Feia molt de temps que no entrava ací, més que res perquè quasi me n'havia oblidat, de la pàgina. Però és que porte dies volguent escriure, encara que sense cap idea, i aleshores he pensat en tu i en si hauries escrit més... La inspiració no sé si em vindrà mai; igual sempre me quede amb ganes però sense res a dir, però la nostalgia que he sentit al llegir Jakomiplatz, Herz-Jesu-Kirche, el parc, la manta de la companya que conec... aquesta nostalgia no me la treurà ningú.

Ens veiem aviat!

Xe, Laura, m'has deixat sense paraules, i mira que això és difícil. M'ha agradat molt, en serio. M'alegro que hagis tornat a escriure. Jo encara estic en procés, però sé que algun dia ho aconseguiré. No res, noia, no puc dir-te més, tan sols que està molt bé.

Ey Laura! merci per recomanar-me aquesta pàgina l'altre dia quan, com s'està fent habitual ja a les festes, vam crear el nostre espai català i vam deixar-nos una mica anar.

M'he llegit tots els teus relats i aquest m'ha agradat de veres. Penso que està molt ben escrit i a sobre reflexes un sentiment que comparteixo totalment amb tu. No el valoraré perquè em sembla que tampoc tinc el criteri per fer-ho. Només diré que m'agrada que escriguis, que és igual a qui li agradi i a qui no, i que coses com aquestes em fan animar-me a mi també a començar a escriure un altre cop. Llàstima que en castellà no conec cap web com aquesta, i el meu català no em dona per masses coses.

Ànims, que segur que d'aquí no res surts de la crisi d'idees!