molt bé, amics, ara sembla que està prohibit fer poemes sobre coses que ja sabem, com per exemple que l'ésser humà és vil, que la gent s'estima, que la mort existeix, etc. perquè si ja ho sabíem, no cal que ningú ens ho digui.
no crec que dir "no és res nou" sigui una crítica encertada, perquè si comencem així, no hi deu haver ni una sola idea original en tot aquest web.

m'encanta això últim de "sense amics aclaparadors". segona cosa: què vol dir "que no fumi tabac"? pot fumar crak? opi?

aviam, els saberuts exegetes que han parlat més avall: com interpreteu la segona estrofa (deixeu-me pensar que és una canço): què vol dir acariciant-nos? a nosaltres mateixes o entre nosaltres mutuament?

doncs a mi no em sembla tan dolent com diuen alguns. m'agrada que en una estrofa es refereixi als escenaris, per dir-ho així, i en la següent estrofa, com en una cançoneta, es refereixi a les tècniques. amb un xilofon quedaria de puta mare, fent coros a la tornada. crec que és un poema més de divertiment que de provocació.
salut Tiamat (nom ben maco, per cert)

ja està

per què no comenta ningú? quins gustos més raros! excel.lent poema!

bé, aquest m'ha agradat, però potser m'ha agradat més el darrer que has penjat. M'agrada perquè no abuses gens de les paraules i no comences a embolicar-te en tonteries quan, degut al tema, és difícil contenir-se. no et poso valoració perquè he tingut problemes amb això, però entén que m'agraden els teus relats i que els seguiré llegint. per cert, t'agrada flaubert?

ei, molt bé aquest relat, el final és molt bo. no sé si el podria haver signat la verge maria!!!! ànim!!!