Bon dia i bon somriure

Un relat de: mirrina

Avui m'he despertat a bones amb el món. He despassat la cortina i el sol entrava per la finestra i calfava com no ho feia des de mesos enrere. M'he ficat la meua música a l'mp3 i he eixit de casa. Com sempre, havia d'agafar el bus i també el tramvia. Sempre hem fa tanta mandra! Però he pujat al bus provant de no perdre el bon humor i ho he aconseguit. Davant meu hi havia seguda una parella que devien de fer més de 160 anys entre els dos. Anaven agafats de la mà i la dolçor de la mirada d'ell, mentre ella li parlava no deixava cap mena de dubte: t'estime, li deien els seus ulls. M'ha paregut molt bonic.
Després he agafat el tramvia. M'he ficat en un seient solitari, per poder mirar per la finestra tranquil·lament mentre el sol em calfava la cara. Hi ha una plaça al final del carrer principal, el que comunica Hauptplatz i Jakominiplatz. Ara que ja fa bon temps, aquesta plaça està sempre plena de gent menjant gelats. Els venen, a un preu realment baix, a la gelateria de davant. La gent seu al voltant de la font, es menja els gelats i conversa animadament. També hi ha una estàtua. El tramvia ha parat perquè el semàfor estava en roig. Llavors he vist una dona que pareixia estar boja. Anava cap a un costat de l'estàtua, s'amagava darrere, ficava cares una mica estranyes...però llavors, de darrere de l'estàtua, ha eixit un xiquet de no més de 4 anyets. La dona era sa mare i estaven jugant els dos. El xiquet somreia molt i molt. Amb les seues dentetes blanques, mentre la mare se'l mirava, i no se'l veia. Sense voler, he somrigut.
El semàfor s'ha ficat en verd i hem continuat fins la següent parada. Llavors ha pujat una velleta, amb el seu gaiato, i amb dues bosses de la compra. M'he ficat dreta perquè ella poguera seure. M'ho ha agraït amb un somriure radiant i unes paraules que no he arribat a entendre. Ella se n'ha adonat que jo no era d'ací, i llavors m'ha preguntat d'on venia, provant de no emprar el dialecte tan tancat que té aquesta gent. No sabia com explicar-li que el meu país no té cap nom que ella poguera conéixer, però com em mirava esperant un resposta, he optat per la solució fàcil: coneix vosté Barcelona? I València? Doncs jo vinc d'un lloc que està enmig. La dona ha sentit la paraula Barcelona i se li ha fet de dia. Llavors m'he explicat que quan ella era més jove va estar a Barcelona amb el seu marit i que aquest havia estat el millor viatge de la seua vida. Malauradament, el seu home va morir farà un parell d'anys. Li he dit que ho sentia molt, però ella m'ha dit que no hi havia res que sentir, que el seu home havia viscut molts anys, havia gaudit de cada moment de la seua vida i que ara ella havia de seguir vivint la seua sense ell. No li preocupava açò, he cregut entendre, perquè sap que el seu amor ha sigut massa gran com per a morir amb ell. M'haguera quedat més estona xarrant amb aquella velleta tan agradable, però els altaveus del tramvia han anunciat la meua parada: nächste Haltestelle, Herz-Jesu-Kirche. M'he acomiadat de la dona i m'ha desitjat que fóra molt feliç, ara i sempre.
L'esglèsia del Sagrat Cor de Jesús és molt bonica. Les esglésies no són els meus edificis predilectes, però aquesta m'agrada perquè està envoltada de gespa, de banquets per a seure i sempre hi ha gent tirada a la gespa entre classe i classe. La meua facultat està en girar el cantó.
Pensava que en eixos moments s'acabaria el meu bon dia. Però no ha estat així. La professora estava malalta i les meues companyes de classe han decidit d'anar al parc. M'ha semblat una gran idea. Després de passar tan de fred durant l'hivern, hi ha que aprofitar el sol al màxim. Hem anat passejant des de la facultat i hem passat per casa d'una d'elles que té una manta que li va portat un amic del Marroc. Ens hem comprat un gelat i hem seguit fins al parc. No s'hi cabia de tanta gent com hi havia! Hem buscat un foraet on ficar la manta i allí hem segut. Ha estat una gran vesprada. El parc ple de gent prenent el sol (ací no tenen platja), jugant a futbol o amb el frisbee. Gent passejant amb la bici o a peu. Moltes parelles agafades de la mà, grups d'amics xarrant animadament, gent tocant la guitarra i cantant, altres fent malabarismes. Fins que ja no quedava més sol per exprimir i hem marxat cap a casa.
Pensava que el dia ja havia sigut prou bo. Llavors he arribat a casa i m'he pegat una dutxa, m'he ficat el pijama i m'he gitat a llegir una estona. Poc a poc m'he anat quedant dormida.
De sobte he despertat i me n'he adonat que tot el que havia cregut real, el que pensava que havia viscut, havia estat un somni. Però aquest somni ha fet que m'alçara amb un somriure a la boca i que començara el dia amb moltes ganes, per veure si el somni es feia realitat. I què és sinó les nostres ganes de transformar els somnis en realitat el que fa que aquests es tornen reals?
Bon dia i bon somriure a tothom!

Comentaris

  • quina nostalgia![Ofensiu]
    Liena | 03-09-2006

    Feia molt de temps que no entrava ací, més que res perquè quasi me n'havia oblidat, de la pàgina. Però és que porte dies volguent escriure, encara que sense cap idea, i aleshores he pensat en tu i en si hauries escrit més... La inspiració no sé si em vindrà mai; igual sempre me quede amb ganes però sense res a dir, però la nostalgia que he sentit al llegir Jakomiplatz, Herz-Jesu-Kirche, el parc, la manta de la companya que conec... aquesta nostalgia no me la treurà ningú.

    Ens veiem aviat!

l´Autor

Foto de perfil de mirrina

mirrina

7 Relats

26 Comentaris

11701 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
El meu nom real és Laura. Vaig nàixer a Castelló el 1984 i des de ben petiteta sempre he escrit.
Les coses canvien. Diuen que amb els anys guanyes experiències noves que t'enriqueixen i t'ajuden a poder escriure coses millors o més madures. Però, fins a quin punt són importants les experiències si en créixer perds la innocència de la infantesa?
Els cops de la vida et fan forta, diuen, però poden anar fent també un forat a dintre teu per on s'escolen totes les coses que et passen, tant les bones com les dolentes. Potser per això escric, per poder capturar-hi aquests moments recents, abans no se'ls endugui el forat de l'experiència.
Que no morgue la paraula MAI!

Si algú vol ficar-se en contacte amb mi:
lauraprades@hotmail.com