Fulles mortes

Persones alades volen pel cel.
Un nen amb ulls somiadors se les mira.
El petit content i emocionat s'atura mentre la seva mare l'agafa de la mà
neguitosament,volen anar-sen d'allà.
Però el petit no es mou. Es deixa fascinar per els diferents colors de cada ploma.
El reflex del sol crea sant martins de colors i formes que mai havia vist.
El nen imagina que te ales; ales per volar, per somiar, per trobar, per observar...
La mare l'agafa de la mà amb força. Ella és una dels molts que estan lligats a la terra. Té els ulls buits d'il·lusions perdudes, i el cap baix.
Però el petit mira a dalt buscant somnis entre nubols. Apreciant la veu del vent. Escolta com crida el seu nom.
Ell vol seguir-lo en el seu viatge a llocs llunyants, a illes remotes, buscar tresors que el món amaga per ser descoberts...
I unes petites ales començant a créixer a l'esquena del petit somiador.
La mare apreta amb més força la mà del seu fill. No vol. No pot. Ella també volia volar, tambe volia cumplir els seus somnis ...
Les petites ales començent a moures. El nen somriu i mira a aquells que dintre de poc seran els seus companys de viatge.
Nota que ja està a punt per reunir-se amb el vent, per respondre a la seva crida i...
Però la mare l'atura, i comença a arrencar les boniques plomes de les ales.
I a cada ploma arrencada una llàgrima s'emporta una il·lusió, i una altre i una altre...
Fins que el petit té els ulls buits d'il·lusions perdudes i el terra al que a quedat lligat ple del que semblen fulles mortes caigudes a la tardor.