Hola Laia:
Primer de tot, vull donar't-he les gràcies pels teus comentaris. M'han agradat molt.
No se'm dóna gaire bé comentar relats però en tenia ganes. He llegit tots els teus relats i m'han agradat molt, però et comento en aquest perquè m'ha enganxat.
Jo si que l'he entès, i m'ha agradat molt. És com un somni. Com si la protagonista veiés el que li passa com qui mira una pel·lícula. És preciòs.
Jo també he tingut la sensació d'algunes coses que quedaven penjants, però potser es que l'he llegit massa ràpid.
En canvi, no em sembla escrit des de l'agonia. Més aviat des d'algú que, per molt que ho intenti, ja no pot sentir-la. Sembla escrit des de l'enyorança de l'impotència, com si ja hagués sortit del pou (espero que sigui així, si es que està basat en la realitat).
Em sembla que no em deixo res.
Ah, si, no sóc de Barcelona però gairebé, visc en un poblet de la costa del Maresme.
Ara si.
Fins al proper relat, i bona sort!

Gràcies pel teu poema. M'ha inspirat. Portava força temps sense escriure i tot just he acabat de llegir-lo, he obert un fitxer de word. Les paraules hem sortien soles. Els poemes d'aquesta classe no solen agradar-me però l'última estrofa reflexa clarament un sentiment que m'ha acompanyat molts cops.
I ara, canviant totalment de tema, volia dir-te que m'estàs començant a preocupar. Jo també sóc del noranta-u i t'asseguro que portes una quantitat de relats escrits que espanten. O sóc jo que m'he de posar les piles? En tot cas, si tens una recepta secreta, no te la guardis per a tu sola :)
Sort.