La obscuritat dels dies sense mi

Un relat de: Àfrika Winslet

Des de que te'n vas anar, he estat aquí tancada. No m'ha importat ni que passessin de llarg els anys, ni que restessin amb mi la bogeria i la soledat. No he volgut pas envellir i tancar els ulls per sempre. No he tingut més que quatre parets i un coixí on abraçar-me. No he pogut oblidar-te. No sé si moriré, per que potser ja ho vaig fer fa molt de temps i ja no me'n recordo.

De vegades escolto veus, passes, sorolls, riures... imagino passadissos interminables, el gran laberint de la vida rera aquests murs que semblen haver estat aixecats només per a mi.

Cada dia he somniat i viscut, sense importar-me ni l'ordre ni quan o quant. Fins arribar a cert punt en que la il·lusió i el dia a dia es fonen en una mateixa cosa: pura rutina. Tinc por de traspassar aquesta porta, ara tancada, pel fet de poder-me trobar a l'altre banda un despertar. Si de mi depengués, passaria la meva eternitat en silenci, i sense moure'm d'aquí.

Crec ser una bona persona. Mai he volgut fer mal a ningú, donat que tampoc he volgut que me'n fessin. Ara, però, ha passat molt de temps i la vida m'ha ensenyat moltes coses. Potser masses i tot. No sabria pas dir si per sort o per desgràcia, vaig aprendre a saber, a conèixer, i també a saber conèixer-me quan era una nena. Me'n vaig adonar que per comprendre abans s'havia de sofrir a la pròpia pell, i això gairebé sempre deixava cicatrius. Les experiències es forjaven a base de desil·lusions. I quan es posa empenta a alguna cosa que resulta ser un fracàs, fa més mal que una bufetada.

Poc a poc vaig adonar-me'n que jo era com un huracà que llençava enlaire tot quant estava al seu abast. En el meu camí cap a cap lloc trobava molta gent que, si es decidia per caminar al meu costat, sovint en sortia malparada. Vaig intentar canviar aquest destí, ajudar-los, agafar-los aquest cop de la mà, donar el millor de mi mateixa,... però res d'això va funcionar. Així doncs, quan més sola, desesperada i buida em vaig sentir, quan encara em quedaven llàgrimes per plorar, em vaig tancar en mi mateixa, vaig donar-me empenta per sortir corrents, com sempre que tenia por del meu passat. I encara que em vaig sentir covarda, per un temps vaig creure que controlava el meu món.

Vaig negar-ho i m'ho vaig negar tot, fins i tot a mi mateixa. Vaig amagar-me dins la meva closca, amb la disposició de no sortir-ne mai més i viure en la obscuritat dels dies sense mi.

Al principi tenint fe en mi. Vaig respirar profundament i em vaig enfonsar en la ciutat només com algú més. Vaig dormir, treballar, recollir la casa, plorar, somniar, córrer d'un lloc cap a un altre, tombar-me al sofà... El temps es va anar omplint d'estrès, fum, calor i sol de l'estiu, pols, roba bruta, televisió, cafè, tristos somriures, música per a no escoltar... i amb tot això es va anar omplint també la meva ànima.

I arribà un dia en el que vaig esclatar per que ja no podia més. Entre alguna cançó dels 90 i unes llàgrimes destenyint el blau del coixí del sofà, vaig veure que la meva vida es consumia en alguna cosa que no era vida. Sempre havia tingut la impressió d'estar sola, tan sola que tenia per amant a la pròpia soledat cada nit al meu llit i no em feria, tampoc m'importava, per que m'hi havia acostumat. Però aquesta vegada no podia suportar aquella sensació de gelor que s'apoderava del més profund dels meus sentiments.

Així que vaig caure. Vaig caure tan avall que ja no veia el cel. Tampoc el terra que trepitjava, ni la senda per on caminava que m'havia de portar cap a cap lloc. Em vaig allunyar de tot, em vaig tancar la porta i no vaig deixar a ningú passar. Algun cop vaig sentir un lleuger respir que onejava el meu cabell arrissat i em produïa una esgarrifança que recorria cada centímetre de la meva pell. D'altres cops, vaig témer sentir morir allò que hi ha dins el pit, vaig témer haver assecat el mar de llàgrimes que hi ha dins de cadascú de nosaltres. Però en la major part del temps jo somreia sense descans, creient il·lusament posseir la felicitat e intentant acaparar-la per mi i per sempre. Ara comprenc que l'estrella de la felicitat només brilla per moments, i que és impossible ser egoista amb ella a la mà, doncs quan més força fas per retenir-la, més s'escapa la seva llum entre els teus dits.

Poc a poc vaig perdre la força i em vaig anar desinflant per sorpresa. Vaig començar a dubtar, de mi i de tot el que em rodejava, i vaig començar a sentir-me fràgil com les ales d'una papallona en el seu primer vol. No sé ben bé quan, però el meu entorn va començar a entrar dins meu fins que, després d'un llarg passeig pel vals de les hores, saltà pels aires com tantes altres vegades.

I, llavors, no vaig sentir res. Vaig alçar-me, vaig emmudir, vaig tancar els ulls,... vaig deixar-me emportar. Vaig deixar que fos el camí el que llisqués sota els meus peus i forgés el millor destí possible.

Va obrir-se'n un abisme insondable sota els meus somnis, que m'impedia arribar a trobar un perquè a aquella profunda tristesa que em commovia de sobte. Van apagar-se finalment les brases de la foguera que em mantenia unida a la realitat de la meva llar, del meu dia a dia. Enmig d'una espessa boira, una fulgor blanca em va enlluernar i vaig quedar ajupida en un terra enfangat i ple de cendres. El cor em bategava amb avidesa, respirava amb dificultats, però va ser el primer cop que em vaig sentir segura després de tants anys de silenci i foscor dins la meva ànima, perquè no tenia por.

Em vaig marejar i vaig començar a veure només colors i ombres que es movien lentament a la meva vora. Vaig deixar-me aconsellar, estimar, acariciar amb les mirades de qui intueixes no toleraran pas que quedis fora de joc. Una veu profunda i llunyana, que semblava brotar dels meus records més preuats, va cridar-me pel meu nom. Una veu amb totes les veus que jo havia escoltat amb atenció durant molt de temps, una veu que resumia, que somreia, que xiuxiuejava, que animava, que em cridava a aixecar-me després d'haver caigut tan avall. Perquè, com em va dir algú en un dia gris, ens està permès caure, però aixecar-nos és el nostre deure.

I ara em miro al mirall i no entenc res. Però em sento jo, sóc feliç, i amb això em basta. "Les coses de vegades són més simples del que es pensa", recordo, i un somriure se'm dibuixa als llavis aquí dempeus, tot mirant per la finestra, contemplant la pluja que cau avui sobre Barcelona. Una pluja en un dia espès i cendrós, una pluja lenta, pausada, relaxant, i un aire fresc i tímid de primavera que oneja suaument el meu cabell negre. Una Barcelona que és aquí davant meu, però que malauradament no puc olorar, ni sentir, ni tocar.

I aquest és l'únic però que li trobo a aquesta habitació sobre els núvols. Voldria volar i escapar-me, perquè encara em sento viva per dins, però sé que el paisatge que hi ha rere la meva finestra no és més que una il·lusió. Tot i així, m'agrada sortir a passejar i fondre'm entre la gentada. Ara puc mullar-me els peus a la font dels matins, i asseure'm en un banc a esperar l'alba sense que ningú em molesti. Cada nit, surto a fer un tomb per cada racó on he tingut un ànima bessona; entre somnis i carícies encara respiro al teu costat, desitjant que el meu respir tingui encara la força necessària en el teu món per eriçar-te els cabells i dibuixar-te un somriure tendre als llavis que ja mai podré besar...

Quina pena no poder acomiadar-se'n de tantes coses que queden enrere irremeiablement. Però aquí davant meu se'm presenta un altre repte, una altra meta, una nova etapa que s'ha d'enfrontar amb coratge i lucidesa. I aquest cop no penso perdre. Aquí no existeixen les llàgrimes ni el dolor. Aquí tot és tranquil, cristal·lí, el cel no entén de feblesa.


I encara que no ho sembli, és bonica i senzilla la vida aquí a dalt. Viure al cel és com viure a la terra, sense tenir por de poder fracassar.

Comentaris

  • Difícil comentari.[Ofensiu]
    Arbequina | 11-06-2006 | Valoració: 9

    Abans que res, però, dir que m'ha agradat moltíssim aquest relat.
    A veure si l'he entés bé: Hi ha una pèrdua (amorosa o no, m'és irrellevant), i te'n vas del teu jo. El relat ho escenifica molt bé. Només al principi i al final comentes, com de passada, la pérdua. Lo important del text són les sensacions i pensaments que van de la mà de sentir-se lluny d'un mateix. I això ho has expressat de manera molt versemblant i, inclús, bella. M'admira (ja ho he advertit en el poema que t'acabo de llegir) la visualitat de que gaudeix la teva escriptura. Tot el que dius se'm fa imatge inmediatament. A més, ho convines amb belles metàfores i tot plegat fa un conjunt meravellós.
    Baja, m'agrada com escrius.
    Una altra gran virtut del relat és tractar un tema molt comú amb tal mestria de coneixement que, al llegirlo, ens sembli que llegim els nostres propis sentiments.

    Una abraçada i fins aviat.

    Arbequina.

  • Capdelin | 10-04-2006 | Valoració: 10

    en secret, de puntetes, amb premeditació i "alevosia" i sense demanar-te permís... he entrat a la teva cambra secreta on tu t'havies despullat i estaves tota nua...
    em refereixo, és clar, a aquest teu primer relat... on et despulles, t'obres i ensenyes tota la teva humanitat...
    Sí, tens raó: has viscut ja molt, has après potser massa, has sigut colpejada pel desamor (és el que modela l'escultura autèntica) i he vist una Laura tendra, enfonsana-enlairada, VIVA encara i SALVADA!
    Amiga meva, ets com una roca ara, amb salvavides incorporat i previnguda per a altres cops... M'has deixat amb l'ànima gelada i al mateix temps, respiro tranquil = has sobreviscut amb dignitat!!!
    Per a consolar-te et regalo un caramelet ( un poema que escrit per a tu, està penjat a la web però NO encara editat... estiguis alerta; no et facis il.lusions, és una cosa molt senzilla... però tu no vols grans paraules, t'estimes més uns mots vius d'amistat i simpatia )
    ptons i una abraçada!!!
    PD. ara m'explico per què pots donar lliçons teòriques d'amor = vas treure el carnet amb summa cum laude, segons resa el teu relat!

  • Preciós[Ofensiu]
    Yoly | 13-01-2006 | Valoració: 10

    Hola Laia:
    Primer de tot, vull donar't-he les gràcies pels teus comentaris. M'han agradat molt.
    No se'm dóna gaire bé comentar relats però en tenia ganes. He llegit tots els teus relats i m'han agradat molt, però et comento en aquest perquè m'ha enganxat.
    Jo si que l'he entès, i m'ha agradat molt. És com un somni. Com si la protagonista veiés el que li passa com qui mira una pel·lícula. És preciòs.
    Jo també he tingut la sensació d'algunes coses que quedaven penjants, però potser es que l'he llegit massa ràpid.
    En canvi, no em sembla escrit des de l'agonia. Més aviat des d'algú que, per molt que ho intenti, ja no pot sentir-la. Sembla escrit des de l'enyorança de l'impotència, com si ja hagués sortit del pou (espero que sigui així, si es que està basat en la realitat).
    Em sembla que no em deixo res.
    Ah, si, no sóc de Barcelona però gairebé, visc en un poblet de la costa del Maresme.
    Ara si.
    Fins al proper relat, i bona sort!

  • estic d'acord amb tu[Ofensiu]
    Àfrika Winslet | 18-12-2005

    Venia a recordar la meva frase traduïda i m'he trobat amb el teu comentari!!
    Estic d'acord amb tu, el text està molt bé però quan l'acabes de llegir et dona la sensació de què t'has perdut alguna cosa o hi ha alguna cosa que no encaixa. I tens raó. Això és potser perquè quan l'estava començant a escriure tenia un esquema al cap que després, quan vaig anar avançant, vaig canviar. Això no s'ha de fer mai, perquè sino sempre et queda alguna cosa com "penjant".
    La idea final és, a gran trets, d'una noia que perd el seu amor i per tant la seva raó de viure, i es va enfonsant fins que al final "es suïcida".
    No ho sé si s'entén pas així...

  • bon desenvolupament[Ofensiu]
    foster | 18-12-2005

    del procés personal d'aïllament i introspecció que comporta una crisi del tipus que sigui...

    m'ha quedat gravada una frase que jo tinc quasi calcada en un relat meu:
    "(...) ens està permès caure però aixecar-nos és el nostre deure".

    és una gran veritat que només s'entén en tot el seu abast quan un ha caigut i s'ha aixecat moltes vegades i una més, un pas més...

    no em convenç o no entenc massa bé el nivell metàfòric de la casa en els núvols...crec que el relat, com a reflexió directa té prou encant i, a més, està ben escrit, tot i un pèl repetitiu, diria.

    felicitats

    foster

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Àfrika Winslet

Àfrika Winslet

107 Relats

830 Comentaris

154508 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Bones!! El meu nom és Laia, vaig néixer a Tarragona però des de ben petita visc a L'Hospitalet de Llobregat (visca L'H!). Tinc vint-i-quatre anys i estudio Enginyeria Tècnica en Informàtica de Sistemes a la UPC (Campus Nord, Barcelona).
Agraeixo el temps que dediqueu a llegir-me, els vostres comentaris, consells i crítiques...

Per qualsevol cosa, la meva adreça és:
Laia_fiber [arroba] hotmail.com

I, ara, també podeu visitar els meus blogs:
Àfrika Winslet
La otra Àfrika Winslet ...



eeeiiiii, ja és aquí!! Disponible, si el demaneu, a les llibreries!!

ELS ATZURS - CAMINS PARAL·LELS

Ed. Emboscall


Aquest llibre, del que formo part amb un relat, sorgeix d'un projecte engegat fa un any i compartit per cinc escriptors/es d'arreu de Catalunya que mostren, cadascú en el seu estil i des de la seva visió, una història que té com a protagonista alguna persona propera. El llibre, doncs, és dividit en cinc parts ben diferenciades que reflecteixen alhora la visió d'una realitat concreta i palpable i el tarannà literari de cada escriptor/a.


He arribat fins aquí gràcies a set casualitats:

1- Un dia avorrit i gris em va dur a aquesta pàgina.
2- Algunes persones van llegir i comentar els meus primers relats.
3- Després dels primers relats van venir d'altres.
4- Algú em va donar la mà i em va acostar al fòrum.
5- Vaig descobrir EL REPTE.
6- Vaig començar a conèixer en profunditat tot el que és RC.
7- Vaig descobrir quelcom perdut dins meu: l'escriptura.

Ara, no penso perdre-ho mai més.