Al cap i a la fi, com dos estranys

Veia com aquella noia, amb la que havia compartit els llençols hores abans, s’anava consumint en la seva tristesa. Com una espelma que dequeia lentament en el silenci de la nit. Els ulls, inflats i amb ulleres, reflectien completament els seus pensaments i les seves pors. No gosava tocar-la i molt menys dir-li alguna cosa.

A mida que passava el temps es submergia més i més endins. Intentava dir-me alguna cosa però els nervis i el raig de llàgrimes que corrien pel seu rostre li impedien una vocalització que la meva oïda pogués arribar a entendre. Sentia que no podia ajudar-la.

- No se m’havia mai passat pel cap que aquest dia arribaria- finalment va poder dir.

I era cert. Intentava afinar una frase que trenqués amb la certesa de seva. Cap dels dos ens hauríem imaginat un final. De cap tipus, i menys aquest.

El tren avançava a gran velocitat mentre que el meu rellotge de polsera indicava que faltaven dos quarts per arribar a les set del matí. Seguia contemplant la seva mirada perduda clavada en la foscor d’aquella Barcelona vella i cansada a través del vidre. Em venien al cap tots aquells instants en els que vam ser tan feliços... tan que desitjava es tractés d’un maleït somni i que al despertar fos al meu costat, dormint dolçament en la seva natural nuesa.

Un sacseig em va tornar al vagó. Seguíem allà, com dos estranys.