Una mona fugaç

Un relat de: nuriagau
      En Roger tenia nou anys i aquell dia se sentia especialment feliç. Els pares havien decidit que marxarien a sopar, per veure la pluja d’estels, a un romàntic restaurant-mirador. Ell i la seva germana Laia es quedarien a casa sopant una pizza i mirant la tele. Malgrat es barallaven sovint, en el fons, s’estimaven. Ella, amb setze anys, es considerava molt superior i, gairebé sempre, l’anomenava Mico-filós per tal d’empipar-lo.

      Aquell vespre, però, es disposaren a gaudir d’una nit d’independència. Els pares ja havien marxat ben mudats, el pare duia corbata i la mare s’havia posat l’abric nou de color cru. Ells prepararen les pizzes i, un cop enllestides, es llançaren sobre el sofà per iniciar el seu saborosíssim àpat. La Laia, com sempre, s’apoderà del comandament i connectà el televisor.

      —Mira, Mico-filós, aquest documental sobre simis t’interessa molt, oi? —rigué.

      En Roger anava endrapant la pizza mentre remugava fins que sonà el telèfon. Veient el posat mandrós de la Laia, despenjà ell l’aparell.

      —Diguim?
      —Roger, sóc la mama. M’he oblidat de recollir la roba estesa del balcó. Comença a refrescar. Oi que la recolliràs?

      —Sí, mama. Adéu.

      Malgrat sabés que la resposta seria negativa, decidí intentar-ho:

      —Laia, reculls la roba del balcó?

      —No. No has dit a la mama que ho faries tu? Doncs..., apa, Mico-filós!

      Es dirigí, resignadament, cap al balcó. Despenjà la roba, mirà al cel i desitjà, amb totes les seves forces, que la seva germana es convertís en una mona peluda.

      Un cop enllestida la missió encomanada, entrà al menjador i tingué una gran sorpresa. L’esmentada sorpresa anava vestida com la Laia, estava asseguda al sofà, era peluda i s’havia menjat tota la pizza.

      — Mico-filoooós, vull dir,... Rogeeer! —digué la mona del sofà—. Mira què m’ha passat! Segurament tu hi tens molt a veure, oi?

      —Jo... només he desitjat que et convertissis en una mona, però..., com podia imaginar-me que...? —en Roger es quedà encallat, no sabia què més dir.

      —Segurament, has tingut el desig quan hi ha hagut la pluja d’estels i s’ha fet realitat.

      En Roger reconegué que la Laia tenia sempre respostes, malgrat fossin desgavellades. Tots dos restaren callats rumiant com solucionar la situació. No se’ls acudia cap idea brillant, fins que...

      —Tinc una idea! —cridà la mona..., la Laia, vaja—. Surt al balcó i, quan vegis un estel fugaç, demana el desig que em converteixi de nou en una noia.

      Novament ella havia trobat una resposta. En Roger decidí provar-ho. No podia perdre res, només podia guanyar un refredat. S’hi passà molta estona, al balcó. No podia deixar les coses així. Se sentia neguitós i culpable. L'estimava molt. No albirava cap estel fugaç ni res que se li assemblés. De sobte, en detectà un que venia per l’est i... Va, va! concentrem-nos!...

      En Roger es tombà amb els ulls clucs. No tenia valor per obrir-los... Però..., veié l’estimada germana de nou.

      —Vull ser sempre el teu Mico-filós preferit! —exclamà mentre s’abraçaven.

      Ara sí que la veia “mona”!

Comentaris

  • Molt bo[Ofensiu]
    Josoc | 19-06-2015

    Fantasia en òrbita. M'ha agradat molt. Voldies comentar el meu últim poema Catalunya? t'ho agrairia.

  • Molt bo[Ofensiu]
    Escandalós | 01-10-2012 | Valoració: 10

    M'agrada molt, Núria! És un conte clar, fresc, divertit i enginyós. Enhorabona.

  • Benvinguda![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 04-07-2012 | Valoració: 10

    Feia temps que no llegia cap escrit teu i avui he tingut la sorpresa de trobar-me aquest relat de baralles fraternals, tan comunes en totes les famílies. Ostres! Has reflectit un desig que més o menys tots hem tingut alguna vegada a la vida: que allò que tenim al davant es convertís, amb el nostre propi pensament, en qualsevol altra cosa o persona. És que que té el món infantil: que pot convertir en realitat allò que es desitja.
    M'ha alegrat tornar-te a veure per aquí.
    Petonets

  • Enhorabona![Ofensiu]

    Enhorabona!

    Aquest conte, presentat al “Concurs ARC de Contes Infantils 2012. Les estrelles”, ha estat seleccionat per formar part del recull que l'Associació de Relataires en Català publicarà (edició prevista per a finals d’aquest any).

    En breu ens posarem en contacte amb tu via correu electrònic.

    Gràcies per la teva col•laboració,

    Junta de l'ARC (Comissió Concursos)

  • empipar[Ofensiu]

    Els germans sempre s'empipen l'un a l'altre, però com tu molt bé descrius, després s'estimen molt.

  • Molt bon relat....[Ofensiu]

    ...i a la vegada també actua com a moralitat pels nens/nenes que el llegeixin i tinguin germans ja que de ben segur s'hi podran sentir reflectits. Molt encertat!.

  • Un relat enginyós[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 29-04-2012

    que ens ensenya que , a voltes, els desitjos val més que es quedin en això : en desitjos.
    M'agrada tornar a veure't per aquí , Núria.
    Records a la família i per tu una càlida abraçada.

    Nonna

  • Molt bé[Ofensiu]
    Materile | 29-04-2012 | Valoració: 10


    Ara feia temps que no llegia res teu i aquest relat m'ha fet reviure situacions semblants entre germans. A vegades tenim mals desitjos que per sort no es compleixen i no passa res.

    Una fantasia màgica transportada en temps real. M'ha agradat molt, molt.

    Una abraçada,

    Maria Teresa

  • Retrat d'un món[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 28-04-2012 | Valoració: 10

    Realment fas unes descripcions fantàstiques d'aquest món! Et fiques meravellosament dins la pell dels protagonistes i transmets perfectament els seus pensaments i actes. M'hi veig reflectit. Un retrat perfecte, entre pizzes, mones i estels. Una abraçada.

    Aleix

  • La infelicitat de complir un desig[Ofensiu]
    franz appa | 28-04-2012

    Genial títol, Núria!
    De com els desitjos de vegades ens pdoer fer profundament infeliços... si és que realment es compleixen!
    M'ha recordat, aquest relat, La grapa del mico, el relat gòtic terrorífic de W.W. Jacobs, però des del vessant amable i, en fi, edificant: les baralles adolescents són, tal vegada, només un assaig de l'amor, com els cadells quan es barallen assagen les relacions de jerarquia que els faran "civilitzats".
    Ràpid i lluminós comun estel fugaç, una delícia de relat.
    salutacions!
    franz

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: