Primer de tot, gràcies pel comentari. La meva intenció en escriure el relat era transmetre una melancolia sorda i profunda. Llegint el teu comentari, sembla que he reeixit. El personatge -en Mike- no és real -no pertany al món dels sentits-, però sí que és fruit d'una síntesi d'experiències viscudes. Fa unes setmanes vaig topar, de casualitat, amb un relat sonor de contingut marcadament tècnic. Vaig començar a investigar una mica sobre el tema dels podcasts i en vaig escoltar vora la cinquantena. La majoria eren molt semblants a un blog parlat. Però n'hi va haver dos que em van commocionar. Eren dos relats molt intimistes. Els autors no es queixaven de res, no hi havia victimismes, simplement el to de veu i la manera d'explicar la seva vida quotidiana traspuaven tristor per tot arreu. Aquesta sensació és la que he volgut congelar en aquest escrit, afegint, això sí, una mica de salsa melodramàtica.