La Blancaneus primera

La lliçó d'aquest conte és d'allò més realista i, alhora, d'allò més dura. Una bella lloa cap a la dona i, perquè no, cap a l'ésser humà que lluita per la seua felicitat.
Un relat extraordinari per a encoratjar-nos davant les adversitats.

M'ha cridat l'atenció el títol perquè jo també he escrit un relat-assaig sobre el conte de la Blancaneus, mirat des d'una vissió ancestral. Em pensava trobar una altra versió de l'antic mite i em trobo un vers sobre una dona que lluita i que no pensa deixar-se véncer per un príncep o per una bruixa, sinó que confia en ella mateixa i això la fa forta.
M'ha encantat el ritme de la prosa, que la torna vers.
Una abraçada
Glòria

El títol m'ha encoriosit, i el conte m'ha encantat...Has entrat en el meu jo més profund...
Merci pels teus relats...
continuaré llegint els teus relats..!

ànims

carregat de simbolismes, que tu mateixa ens ajudes a interpretar. M'ha agradat aquest estil. El trobo molt personal i original i es nota que transmet amb sinceritat els teus sentiments. Aquesta honestedat sempre és d'agrair perquè només així podem aprendre alguna cosa de les experiències d'altri, cosa de per si difícil.

No puc evitar que la referència a "la poma que duïa el verí de la mort" em recordi la història bíblica d'Adam i Eva on la transgressió dels nostres primers avantpassats va ser la causa de la seva expulsió del paradís, la seva separació de Déu, l'origen de la vida i de l'amor i la seva mort espiritual.

No voldria psicoanalitzar el teu relat -amb tot, crec que es presta bastant a fer-ho -només acabar dient que, més que la força així, en sentit abstracte, són els sentiment arrelats en un amor veritable, capaços de trascendir el temps i l'espai, els que ens poden ajudar a superar els cops del destí, siguin els que siguin.

Que la "força" t'acompanye.

Quim (-;

M'agradat la Blancaneus del teu relat i no sols perque preparava uns pastissos de xocolata famosos en un món i en l'altre. Tens molta sort si ets al mateix temps dolça i forta.
Encantada de coneixet, annabella pampallugues!
xocolatina

derrotat la tristesa de la mort, per haver superat el verí de la misèria, per no ser la Blancaneus del conte sinó tu mateixa, per haver-te atrevit a mossegar totes les pomes que et depara el Destí i per haver escrit aquests fantàstic relat, jo crec que et mereixeries un llibre per a tu sola, però bé, estàs inclosa en un llibre imaginari que podran llegir tots els follets que vulguin...un petó.

Relat seleccionat pel llibre "Relataires Paral·lels 1.0"

Una bona estocada a l'infantilisme de la ficció tipus Disney. Rere cada expressió s'hi percep, súbtilment, la força d'una dona valenta que malgrat la fantasia de la infantesa toca de peus a terra, i no renuncia a la seva genuïna lluita.

Realista, ben expressat, m'encanta el valencià!!, tinc curiositat per llegir més relats teus, anabella, que per cert... m'agrada molt el teu nick, o pseudònim... m'ha portat records de fa anys.... una nina molt espavilada oi?

Yáiza

ben maca, la d'aquesta blancaneus valenciana...
està clar, però que encara no pot baixar la guàrdia la blancaneus, pq aquestes bruixes apareixen sovint per embriagar-te de mala vida, i pors!
però s'ha de seguir endavant, el que queda per recórrer.

ah! un final molt i molt bo

Penso que has creat una bona història que reflecteix la lluita davant de l'adversitat, sigui quina sigui, i que el remei sempre es troba dintre de nosaltres mateixos.
Sobretot sense prínceps, embolicaires.
Endavant amb els mots!

M'agrada la forma fresca i tendra del conte. Moltes vegades som Blancaneus i la Mort disfressada de Destí ens ofereix un verí que porta a la innanició lenta de l'ànima mitjançant la tristesa.
Crec que la força a la que et refereixes com a antídot és la que rau en el fons del nostre interior. Aquella que molts cops no poden sentir però que mai ens abandona. Una llavor que germina i ens dóna força i enteniment per creure en nosaltres mateixos.
No hi ha príncep, no hi ha més història que el viure amb il·lusió i esperança el dia a dia i saber abraçar el dolor i la tristesa sense morir per dins.

No cal vendre entrades, però aquest forma part dels contes reals que donen sentit a la vida...

Una abraçada!

M'ha agradat molt!
Un petó i mai deixis que cap verí et tregui la força...

lluita sola, no ven entrades! guapooooo!!!!
no, la vida no és cap peli, no cal somiar òscars ni llums de hollywood... només cal caminar amb compte i saber triar bé... les pomes!
tens un estil fresc, original i nou... i no poden amb ell les velles bruixes dels relats amb melmelada avorrida.
una abraçada!

l'anem estructurant nosaltres a mida que la vida avança, tot i que hi ha moments de màgia que ens sorprenen, per a bé o per a mal...i és encertat que de vegades es converteixi en Mort.

El teu conte-relat està ben escrit, i tractes temes com la Mort, la Misèria i el Destí, difícils de conjugar molts cops.

De totes maneres, la Misèria té més punts per a disfressar-se de Mort, és una opinió personal...


angie

dins un mateix relat força estructurat i amb un plantejament correcte, coherent amb la idea i l'estil triat.

ara, i dir el mateix sense la metèfora, ironia, joc de doble significat? Crec que la confrontació d'aquests grans temes abstractes es pot fer aixì , com a temes, o bé incorporats en el caràcter dels personatges.

Aquí, en el teu conte, m'agrada que la Mort es disfressi de Destí... però em falla que el valor positiu sigui la força, a més no una força al mateix nivell absolut sinó més literal i pràctica.

no seria més aviat força de voluntat, instint de supervivència? Sens subte la Mort els posa a prova, però també la Vida, i d'una manera més subtil i enganyosa.

bé, està prou bé, encara que no és el meu tipus de joc literari...

petons, foster

...la miseria i el destí poden ser més cruels que la mateixa mort, que en el fons fa la seva feina. Però com be dius "La mort, quan cau com un llamp a prop teu, és el verí més amarg i dolorós que pot existir." I això tan sols ho pot saber el que l'ha provat. M'ha agradat molt. Una abraçada.