La lliçó d'aquest conte és d'allò més realista i, alhora, d'allò més dura. Una bella lloa cap a la dona i, perquè no, cap a l'ésser humà que lluita per la seua felicitat.
Un relat extraordinari per a encoratjar-nos davant les adversitats.

No sé vosaltres, però jo estic molt cansada d'este tema. Com és possible que en els temps que estem hàgem de defensar la nostra llengua? Hui en dia condemnem tot tipus de discriminació: racial, gènere... Però que passa amb la llengua? Estic farta. Entres a un lloc a comprar qualsevol cosa i perds un muntó de temps donant explicacions, defenent-te, suportant males cares, insults... Açò cada vegada que vas a un lloc i parles català i et trobes amb algun "personatge". Què absurde! Escolta, que jo ací he vingut a comprar, no a explicar-li coses que vosté no sap perquè és un inculte!
Però, per desgràcia, sembla que tot afavoreix a una política que ho destrueix tot. I us puc assegurar que ací, al País Valencià, les coses encara són pitjor. Ací, a més de donar explicacions sobre perquè parles en català, has d'explicar que català i valencià són la mateixa llengua: impossible, i, a més eres una persona tancada, nacionalista de les pitjoretes que fins i tot està a favor del terrorisme... És a dir, la gent té un "cacao de no te menees" i comença a desvariar i a dir barbaritats.

Em sembla increïble que es valore tan poc la varietat cultural que tenim. Este estiu, parlant amb un company d'origen saharaui em va dir que era magnífic que ací tinguérem dues llengües. I que vinga una persona d'Àfrica i ho valore mentre que els d'ací, els que defensen l'Espanya del seu cor menyspreen la nostra riquesa cultural? Sincerament no entenc res.