’autora s’arrisca a dir-hi la seva. I sembla que a ningú li cau la cara de vergonya quan ho profetitza malament. Moltes gràcies, Prou bé, per oferir-nos el retrat d’una punyent realitat des de la vostra sensibilitat.


Tal faràs, tal trobaràs. (Joan Colom)

Viquipèdia.- Orelles de burro:
"Unes orelles d'ase, orelles de burro o orelles de ruc són una mena de barret, de vegades punxegut, que pot dur un parell d'apèndixs simulant unes orelles que suposadament són les d'un ase. D'ús prohibit a la majoria d'escoles al segle xxi, es va utilitzar des de finals del segle xvii fins a mitjan segle xx, en què el seu ús podia ser imposat com a càstig escolar per part del professorat als alumnes indisciplinats o amb mal rendiment..."

En aquella classe no hi havia bullying. Vull dir que no n'hi havia entre els estudiants, perquè aquell pocavergonya de mestre ja s'encarregava de practicar-ne; s'ho passava pipa avergonyint els alumnes més entremaliats, menys llestos o, simplement, els qui l'entraven per l'ull esquerre. La manera de fer-ho no sols era cruel i antipedagògica sinó anacrònica: descartats els càstigs corporals perquè podien deixar senyals, l'especialitat d'aquell sàdic i consumat artífex de la humiliació era obligar les víctimes a dur uns barrets que ell mateix fabricava i que simulaven orelles de burro.

Com, això, no havia transcendit a la direcció del col·legi o a les famílies dels afectats, era un misteri: uns deien que era per por a les represàlies; uns altres, ja molt dolguts per haver estat humiliats davant dels companys, perquè no volien ser la riota de tot el barri. Tanmateix, sí que havia transcendit a l'últim curs, on hi havia el germà gran d'un d'aquests amb la pell més fina. I un dia es va presentar a l'aula aquest germà amb un company de curs, just a classe de mates i en el precís moment en què el profe li posava unes orelles de ruc al tercer alumne que s'havia encallat resolent a la pissarra una divisió prou llarga. Mentre un treia els tres barrets infamants del cap dels castigats, els enviava al seu seient i retenia el mestre pel braç, l'altre esborrà la pissarra, va escriure-hi un nombre de deu xifres i el comminà a calcular-ne manualment l'arrel quadrada.

Passats uns minuts, amb el docent encallat en la resolució de l'arrel quadrada, tremolós i amarat de suor, un li digué que ho deixés córrer, que es girés de cara a la classe i li va encasquetar unes orelles de ruc mentre l'altre li feia una foto amb el mòbil. I van ser prou clars: si denunciava el fet, aquella foto circularia per totes les xarxes.


COMENTARI
És un clàssic en la filmografia i en l’estil de vida estatunidenc de l’Amèrica del Nord. La resolució de problemes via el cosí de Zumosol, el braç armat de la justícia divina enquistada en la musculatura o la pistola dels jutges escollits per la gràcia de Déu, una divinitat clamorosament absent en l’aplicació de la justícia real. El títol de pocavergonya té molts candidats en aquest relat. Moltes gràcies, Joan Colom, per la vostra persistència cultural i reivindicativa.


• La clienta tímida (Xavier Valeri Coromí)
•
• En entrar a la perruqueria el rostre se li envermellí. Una ajudant de setze anys se li acostà somrient. Era una moreneta de poca estatura plena d’energia.
—Què serà?
—Rentar, tallar, tenyir més rossa, cera pel bigoti i la barbeta, manicura i una mica de reforçant capil·lar. —Amb un fil de veu.
—Seu guapa —l’ajudant somrigué amb els ulls brillants— Veuràs com et sents a gust entre nosaltres. —Les dues clientes que seien miraren somrients l’acabada d’arribar.
La noia abaixà el cap i amb passes lentes s’acostà a una cadira i es quedà quieta amb els genolls acostats, els braços enganxats a les costelles i el tors tombat endavant. Era la imatge de la timidesa.
—Noia et toca —digué la perruquera, una rossa entrada en anys i sobrada de pes.
La noia s’aixecà i s’assegué en una de les cadires de davant del mirall.
Quan li hagué rentat el cap, la perruquera digué:
—Han hagut de dur a urgències la Teia Bac per culta d’una depressió. Pobra noia ha tingut molts problemes a casa.
—Ai... pobra —la nova va trencar el silenci per sorpresa— A mi, me’n passen de tots colors i per culpa de la maleïda vermellor no me’n surto. El pitjor de tot és que quan se m’acosta un home que m’agrada em pugen les sangs al cap i no puc començar una relació. Si em diuen alguna cosa, no em surten les paraules. Llavors l’home es pensa que el menystinc i se’n va. Perdo feines per culpa de la por que em fan els encarregats i els amos i així vaig.
A partir d’aquí la tímida es descabdellà i explicà un seguit de problemes molt greus. Va xerrar i xerrar...
—S’ha acabat.
—Ai... Perdoneu-me. Feia tant de temps que no m’atrevia a parlar.
—No pateixis noia. Són 100 euros.
Llavors, la tímida sospirà i es posà a plorar.
—Amb tants problemes i sense feina no tinc diners.
Les perruqueres quedaren tibades i amb els ulls esbatanats. Mentrestant, amb les mans juntes com si resés, la tímida s’aixecà i s’acostà lentament a la porta. Les dirigí una mirada de llàstima i digué.
—És que si no em cuido una mica, em deprimeixo.
Obrí la porta i desaparegué entre els vianants del carrer Principal. Les perruqueres contactaren amb la Policia que va emetre un avís, perquè la tímida havia estat denunciada moltes vegades.


COMENTARI
Hi ha pillastres que en les seves actuacions excel·leixen en l’art de la comèdia. Acabada l’oprobiosa representació, els espectadors burlats han de reprimir l’impuls d’aplaudir per no perdre temps en defensar els seus interessos. Moltes gràcies, Xavier, per delitar-nos amb un relat ben estructurat i ben explicat amb enginy.
A parer meu és el relat més pocavergonya i el mereixedor del llorer de guanyador del concurs. Així doncs, Xavier Valeri Coromí, pugeu al pòdium a recollir l’enhorabona i l’encàrrec d’organitzar el següent repte clàssic.



Exemples. (Atlantis)

Tenir-ne
Als anys 70,
A la Maria li va venir la regla molt d’hora, per això encara era una nena quan va anar a la Farmàcia a comprar compreses. Quan va entrar a la botiga no hi havia la noia que normalment despatxava, sinó el fill del farmacèutic, que era company seu de classe. Quan el va veure i a la pregunta de què vols?...es va posar vermella i va enforfollar... unes aspirines!!! I En Joan amb quinze anys, també en una altra Farmàcia, anava a comprar preservatius per primera vegada i també va comprar aspirines, en atendre’l aquella noia jove que li agradava.
• Tenir-ne poca
Li van dir descarada, quan es va presentar a la festa, vestida amb texans estripats i una brusa amb un escot que ensenyava els pits.
• La Marieta sortia cada matí amb els rul•los al cap i una bata de bouatiné a regar les plantes.


Ara i sempre,
Després del desastre climàtic a la seva ciutat, un regidor del principal partit del govern, va comprar uns terrenys a un preu molt baix que sabien que pujarien de preu quan sortissin al mercat per fer uns pisos de luxe i un altre va traficar amb mascaretes durant la pandèmia, mentre metges, infermeres i gent gran emmalaltia i inclús morien, sense protecció.


COMENTARI
Relat, relat no ho és. En tot cas un mostrari de fets divertits que causa el torbament provocat per la vergonya o el rebuig d’actituds presumptament desvergonyides segons el manual de la moral de l’època. La corrupció més que desvergonyiment és excés de vergonyes. Moltes gràcies, Atlantis per la teva voluntat participativa.


• Lluis Cabot (Montserrat Agulló Batlle)

Els senyors Cabot van demanar a l’Helena, la tutora del seu fill a l’institut, una entrevista per saber a que era degut que en Lluis sempre es tanqués en banda quan li preguntaven pels seus companys, els seus professors o qüestions referents a l’institut. No li agradava d’anar-hi? Per altre banda les notes que treia eren excel•lents. Vostè creu que una de les raons pot ser que en Lluis, al ser fill únic i una mica introvertit, es senti d’alguna manera incòmode? Que noti que no li fan prou cas com quan anava a primària? A l’escola Puig Bernat sempre va anar-hi molt content.

En Lluis els va dir l’Helena, si que té com vostès diuen, el síndrome de fill únic bastant marcat. A diferència de la escola primària, en que els alumnes com el seu fill són tractats més individualment i per tant se senten d’alguna manera també únics, quan arriben a l’Institut el tracte és més grupal i es poden sentit desatesos. El Lluis té una component de timidesa que li fa veure’s en inferioritat de condicions davant d’alguns dels seus companys.

Ho hem parlat amb la psicòloga, la senyora Serrats que, com ja els vaig dir, ha tingut diverses xerrades amb ell. El seu diagnòstic és que part de la seva timidesa és impostada, no real. En Lluis necessita sentir-se d’alguna manera important, que els companys i professors el valorin com el que és, com vostès com a pares han fet sempre. En alguns moments en que es deixa anar és, no sols molt divertit, sinó super creatiu.

Els pares expliquen que en Lluis sempre havia rebutjat fer qualsevol esport d’equip que li havien suggerit. Només li agradava anar, com ell mateix havia demanat, a classes de piano, però que ja veien que aquella activitat no l’ajudava a relacionar-se.

És llavors quan l’Helena els comenta que no feia massa en la classe d’interpretació, al moment de repartir papers per fer una obra de teatre, en Lluis tot i que se li notava que estava il•lusionat en el projecte, va declinar fer-ne cap amb l’excusa que mai havia parlat en públic. Jo de vostès l’animaria a que s’apuntés a una extraescolar de teatre. En conec una que seria molt adequada per ell, és un grup no massa gran amb uns professors magnífics. D’entrada probablement li costaria adaptar-se, però estic convençuda que per en Lluis, el fet d’aprendre a interpretar diferents personatges aliens a ell, li faria agafar seguretat en si mateix. El teatre, va acabar dient la tutora amb un somriure, puc assegurar-los que li agrada
.
Tot això que he escrit, m’ha vingut al cap quan he passat per davant del teatre Ateneu de Vilafranca on s’està representant amb èxit, la funció ‘ Tots som maldestres’. Unes fotografies dels actors de gran tamany, ocupen tota la façana. A sota de la del protagonista, he llegit: “Lluis Cabot, nova promesa del teatre català.”

He mirat l’hora i m’he apropat a la guixeta. Quan m’ha tocat el meu torn he demanat: Si us plau, una entrada a platea, com més endavant millor...

Vicenç Nonell, Cap d’estudis de l’Institut Pep Ventura de Vilafranca


COMENTARI
El teatre del món. Si hi ha una cosa certa és que tots som actors. Ho vaig tenir clar el dia que el meu mestre ens va explicar que persona ve del grec prósopon, la màscara teatral. Ens disfressem contínuament per no desentonar en l’acte que ens toca representar i en Lluís després de la trajectòria teatral en l’etapa infantil i juvenil està ben preparat per pujar als escenaris i convertir la seva experiència talentosa en forma de vida. I provocar l’enveja dels espectadors que no s’han atrevit a fer el pas. Moltes gràcies, Montserrat, per la vostra sensible visió docent del teatre del món.