deixare un grapat de fulles seques a la teva porta

Un relat de: quetzcoatl

Escriure sobre tu es gairebe tan dificil com intentar recuperar el cap d'una espina que ja forma part de la pell replegada sobre ella, madura i endurida, per intentar agafar-lo amb les pinces de la desmemoria i arrencar espina i dolor no nomes del cos, sino de l'anima.
El dolor persistent, mes enlla de l'ara i aquest cos, alhora em recorda que tinc el deute de reconciliar-nos d'alguna forma o altra, perque les poquissimes vegades que se alguna cosa de tu i totes les vegades que et recordo, remous la pau que persegueixo des de fa quatre llargs i silenciosos anys. Llargs i amples, bifurcant en direccions contraries els imants dels camins de les nostres vides. Imants que havien tingut molta força pero que en la perspectiva de la distancia s'han anat transformant en rancuniosos pols oposats.
Son imants esquizofrenics que de tant en tant es miren; despres es donen l'esquena.
Mes endavant un fa l'inici de girar-se sobre ell mateix mentre l'altre no sap com ha acabat de cap per avall sense rumb ni esperança. Impotencia magnetica.

Les paraules han perdut el sentit pel cami de l'oblit, per on creus que em passejo molt de tan en tan amb tedi. De tan en tan, si, pero amb amor per bruixola, m'he endinsat pels records i m'ha dolgut trobar tots els arbres que vam sembrar de coses boniques amb una X marcada amb rabia.
Els arbres, desconsolats, ploren fulles seques d'on encara pengen mots i promeses, que vam amagar-hi quan desconeguts i per coneixe'ns ens imaginavem eterns.
Voldria deixar-ne un gran grapat davant la porta de casa teva, i tambe unes llavors i pinyes seques plenes de pinyons, i un flabiol i una guitarra embarassada, i el soroll dels torrents estiuencs tancats per sempre en un cantir per sempre viu.

Canta una vegada mes la meva canço, ni que sigui per entendre que mai t'he deixat d'estimar.

Comentaris

  • un grapat de... sentiments[Ofensiu]
    George Brown | 18-06-2005

    Records de moment feliços que el temps va convertint en melancòlics... moment passats de vivències intimes que marquen un destí, que com a conseqüència del propí destí, es trenquen i deixen pas a altres moments de pensament, dubtes i sobretot records...

    ... entenc perfectament el teu punt de vista, poder compartir i recordar aquests bells moment amb qui els vas viure, sense voler tornar a aquell instant de temps, però recordar la felicitat d'aquells somriures...

    ... però d'altre banda, també entenc el seu punt de vista, si no és pot repetir aquells moments de felicitat, millor no recordar-los i trencar amb tot el passat, intentar oblidar, tan sols pensar que va ser un somni que es va esvair sense deixar cap rastre de continuïtat.

    Personalment el que crec és que el passat forma part de nosaltres, tan els moments feliços com els tristos i dolorosos, i no podem oblidar cap d'aquest moments, de tot se'n aprèn... el millor és reconciliar-nos amb el passat i créixer amb ell, sent conscients que el passat no deixa de ser això, passat. No té cap sentir voler esborrar unes vivències, i menys si aquestes ens van fer sentir especials i sobretot ens van portar felicitat... una felicitat passatgera, però felicitat.

    M'ha agradat molt el símil de la punxa que portem clavada durant tan de temps que ja forma part de nosaltres... que preferim deixar-la allà, oblidada, per no haver de patir.

    una abraçada,
    Jordi.

  • digues-li!![Ofensiu]
    quetzcoatl | 25-04-2005

    Hola xixos!!
    Moltes gracies pel teu comentari. Pensava respondre't en fora de comentari a algun relat, pero veig que encara no t'has animat a penjar coses!! Gracies pels elogis i tambe pels consells, tot i que en aquest cas em sembla que soc "l'altre". Segurament no queda pal.les al text, pero es ell qui, com tu, s'ha tancat en banda despres de la ruptura. Jo no vull ni puc estar amb ell pero el segueixo estimant i recordant amb un somriure el temps que vam estar junts!! En fi, potser son temes personals que no venen molt a compte.
    Gracies de nou i espero poder llegir-te aviat!

    una abraçada,

    m

  • No ploris per qui no ploraria per tu[Ofensiu]
    xixos | 25-04-2005 | Valoració: 9

    Quetzcoalt, enhorabona per el teu relat.
    Es realment molt intens i preciós.
    Jo he viscut durant molt temps una situació molt similar a la que tu descrius resistintme a renunciar a la persona que mes estimava.
    I la única cosa que vaig aconsseguir va ser aturar la meva anima.
    Fa un temps una altre persona em va fer veure la llum i em fa feliç. Pèrò quantes persones mes havien passat per la meva vida, mentre jo estava "aturat"?
    Si em permets: No ploris per qui no ploraría per tu....
    Endavant valenta! Sort i que el teu talent vagi en augment.

  • sorprès[Ofensiu]
    xesco | 24-04-2005 | Valoració: 8

    Estic molt sorprès. Fa molt poc que he entrat en aquest univers literari de relatsencatala i hi he publicat tres dels meus escrits quasi com un joc. Avui, quan he vist que me'ls comentaven ja m'ha sorprès, però encara m'ha sorprès més que algú com tu li haguéssin agradat. He llegit un parell (a Mallorca un parell són 3 o 4) dels teus relat i trobo que tens un estil molt bo. Envejo la teva capacitat de descriure extensament (i intensament) sensacions o sentiments que duren instants. Enhorabona!

  • quetzcoatl | 24-04-2005

    Ostres, moltissimes gracies pels vosatres comentaris.... Va ser un text molt espontani, d'aquells que surten quan la ment no deixa anar aquelles paraules, aquelles imatges que son tan important per tu... Nomes que a vegades la persona implicada no vol veure-ho amb els mateixos ulls. En fi, ell no necessita que jo insisteixi amb que allo va ser bonic; suposo que ha patit prou. Jo... no ho se, tinc l'espina clavada entre la tristesa i el record de dies feliços.

    Gracies a tots!! Si es precios escriure, encara que siguin sentiments de melangia... es doblement agradable poder compartir-ho.

    una abraçada!

    m

  • Ets molt bona![Ofensiu]
    Sardaukar | 23-04-2005

    Hola quetzcoatl!

    Moltes felicitats noia! M'agrada moltíssim com escrius : )
    Lo de la X amb ràbia ho he trobat boníssim.

    T'aniré llegint el que hi tens a la web, ja aniré comentant alguna cosa! hehe

    Per cert, molt maca la foto, la platja és d'on vius tu? Quina enveja!

    Fins aviat, una abraçada

  • ... m'agradaria saber que les ha recollit...[Ofensiu]
    brideshead | 22-04-2005 | Valoració: 10

    He arribat a llegir relats i poemes emotius en aquest web.... però t'asseguro que feia dies que no plorava amb un relat com avui m'ha fet plorar el teu.

    La veritat és que faria un comentari tant o més llarg que el teu relat, i tampoc no es tracta d'això...

    Hi ha tantes frases captivadores, encisadores, magnífiques, que no sabria quina destriar. Ja se m'ha fet un nus a la gola quan he arribat a "els arbres, desconsolats, ploren fulles seques d'on encara pengen mots i promeses, que vam amagar-hi quan desconeguts i iper coneixe'ns ens imaginavem eterns"... però quan he arribat al "flabiol i una guitarra embarassada.........."
    he hagut de treure el mocador i eixugar-me les llàgrimes que em corrien galtes avall.

    Potser et creuràs que exagero amb aquestes paraules, però ja et puc avançar que no. He llegit la introducció del relat i crec que és un amor veritable, que has viscut. Ho sento molt, tan com si et coneixés. Perquè aquesta persona hauria de plorar, encara més que jo, si mai l'ha arribat a llegir.

    Rep la meva felicitació més sincera i un petó ben gran. Llegiré més relats teus, perquè, tot i el regust tan amarg d'aquest, m'ha envaït una sensació meravellosa que em fa pensar que vas pel camí de ser un/una relataire dels que valdrà la pena seguir el rastre.

    Una abraçada, quetzcoatl !

  • Si dic...[Ofensiu]
    BlauFosc | 14-04-2005 | Valoració: 9

    Si dic bonic em quedo curt. Dient intens em sembla poc. Capbussar-me en les teves lletres sense complexes, el millor que puc fer.

    Faré una excepció i valoraré numèricament aquest relat. Tan sols ho faig quan realment m'arriba. M'ha emocionat doblement. Pel que diu, i per com està escrit.

    No posaré un 10 perquè no crec en la perfecció terrenal... però el posaria si fos creient i no agnòstic.

    Fins aviat...

    :)

    B

  • a mi també ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 13-04-2005 | Valoració: 10

    m'agradat molt i l'he trobat ple de força i amb unes imatges que arriben molt endins ..

    una aferrada

    Conxa

  • sentiments plens d'imatges...[Ofensiu]
    ROSASP | 13-04-2005

    M'encanta aquest relat.
    Té la força d'una tempesta. La descripció dels sentiments està plena d'imatges fantàstiques que identifiquen l'enyor i l'amor que encara perdura malgrat tot.
    Crec que és molt poètic, surt de molt endins i arriba directe al cor...
    Una abraçada!

  • Buff...[Ofensiu]
    Becki | 13-04-2005 | Valoració: 9

    Hola!!!

    M'has enganxat com una tormenta d'estiu, per sorpresa i brutalment...

    T'he de dir que feia molt temps que no llegia quelcom tan bonic... i tan intens!

    Un petó

Valoració mitja: 9.17

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de quetzcoatl

quetzcoatl

90 Relats

822 Comentaris

156787 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.

D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.

Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.


Espero que us agradi algun dels meus relats!

teaspoontrader@gmail.com