Quetzcoalt, enhorabona per el teu relat.
Es realment molt intens i preciós.
Jo he viscut durant molt temps una situació molt similar a la que tu descrius resistintme a renunciar a la persona que mes estimava.
I la única cosa que vaig aconsseguir va ser aturar la meva anima.
Fa un temps una altre persona em va fer veure la llum i em fa feliç. Pèrò quantes persones mes havien passat per la meva vida, mentre jo estava "aturat"?
Si em permets: No ploris per qui no ploraría per tu....
Endavant valenta! Sort i que el teu talent vagi en augment.