Tota la natura és evolutiva i contingent, passatgera i canviant, però l'anhel del cor no s'acaba mai, perquè és obert a l'etern: a la bellesa, a l'amor, a la consistència de la veritat. Si no, com tot el que passa tindria tanta formosor, tanta consistència, tant de valor? No temis: aquest apagar-se de tot és una gran mentida del món materialista ofegat.

Què és veritat? Que l'evasió no omple la buidor. La buidor s'omple com dius: "Però sense aires i pluges, pedres i barrancs, no s'omplen les llacunes, ni tampoc els records vençuts".
Ho va expressar així, després de tota una vida de cercar, un dels grans genis, Agustí de Hipona: "Ens has fet, Senyor, per tu i el nostre cor és inquiet fins que descansi en tu" (Confessions). L'evasió ens distreu, però no omple. Mes aviat ens deixa mes buits. El que omple de veritat el cor és l'oració i no l'evasió. Amb tot l'afecta. La noruega que et vaig regalar ho explica força be això.

Hi ha una solitud diferent, que mes que un ponent és un llevant, perquè trenca el mirall enganyós de l'abisme i el converteix en una llar.

És un vol d'emocions d'un enamorament, que no pas amor... L'amor no és pas ceguesa, sinó llum del or, escalf... Molt emparentats, però sens dubta no pas el mateix.

Que va ser amb la llum tèbia de matinada quan es feia vent entra les arcades? Aquells graons, plens de mots, han portat a molts al cel. Gràcies per fer-m'ho viure! Petons.

Estimada. Hem estat junts amb els panellets i les castanyes. Ja sabia que trobaria noves teves a la web. Com sempre despulles racons de l'anima. Ara ho fas amb molta sinceritat sobre l'experiència de la paradoxa en nosaltres. Comences dient que som complexes, massa complexes. O creus millor que som limitats -evident- però oberts a l'infinit? Tots els sants, la festa d'avui, significa això: cridats a la vida del Déu que és tres vegades Sant.

Aquest poema, tant personal, em recorda altre persona molt estimada. Potser d'ell has heredat aquesta estiació... Recordes, fa cosa d'un any? Des de Zurich. Josep Maria.

Es una veu que diu: Vine a mi... Que crema des de dins i que sempre se lepot sentir si se l'escolta... Quelcom semblant va escriure ua gran persona l'any 107 d.C. Saps qui era? Un pató. Josep Maria.

Com s'espera l'albada en la nit, s'espera la primavera en l'ivern... I l'espera deixa un regust d'amargó en el cor... però, arriba!... Petons. Josep Maria.

estimada, has assolit l'èxtesi del moment preciós que s'escapa i passa...Un pató. Josep Maria

estimada Ada, no és complexitat. És plenitut d'un do inmens que no acabem d'abastar: la vida. Petons. Josep Maria.