Perdoneu, Són Joncs en contes de Juncs.

pensava que a vegades els comentaris són maneres de voler dir la teva o de dir el que et penses que l'altre ha volgut no-dir. Tot plegat per compartir la solitud . Jo m'he quedat una estona Suspesa.; com allò que buscava al començament de meditar, s'assembla a parar el temps, però no és exactament axó. abraçada . de blues blau d'onada. carme

uns quants de dies com aquest i de similars, i ens mirem i ens agradaria donar-li un petó a a quella noia que passa,, perquè aixó seria natural en el món dels vius. Salut onatge, i gràcies , l'he rebut a bon lloc aquest poema

tens una manera de dir que s'assembla més al Pàmies que al Monzò, no m'agrada el temps verbal que fas servir. De moment quan he pensat si, pot ser que em comença a agradar he vist que ho fas massa llarg i que tinc son, però potser ho faré un altra dia, qui sap.

i entre petó i petó s'acaronaven els cabells i parlaven de totes aquelles coses que farien junts, mentre es miraven als ulls com la primera vegada, d'aquelles coses que només ells dos sabien.
És una història realment colpidora, jo la vaig intuir certa, és trista sí i mostra com de fràgil pot ser la vida i quan hom no creu que hi pugui haver sortida, el camí del adeu és fa necessari i urgent . fins aviat, Carme

és una història que pot ser real perfectament, senzilla i bonica amb capacitat d'emocionar i d'evocar i visualitzar les escenes, a demès és un cant a al vida i al amor en la edat madura i això és un missatge positiu i encoratjador, gràcies. Aromadarç

la teva curta i sensibles aportació. Si dibuixés faria uns dita alats amb molts colors de fons i un cor amb el color que tu voldries. Fins aviat , carme

i ben escrita la teva història, divertida i sobretot m'ha tocat sí, al cor o a les ganes de que hem passes en a mi...

les nostres princeses tenen molt en comú, les han fet fora per no tenir res i no els hi donen massa eines per poder sortir-se'n. A demés cada vegada els hi és més difícil refer-se o reconstruir-se. Ara bé el plantejament i el desenllaç dels nostres poemes son ben diferents,. En el teu fas servir un to que alleuja : el meu en canvi és pessimista i gens encoratjador. Moltes gràcies pel teu comentari. Et seguiré llegint, una abraçada ben forta. Carme

Està clar, sempre són els mateixos amb diferents disfresses els que mouen el "cotarro". Estic amb tu, ja n'hi ha prou. Quan temps hem d'esperar per sortir al carrer, de no acceptar més almoines dels empresaris, de no donar els nostres diners als senyors de la guerra, del horror i la mort. Tot plegat hem desperta molta indignació!!!
Gràcies pel teu comentaris, sempre tant encoratjadors, que no ens trobem mai al carrer. Que serà de tanta gent que ara passa gana i calamitats. Punt de reflexió. Jo de moment no vaig de vacances. Una abraçada i records als carrers de Manresa

He tornat a llegir els teus haikus, i et torno a dir amb altres paraules que m'han semblat magnífics. A rel del teu comentari he llegit la mètrica, justament als premis Grau MIró dels que vaig quedar finalista fa 4 anys, jo no sabia que canvia del català al castellà,! Talment veig que tu com jo, fas moltes de 5 que realment al acabar amb paraula plana, són menys 1, o sigui 4, . T'agraeixo molt el teu comentari i d'ara endavant intentaré provar de fer-ne algun de bo, he, he, he. Adéu Nonna, un plaer llegir-te i escoltar-te,els consells. petons, Carme

estic d'acord als viatges i a les feines és on es coneix més a les persones. Deliciosa la teva història, és una sort tenir tants records, tant nítids d'aquest home estimat, que com altres en aquells temps van haver de lluitar molt i molt durament. Els devem un respecte i un homenatge ben amorós ahhh, els meus avis eren de Montanejos, també està a prop de Morella i l'avia de San Joan, al costat de Manresa, coincidències , et dono les gracies pel teu comentari, estic començant i m'ajuda molt, petons, Carme

Parles de la mort com de la vida, saps que són el mateix i el descens a la foscor ha de ser del tot un aprenentatge fort, però tu escrius i fas de les hores incertes una melodia que m'agrada escoltar amb els ulls tancats...
Sí, a Alacant fa més calor i humitat que a Barna, gràcies pel teu comentari, el valoro de debò. AHHH, quan vagi a Barna et vindre a veure a la feina, salut, un plaer

és veritat, quan estem enamorats, tot ho viem bonic fins i tot allò que havíem trobat deplorable, no hi ha temps i els espais s'arreglen i s'atansen, i sí estic d'acord és una droga de les més dures, aviam quan ens ensenyen al cole a no enganxar-nos i en tot cas métodes per fer el" mico" més soportable, ostres m'ha agradat molt com ho expliques, fins aviat, Carmeta

m'agrada la teva poesia, senzilla directa i planera, amb imatges que porten directament als sentiments, al mar , la solitud més sola que no vol demanar res , que bonic...