EQUILIBRI. Part 1: Foscor. Capítol I: El rellotge aturat

Un relat de: somnis de lluna

5.30 del matí. Les agulles del despertador vell no s'aturen, segueixen girant i girant, incessants. Tic-tac-tic-tac-tic-tac. És un so que no acompanya en aquelles nits que no pots dormir. I vinga, ara tic, i després tac, i altre cop tic, i l'agulla ja fa una altra volta. No és molest, amb el temps he aconseguit acostumar-me al sorollet. Però, per altra banda, és desesperant sentir aquell so que dóna vida al pas del temps: als segons, als minuts i les hores. Els dies. Un altre dia que neix, sense ningú que l'aturi, i jo aquí, amb els ulls ben oberts i aquell pessigolleig punxent al cap, sabent, que altre vegada, tot torna a ser el mateix.

Encara no es filtra cap raig de llum per la vella persiana que tapa la finestreta petita de la meva habitació. La roba s'amuntega des de fa dies pel terra, començant a desprendre una oloreta rància. Però, a qui li importa? Feia mesos que no venia ningú, a casa meva. Aquell pis de escassos 30 m quadrats al que jo anomenava, malgrat tot, la meva llar. Ni tan sols ma mare, que en el passat acostumava a dur-me coses per a menjar i roba neta, havia desistit. Després de l'última, ja no va poder més. No la culpo, no és fàcil adonar-se que les esperances que poses en un fill es poden perdre per uns grams d'un polsim blanc, màgic, però destructor.

Recordo com si fos avui aquell dia, ara farà 7 mesos, que va entrar per la porta. Feia poc que ho havia deixat amb la Sofia, la meva última xicota. Sotmès en la pena i l'odi, vaig recaure en els meus vells col·legues: la coca i l'alcohol. Barreja explosiva i perillosa. Ella tenia la clau, i jo estava estès al sofà, ple d'ira, rancorós, amb una ampolla de vodka barat a la mà que regalimava per tot el terra del menjador. Quan va entrar, la cara d'espant que va quedar-li és indescriptible. Mig en penombra, els ulls llagrimosos li sortien de les òrbites. Els llavis, pàl·lids, petits, tremolaven en veure l'estat lamentable del seu fill. Les mans s'aferraven, incrèdules, a la faldilla d color blau marí. Va estar uns segons allà dreta, observant, incapaç d'assimilar el que veia; un noi de 24 anys tirant la seva vida per la borda en un antre brut i de mala mort. I aquell era el seu fill, aquell nen que s'amagava entre els seus braços quan tenia por, que era bo en matemàtiques i ciències, un bon esportista. Ara era res més que una penjarella, un titella de la mala vida, sense ànima, sense cap destí.

Va apropar-se a mi, que mirava al sostre amb la vista perduda, sense esma ni per respirar. Quan va voler tocar-me, dient "fill meu... què..?" la meva reacció va ser imperdonable. Atacat pel dolor, per la rancúnia i també, l'efecte dels estupefaents, vaig aixecar-me violentament, insultant-la i donant-li una empenta que la va fer caure de cul sobre la tauleta on encara quedaven restes del polsim blanc que havia pres.

Estava atemorida, però jo, sense compliments, vaig agafar-la pel coll de la samarreta i vaig fer que s'aixequés. Ella plorava, i intentava agafar-me el rostre, dient-me "sóc jo, fill meu, sóc la teva mare". En cap moment va demanar clemència, simplement, repetia una i altra vegada aquelles paraules.

"Calla!" vaig cridar mentre li etzibava un cop de puny a la cara. Aquest cop, a causa del meu estat, vaig trontollar i tot seguit, vaig caure. Ella, mig atordida, va aprofitar per fugir d'aquella casa emboirada de destrucció i mort. No va mirar enrere, només vaig sentir que deia, mentre intentava llevar-me del terra, "t'estimo", i tot seguit, un cop de porta.

I tot va tornar a quedar en silenci.


Pocs dies després, quan tornava d'una nova jornada laboral interminable, vaig trobar-me una nota que havien escolat per sota la porta. Era una nota de comiat de la mare, molt breu, on deia que no podia seguir vivint d'aquella manera i que em deixés ajudar. En definitiva, s'acomiadava.

Des d'ençà, mai més ningú ha tornat a entrar en aquest pis de mort. Tots van anar marxant un a un; els amics, la meva estimada Sofia, la mare... tots. Estava sol. Estava sol immers en aquell tic-tac infinit, etern, immutable al meu dolor... espiritual i també físic.

Sí, perquè des de fa casi un any i mig, tinc aquell no se què, aquell neguit que inunda la sang cada vegada que el mal de cap envaeix cada racó del meu cervell.

Les hores passen immers en aquella mar de dolorosos records, i a les 7 en un punt sona el despertador. Tan se val si sona, estic despert. Despert com cada una de les nits dels últims mesos, sense dormir, sense treva per a la massa bategant del meu cap, sense un sol respir per als meus ulls sanguinolents i cada dia més i més petits, sense el descans reclamat pels meus músculs després d'hores i hores de carregar paquets. Tan se val si sona o no el despertador, si la llum s'escodrinya per la persiana malmesa pel mal temps i els anys, tan se val si hi ha una guerra o arriba l'apocalipsi, res em desperta, perquè res m'adorm.

Em llevo fent tentines, entre la ferum de roba bruta i el mareig causat pel mal cap. El primer que faig és entrar al bany. Bé, bany, diguem-ne forat amb plat de dutxa, tassa i safareig. Em rento la cara amb aigua freda, intentant espantar el cansament un dia més.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de somnis de lluna

somnis de lluna

7 Relats

9 Comentaris

7699 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Amb els meus 20 anys acabats d'assolir, ja des de fa uns anys sento la imperiosa necessitat de manifestar-me mitjançant el món de les arts. vull aprendre dels que més en saben i compartir pensaments i històries que em ballen pel cap, a la fi d'ordenar-me la ment i trobar-me a mi mateixa.

Espero escriure molts relats per a poder-los compartir. Segurament, penjaré alguns textos escrits fa temps, però que mai han vist la llum, és a dir, casi bé d'estrena.

Crec que tinc un estil un tant peculiar (que no vol dir perfecte ni bo, ni molt menys), potser sóc una mica complicada, a vegades. Potser repetitiva. De totes les maneres, tot el que escric em surt de l'ànima.