Fa 7 anys...

Un relat de: mirrina

Tinc ganes de plorar i no sé perquè. Tinc ganes de plorar i no em naixen les llàgrimes. Tinc ganes de plorar i avui, per primera vegada en molt de temps, no sé si és per tu, per mi, per tots dos, per cap dels dos. Si em vegeres ara! No t'ho creuries. Estic tan canviada... Ja no sóc aquella noia amb la cara redona i el somriure perenne que solia ser. Ara tinc la cara ben prima, com tot el meu cos. I ja no ric gairebé mai. El menjar ja no fa gust de res. Ni les taronges fan gust! Perquè ara no hi ha ningú que els lleve la pell, les partisca a gallets i me les fique dins la boca, amb tanta tendresa, que el suc que em rellisca es barreje amb les llàgrimes de felicitat.
Vas marxar de la meua vida tan precipitadament com vas arribar-hi. La diferència és que, en arribar, em vaig acostumar de seguida a la teua presència, i ara que no hi ets, no m'acostume a la teua absència. Ja fa 7 anys que vas marxar. I no hi ha cap dia que no pense en tu. Com ho vas fer? Em vas calfar quan tenia fred, em vas escoltar quan volia parlar, em vas omplir quan jo tenia mancances, em vas desitjar quan jo necessitava que algú em desitjara. Em vas completar. Quan vas marxar, vaig tornar a tenir fred, vaig tornar a voler parlar, vaig tornar a tenir mancances, vaig tornar a necessitar que algú em desitjara. Vaig tornar a estar incompleta. I ara, 7 anys després, seguisc tenint fred, seguisc volent parlar, seguisc tenint mancances, seguisc necessitant que algú em desitge. Seguisc estant incompleta.
Fins i tot vaig pregar a Déu perquè te portara de nou al meu costat. Jo, pregant a Déu, t'ho imagines? Agnòstica com era i sóc, vaig arribar a pregar-li. Però com sòl fer Déu amb mi, no em va fer cas.
Ara, l'únic que em queda de tu, a part dels records, són les fotos. I saps quina és la que més m'agrada de totes? Aquella en què tu duies la jaqueta groga. Sí, la que tens ficada a la teua làpida. Que està al costat de les margarides que te porte cada dia, sense falta, a les 6 de la tarde, l'hora en què aquell dia, fa tants anys, tu vas arribar a mi, disposat a calfar-me, a escoltar-me, a omplir les meues mancances, a desitjar-me. En definitiva, a completar-me.

Comentaris

  • BUFF![Ofensiu]
    ATZAVARA | 13-07-2007

    ...no se ben be que dir.....
    pell de gallina!!!
    un petó d'atzavara!

  • Commovedor escrit[Ofensiu]
    RATUIX | 13-07-2007 | Valoració: 9

    Però de vegades, cal enterrar també en vida a algú que marxa de nosaltres.
    El dolor es el mateix. De pérdua irreparable.
    Molt ben escrit tot el relat

  • rebonic[Ofensiu]
    Pertuipersempre | 15-01-2006

    lauri!
    m'agrada, m'encisa! curt però bo, molt bo, pot ser el que trobe és que sempre has repetit el que li manca a la xica, però per altra banda eixa repetició suposse que li dona força a l'afirmació que vertaderament està trista, necessita que la dessitgen, que la completen...
    molt bé, i saps què? avui he fet un recorregut pels teus relats i no em queda més que agrair-te'ls i anar pensant en un nou relat o dos o tres per tu, perquè faça i escriga el que escriga, sempre pense si t'agradarà o no, perquè ets l'única escriptora-amiga-companyad'estudis-companyadesomnis-etc que em llegeix!
    gràcies.

  • ohne Worte[Ofensiu]
    Liena | 11-12-2005

    Xe, Laura, m'has deixat sense paraules, i mira que això és difícil. M'ha agradat molt, en serio. M'alegro que hagis tornat a escriure. Jo encara estic en procés, però sé que algun dia ho aconseguiré. No res, noia, no puc dir-te més, tan sols que està molt bé.

  • m'ha encantat...[Ofensiu]
    Ullets | 05-12-2005 | Valoració: 10

    el teu relat, fins i tot m'ha emocionat... ara mateix no tinc masses paraules per comentar-lo... pero gràcies per escriure'l...

Valoració mitja: 9.67

l´Autor

Foto de perfil de mirrina

mirrina

7 Relats

26 Comentaris

11703 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
El meu nom real és Laura. Vaig nàixer a Castelló el 1984 i des de ben petiteta sempre he escrit.
Les coses canvien. Diuen que amb els anys guanyes experiències noves que t'enriqueixen i t'ajuden a poder escriure coses millors o més madures. Però, fins a quin punt són importants les experiències si en créixer perds la innocència de la infantesa?
Els cops de la vida et fan forta, diuen, però poden anar fent també un forat a dintre teu per on s'escolen totes les coses que et passen, tant les bones com les dolentes. Potser per això escric, per poder capturar-hi aquests moments recents, abans no se'ls endugui el forat de l'experiència.
Que no morgue la paraula MAI!

Si algú vol ficar-se en contacte amb mi:
lauraprades@hotmail.com