Agendes alienes

Un relat de: nuriagau
—Paquita? Sóc la Montserrat.
—…
—Mira. Volia dir-te que aquesta tarda no podrem quedar per anar al cinema.
—…
—Estic bé. És el meu nét petit, té febre. La meva filla m’acaba de telefonar perquè hi vagi. Ara mateix sóc al tren de camí a casa seva.
—…
—Més tard? No sé... Aquesta és la filla que sol arribar a casa cap allà les set i jo, a aquelles hores, estaré baldada. Les criatures esgoten, i a aquest ja me’l conec... Quan li fa efecte el Dalsy... Com et va demà?
—...
—Ja sé que no és el dia de l’espectador, però...
—...
—Ah! Que lluny s’han anat els nostres fills a viure, no? Ens fan agafar el tren a nosaltres, que som les que vam decidir quedar-nos a viure a la ciutat!
—...
—A mi, també, m’agradava el piset de la meva filla i el tenia tan a tocar de casa... Però ella deia que vivint a Sant Quirze guanyaria qualitat de vida. No sé pas on veuen la qualitat de vida, aquest jovent?
—...
—Sí, tens raó, el teu fill gran.
—...
—Encara has d’agafar un autobús, després? Noia, quina excursió et fan fer!
—...
—Escolta... Divendres al matí haig d’anar a casa dels meus sogres, però suposo que acabaré cap allà el migdia.
—...
—Estan bé, van tirant... És que els vénen a fer la revisió de la instal•lació del gas i la meva cunyada m’ha demanat que hi vagi , que no vol que estiguin sols.
—...
—Sí, la veritat és que fa feredat. Enreden tan sovint la gent gran que... i com que jo no treballo...
—...
—Sí, noia. Amb l’excusa que no treballem tothom disposa de nosaltres. Mira, aquest matí pensava anar-me a tallar els cabells i... canvi de plans! Amb la calor que em fan... Mira, si a tu no et va bé divendres, ja aprofitaré per anar-hi. Oh! Amb la gentada que deuen tenir els divendres a la tarda a la perruqueria... Què hi farem! Una fa les coses quan es poden fer.
—...
—No, el cap de setmana, no. Tinc la nevera buida i el dissabte aprofito per anar a comprar amb l’Antoni.
—...
—Sí, m’ajuda a dur les coses de pes. Jo, noia, amb els problemes d’esquena que tinc... aprofitem al migdia que és quan hi ha menys gent.
—...
—Sí, n’hi ha un a prop de casa que no tanca als migdies.
—...
—A mitja tarda, tampoc. Anirem a casa de la meva mare que vol que l’Antoni li canviï un llum que no li acaba d’anar massa fi. I ja ens l’emportem cap a casa a dormir.
—...
—Exacte! El diumenge vénen tots a dinar a casa.
—...
—Sí, jo estic contenta però em dóna una feinada... I a l’endemà, a recollir, fregar i netejar.
—...
—Suposo que no, no val la pena queixar-se. Hauria d’estar contenta de poder-ho fer. La veritat és que els cosins estan tan contents i bufons quan es veuen!
—...
—Oh, i tant! Les teves nétes també s’han de dur bé entre elles. Què li va dir el dentista, dels aparells, a la gran?
—...
—I quan hi ha de tornar?
—...
—I li has de dur tu?
—...
—Oh, és clar... Doncs, si dilluns a tu no et va bé, quedem per al dimarts?
—...
—Ah! Tens raó. No ho recordava! El ballet de la nena...
—...
—Sí, suposo que, a la teva filla, li deu anar bé que la duguis tu. L’altra és massa petita i necessita anar a dormir ben d’hora.
—...
—I ho fa bé?
—...
—Que bonic ha de ser veure-ho! Mira, això que es perd la seva mare i ho gaudeixes tu!
—...
—Doncs.... quedem per dimecres vinent? Esperem que no la treguin de la cartellera, eh? Que ja portem temps intentant-la veure i...
—...
—Ves, noia... Tenim unes agendes tan ocupades!
—...
—Segurament tens raó. Les nostres agendes no ens pertanyen, ens les organitzen els fills, els pares, els néts, els sogres...
—...
—Ja ens anirem telefonant. Adéu!

Comentaris

  • Sense pauses[Ofensiu]
    Materile | 17-06-2011 | Valoració: 10

    Gràcies per indicar-me un dels teus relats que, a més de fer-me somriure, m'ha fet pensar amb totes les dones, que en són moltes, que s'ocupen dels néts i han d'agafar trens per desplaçar-se a casa dels fills o filles i exercir de "cangurs". Jo tinc unes quantes amigues que no hi ha manera de veure'ns i que quan treballàvem quasi sempre trobàvem el moment.

    El pes i responsabilitat d'ocupar-se dels néts quasi sempre continua sent de la dona. Hi ha avis que hi participen, però en coses molt determinades.

    M'ha agradat molt la conversa mig amagada. Molt bé!!!

    Una abraçada,

    Materile

    P.S.

    M'agradaria llegir coses del teu fill, però no sé el seu nom per buscar-lo.











  • Doble efecte[Ofensiu]
    Unaquimera | 25-05-2011 | Valoració: 10

    Aquest és un d’aquells relats que té la doble capacitat de fer que la lectora es diverteixi i, al mateix temps, es quedi pensarosa...
    vull dir que, mentre anava llegint-ho, el somriure que m’havia provocat en començar-ho s’anava enxamplant i enxamplant però alhora un ressó creixia dins el cap, despertant records de moment viscuts, de converses sentides, d’experiències compartides, de vivencies amagatzemades en la memòria.

    També és un d’aquells relats que em fan pensar que la seva autora l’ha encertada de ple!

    Continuo l’escalada, ja veus que persevero... i és que lectures com aquesta m’animen de valent!

    T’envio una abraçada en nom propi,
    Unaquimera

  • Situació real[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 15-05-2011 | Valoració: 10

    M'he sentit molt identificat amb el teu Relat. Jo també tinc les netes pel Maresme. I l'Abril que té un any i ha començat a caminar.... em deixa satisfactòriament baldat.
    Molt bona descripció. Felicitats.

  • Com que no treballem....[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 10-05-2011 | Valoració: 10

    Una conversa que he sentit jo mil cops a les amigues de la meva edat. Jo no tinc néts, però conec la problemàtica de no disposar mai de temps per a fer el que un s'ha proposat.
    Sense fer cap crítica, poses en solfa una situació que viuen una gran quantitat de dones madures i que ja comencen a suportar també els iaios.
    No en diuen la generació "sandwich"? Tenen cura de fills néts i pares, sense tenir en compte que ells/es tampoc són jovenets/es i que també necessiten descans. Però és el que hi ha, oi bonica?
    M'ha agradat molt com has presentat la situació, així en forma de diàleg unilateral.

    Una abraçada

  • Molt bo!![Ofensiu]
    Núria Niubó | 10-05-2011 | Valoració: 10

    Entretingut, divertit, i sobretot realista!

    Ves per on m’hi he sentit identificada!

    És bonic poder entregar-nos als altres, hi ha una bona dosis d’amor que a rebre a canvi, però sovint no som conscients de les nostres limitacions i després…

    És una artista en l’art del relat curt!
    M'agrada especialment l'estil del relat.

    Felicitats i gràcies per les teves paraules.

    Una càlida i llarga abraçada,
    Núria

  • Aquest relat...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 08-05-2011 | Valoració: 10

    Aquest relat és un dels que més vegades t’he llegit. No sé pas, si alguna vegada t’he comentat que en els meus modestos contes, vaig començar a fer parlar els personatges perquè el meu germà Manel... m’hi havia insistit una mica. M’ho va dir força vegades; que fes parlar els personatges; que fes algun relat a base de cartes...; que escrivís una obra de teatre... El trobo tan a faltar...!
    Bé, del que es tracta ara és de comentar el relat. He sentit tota la conversa; les paraules de la Montserrat i també les de la Paquita i, això que estic una mica sord.
    Ara podries, és un dir, fer el relat des de l’altra cantó de la línia telefònica. O sigui, la mateixa conversa des de casa de la Paquita i només transcrivint les seves paraules...
    Ja saps, que no he estat mai un pare autoritari, però en aquest relat t’hi posaré un 10... tu en canvi si em comentes alguna cosa... ja ho saps no valorat!
    Un petó ben fort del teu pare!
    —Joan—

  • Un bon títol...[Ofensiu]
    copernic | 07-05-2011

    per un bon relat. Estructurat a partir d'una conversa telefònica en la qual només podem sentir una interlocutora, resulta totalment intel.ligible. La ironia hi és present, molt subtil, amagada darrere el diàleg, els comentaris són encertats, precisos i verídics. Un relat que busca la complicitat del lector pel que fa al canvi de rols dels avis i les àvies en la societat actual i el trasbals que els hi suposa. Una bona reflexió en forma de conversa telefònica. Ens seguim llegint. Una abraçada!

  • el comentari que et vaig fer al repte:[Ofensiu]
    XvI | 07-05-2011

    Un relat impecable plantejat sense cap més informació que la que prové del diàleg. Quelcom ja de per si difícil perquè no permet recórrer a cap dels habituals recursos que ens proporciona la figura del narrador, i que té la dificultat afegida que només som testimonis de la meitat de la conversa telefònica. M’ha recordat un relat de Salinger, tot i que en el seu cas la conversa nua només era un fragment del relat i es mostrava completa. D’entrada admeto que m’ha sobtat només poder sentir una part, però a mesura que t’endinses en la història no et manca gens d’informació i acaba resultant una característica molt valuosa. De sortida, no se m’acut una forma millor de descriure una escena tan quotidiana, tan familiar i creïble, i fer que resulti tan amena. A la vegada, resulta un plantejament diferent d’un temps perdut. Un altruisme potser obligat, potser voluntari, que aliena agendes. El diàleg és natural de dalt a baix amb l’única excepció del topònim (potser amb Sant Quirze sense cognom n’hi hauria prou).

    Afegiria que, vist el canvi, trobo que sí, que queda més rodó, més com li sortiria a algú que parla per telèfon tenint en compte, a més, que una possible confusió sobre el lloc a on ha anat a viure no afectaria el relat i les dues interlocutores ja saben a on han anat a viure els fills. També afegiria, que l'altre dia no ho vaig remarcar, la resignació optimista amb que es prenen aquesta mena d'agendes alienades els personatges que tan bé retrates.

    salutacions
    Xavier(XvI)

  • `Retrat [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 07-05-2011 | Valoració: 10

    Fantàstic! Gran relat de realisme que em deixa una mica estressat però encantat de la lectura. I tens raó, no sé que hi troben en anar a viure a Sant Quirze del Vallès; torres,torres i més torres totes iguals i impersonals, lluny de tot i de tothom. Has fet una descripció perfecta amb uns punts suspensius a l'altra banda del fil telefònicque fas que el lector s'hi situi. Ah, i un gran homenatge a les persones sense feina, sigui quin sigui el motiu. Un plaer llegir-te. continuarem! Una abraçada... i pren-t'ho amb calma!

    aleix

  • No t'ha calgut[Ofensiu]
    Frèdia | 07-05-2011

    Fer cap descripció de les protagonistes, amb la conversa ja n'hi ha hagut prou. Que poc valorades estan les mestresses de casa: filles, mares i àvies i gestores infalibles de les cases pròpies i de les cases dels familiars! Tal com expliques, hi ha tanta gent que depèn d'una mestressa de casa. M'agrada aquest homenatge que els fas des d'aquest relat. Bona tria del tema, ben resolt, d'una versemblança absoluta. Petons!

  • Molt real[Ofensiu]
    Englantina | 06-05-2011

    Primer sembla extrany escoltar només a una de les protagonistes, però ho has escrit de tal manera que no fa falta. És un text enginyos en la construcció i molt real en el argument i el diàleg. L'ofici de ser avis actualment, és ben complicat.
    M'ha agradat molt, nuriagau. A mi, els relats que em fan somriure, m'encanten!

  • Sense títol...[Ofensiu]
    Naiade | 06-05-2011


    Un relat ben real, com t’agrada observar l’entorn he! Pobres àvies mestresses de casa, n’hi ha que s’ho carreguen tot. Molt ben escrit i estructurat.

    Una abraçada

  • Vida...[Ofensiu]
    Narcis08 | 06-05-2011

    real, ben real!! Molt bé, Núria!!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: