De veritat!!

i aquest final inacabat, m'ha deixat amb un no se què... tan de bo hi hagi una segona part.

Una abraçada.

De veritat, molt bon joc. De primeres pensava que ho deies seriosament, això de l'aventura... i pensava "si a mi, a classe de filosofia, sempre m'havien dit que Sòcrates era molt i molt lleig". No té res que veure, però sent una dona tan bonica i casada amb Dionís, m'ha xocat. I aleshores el final m'ha esclatat a les mans. Com m'has enredat! hahaha.

Aquesta gent que reclama rigurositat històrica, quin poc sentit de l'humor. A mi m'encanta la filosofia, qui diu que està morta? Tots filosofem perquè tots ens preguntem coses. Em sembla absurda aquesta postura intel·lectual i en certa manera de menyspreu de les èlits acadèmiques, així clar que, com la religió la gent "comú" no s'interessa per la filosofia.

Abans de escriure comentaris tan pedants, haurien d'aprendre una mica d'humiltat del gran mestre Sòcrates, que sabia tant que no sabia res, com tu molt bé has retratat, històricament o no, en el teu relat. I així, potser s'evitarien la desfeta de quedar en evidència...

Ànims i escriu-ne més, que m'encanta la història clàssica. A veure si algun dia ens delectes amb un "gag" sobre la història d'Ariadna, que és una de les meves preferides.

M'ha agradat molt. Sobretot la última frase final... molt ben escrit i tota la pesca, no puc dir res més! a veure si et segueixo llegint!

Una abraçada.

Sí, potser una invasió d'aliens valdria la pena només per saber que existeixen.

Una abraçada!

tinc certa tendència a fixar-me en tot allò que denota i connota al meu satèl·lit preferit, la lluna. I així ha estat també amb aquest text...

Tot i que m'ha agradat, crec que no l'he acabat d'entendre... a mi m'ha evocat una passió esquarteradora, matadora, d'insaciable patiment... per quelcom impossible, llunyà (una lluna, potser?). No ho sé. El patiment s'ha apoderat del meu cos, ja t'ho ben dic. Però lamentablement potser no he entès res, i és una llàstima... perquè rere aquest sofriment hi ha la bellesa dels sentiments més purs.

Tan de bo l'hagi interpretat bé, i sinó, que hi farem, així és l'art.

Una abraçada de la llunàtica número 1.

Primer de tot, gràcies pel teu comentari, que m'anima a seguir escribint... ja que ha estat el primer de tots, i, no ho sé, no les tenia totes, ja que en aquest site hi ha molt nivell.

m'ha agradat molt aquest text, crec que totes les persones a les que agrada "crear" s'hi poden sentir identificades. Jo també, quan vaig en tren, quan sóc a classe o quan camino pel carrer em fixo en les persones i els hi endevino una història. Així, molt sovint, desperto la meva creativitat.

I quin moment aquell, de reconèixer algú com tu, algú creador, en qualsevol espai ple de contes. Genial, sublim, una sensació de complicitat indescriptible.

Et continuaré llegint, això segur!

Una abraçada,

Somnis de Lluna~