Solitud

Un relat de: N

La solitud és la que borra,
la que esquerda l'aire ponent.
En ella trobem la llàgrima seca
incrustada en el gris de la pell.
Com el mar que no troba l'onada
i el foc que no sap què cremar,
rega amb força les ànsies
de buscar el batec temorós.
Els arbres que abans respiraven
l'anhel de la bella estació,
ja no ballen amb fulles de vida,
sinó unís sota el fred silenciós.
No es veu la fi de l'abisme,
ni es preveu el cop imminent,
tan sols cauen les llàgrimes
infectades del negre més fosc.
Desperta la solitud solemne
entre el xiuxiueig viu del passat
i les paraules aspres de l'avui.

Comentaris

  • solitut?[Ofensiu]
    jmrieram | 10-06-2007 | Valoració: 10

    Hi ha una solitud diferent, que mes que un ponent és un llevant, perquè trenca el mirall enganyós de l'abisme i el converteix en una llar.

  • N | 11-03-2007

    Hi ha un problema ortogràfic en el poema:

    "ja no ballen amb fulles de vida,

    sinó nuus sota el fred silenciós..."

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: