Cert, però jo entenc que cal afrontar-ho amb l'esperança que un dia ja no succeeixi. És com un sense sentit, doncs un necessita d'aquestes guerres mundials per a ser capaç de superar-les, sense oblidar que aquestes son el motor que li permetrà afrontar-les. Jo ho veig com una serp que es mossega la cua.

Es tracte d'alçar-se d'una caiguda per a poder tornar a caure i alçar-se encara més amunt que abans.

Moltes gràcies!

Ha estat una espècie de redempció. Tampoc busco que ningú em perdoni. Simplement, exposo el meu absurd cas, amb tota la ironia (i com bé dius, amb tota la sinceritat) que puc.

Salutacions, Oriol

Efectivament, quan vaig escriure aquest text ho vaig fer pensant en una novel·la curta, actualment a mitges. Malgrat tot, vaig valorar que aquest fragment podia ser considerat individualment com a un microrelat. M'alegro de saber que t'ha agrdat. Com vaig dir, HUMANS era un relat especial pel fet de ser un diàleg (o monòleg). Personalment m'agrada més escriure descripcions. A veure si quan torni de viatge i tingui un respir puc llegir un dels teus relats.
Salutacions

Efectivament, quan vaig escriure aquest text ho vaig fer pensant en una novel·la curta, actualment a mitges. Malgrat tot, vaig valorar que aquest fragment podia ser considerat individualment com a un microrelat. M'alegro de saber que t'ha agrdat. Com vaig dir, HUMANS era un relat especial pel fet de ser un diàleg (o monòleg). Personalment m'agrada més escriure descripcions. A veure si quan torni de viatge i tingui un respir puc llegir un dels teus relats.
Salutacions

Hola,

Jo soc el primer sorprès davant l'enorme quantitat de lectures que ha aconseguit el text. Com tu, crec que no és un mal escrit, però fent una mica d'autocrítica, admeto que tampoc és res de l'altre món. No ho pretenia. Es un relat molt senzill, amb un objectiu i una finalitat, ràpid de llegir i de menys de 1200 caràcters.

Dius que falten algunes coses. Quines? (Ho pregunto, amb ànims d'aprendre). Només expliques una de les pegues, i lamento no estar d'acord amb tu. Aquest diàleg és, realment, un monòleg. Reconec que intentava imitar una mica a Plató. És la meva opinió. És ciència ficció. Jo era el guia. I també era el planeta.

Respecte a la falta de exotisme en la parla del guia i els altres visitants, crec que caus en un tòpic. Jo no parlo d'aliens, ni extraterrestres (O si?), parlo de ments, d'éssers conscients i fins i tot deus. Seria un error provar de fer-los diferents a mi, mantenint la seva ment i caràcter. Et recomano que llegeixis Fiasko, de Stanislaw Lem. Un llibre excels on veuràs la dificultat de descriure a uns éssers diferents a nosaltres. També és una bona opció The Gods themselves, d'Isaac Asimov, o Nightfall, del mateix autor i Robert Silveberg. O The Martian Chronicles, de Ray Bradbury. Tos aquests llibres tracten d'éssers diferents a nosaltres, i excepte el primer, en tots s'observa com hi ha un rastre d'humanitat en ells.

No hi ha res escrit sobre escriure.

Pd: Et recomano el meu altre relat. A mi m'agrada més. I té més de 1400 lectures menys (un exemple de la poca importància que tenen...)

Moltes Gràcies!!
A vegades penso en l'enorme abisme existent entre l'adjectiu (humanitat) i el nom (humà).
I si fóssim els únics éssers egoistes de l'univers? Seria vergonyós. Però crec que encara hi ha esperança. És l'últim en perdre's (o això diuen...).