Errors paterns

Un relat de: nuriagau
      Benvolguts pares,

      Escric aquesta carta que mai voldria que llegíssiu. Us faria mal.

      M’heu estimat molt, a vegades penso que massa. Em concedíeu tots els capricis. Recordeu el dia que em sorprenguéreu amb un mòbil? A l’escola vaig ser l’enveja de tots. I recordeu que, quan el vaig espatllar, ràpidament me’n vàreu comprar un altre de millor? Ara que sóc adulta, m’adono que no m’heu ensenyat a aconseguir les coses amb esforç.

      Tot i que no us agradaven els animals, em deixàreu tenir un gat. Sabíeu que me l’estimava molt. Per això, quan va morir, evitàreu que el veiés. Tampoc mai no us vaig acompanyar a veure l’avi a l’hospital. He crescut sense identificar la malaltia i la mort com a realitats inherents a la vida.

      I els dies que no havia estudiat? Permetíeu que em quedés a casa adduint que estava malalta. I quan no m’agradava el menú de l’escola? Em demanàveu dieta astringent. El vostre amor feia que justifiquéssiu el meu comportament i em defenséssiu davant dels altres sense que pogués percebre què eren els errors i la frustració. Ara ho trobo a faltar. És molt difícil fer aquest aprenentatge quan un ja és gran.

...


      No em fèieu callar i escoltàveu totes les meves exigències. No em manàveu i no sé obeir. I crèieu que tot el que fèieu podia arribar a compensar el poc temps que em dedicàveu.

      M’acomiado deixant clar que aquesta carta no és un retret. Tan sols voldria conservar-la i rellegir-la si algun dia sóc mare.

Comentaris

  • Molt bona carta[Ofensiu]
    Fada del bosc | 11-02-2012

    Una molt bona crítica que m'ha recordat a una mare que deia que la seva filla no l'hi agradaven les classes de piano perquè era un geni que superava al seu professor...Suposo que una filla que ho ha tingut tot voldria que l'haguessin criat d'un altre manera igual que qui no ha tingut res voldria haver estat criada com aquesta.

    Per sort la major a la major part ens han criat com han pogut a vegades l'han encertat d'altres no però el que es veritat és que s'hi han esforçat tant com han pogut.

    La Fada.

  • Generacions.[Ofensiu]
    Marc Burriel Allo | 25-06-2011

    Hola Nuria,
    he llegit dues vegades el relat per assabentar-me be i trobo que apart de la teva sinceritat, s'ha d'entendre que hi ha diverses formes d'estimar als fills. Tal com dius, hi ha pares que estimen massa i també hi ha que estimen massa poc.
    Els que estimen massa, sobre-protegeixen el fill/a i en el cas contrari, el fill/a surt fet un fistro davant la vida. No trobes que és millor lo primer? la filla sobre-protegida, al llarg del temps pot aprendre el que no va aprendre en la infantesa, en canvi, el que surt fet un pinta, tindrà molts contratemps a la vida sense capacitat d'auto-aprenentatge.
    Així doncs, penso que has tingut sort de que t'estimessin tan els pares. Ara també ets mare i segurament pujaràs als fills també amb estimació i sense cometre les "errades" dels teus.
    Els pares són de generacions diferents als fills, però no dubtis que fan o han fet el que creien millor per als fills en un moment donat.

    Fins la propera, Sussu.

  • Molt bona carta[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 22-06-2011 | Valoració: 10

    I un comportament patern que es dóna més sovint del que ens pensem. Rebre regals abans d'haver-los desitjat, fa que l'objecte regalat no tingui el valor ni l'emoció que hagués tingut per un infant. És no donar-los l'ocasió de sentir el desig i l'espera d'obtenir allò que volen. És hi fem perdre la capacitat de valorar les coses.
    Com sempre, encertes de ple en els temes que esculls i que tenen les qualitats d'interès, actualitat i coneixement del que t'envolta.
    Una abraçada

  • Real, molt real[Ofensiu]
    EliesVF | 17-06-2011

    Malauradament, aquest és un mal crec que molt estès avui dia.
    Bona reflexió, i molt encertada la presentació en forma de carta.
    Un plaer haver-te conegut.
    Una abraçada,

    Elies

  • Preciosa[Ofensiu]
    loieta | 16-06-2011 | Valoració: 10

    Una carta preciosa...jo no vaig tenir la mateixa infància que veig que vas tenir tu i sempre creia que no era prou estimada...m'has fet veure que potser no m'ha anat tan malament :) Gràcies per deixar-nos-la llegir als futurs pares!

    una abraçada i endavant!

  • Una gran reflexió[Ofensiu]
    Materile | 16-06-2011 | Valoració: 10

    Estmada Núria,

    Vaig llegir aquesta carta en el concurs de minirelats 2; em va semblar molt bona, però avui m'ha semblat fantàstica.

    La manera tan subtil que tens d'exposar els errors que, per desgràcia, solem fer o hem fet els pares creient que ho fèiem bé, és tota una lliçó que s'hauria de tenir en compte. Totes les coses tenen les seves conseqüències i "ajudar" els fills és negar-los l'"ajuda" en el futur. És fantàstica aquesta carta perquè amb poc espai dius molt, i molt ben dit.

    Una abraçada molt tendra,

    Materile

    P.D.
    Gràcies per llegir-me!










  • crohnic | 12-06-2011

    Desgraciadament són erros molt freqüents en els que cauen la majoria de pares... El dia que sigui pare espero no caure-hi jo també...
    Un relat a tenir en compte!! Fins aviat, Núria!!

  • un gran relat núria...[Ofensiu]
    joandemataro | 12-06-2011 | Valoració: 10

    estic d'acord amb tots els comentaris que t'han fet i per al teu pare, el senyor Joan Gausachs, estic segur que no ha de patir de rebre mai aquesta carta
    una abraçada per a tu i tota la família
    joan

  • Tinc el vici...[Ofensiu]

    Tinc el vici, si se’n pot dir així, de llegir almenys alguns dels comentaris que hi ha fets en el relat que vaig a comentar. En aquesta ocasió reprodueixo una frase de l’Aleix: La franquesa que desprèn la carta és d'aquelles que et claven al silló amb ella a la mà durant una estona.
    Espero no rebre mai aquesta carta i, si ho fes no li ensenyaria pas a la teva mare.
    Un petó ben fort, Núria, continua escrivint!
    —Joan—

  • I per què?[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 11-06-2011 | Valoració: 10

    Una meravella Núria. Però per què cometem aquests errors, per què som tan permissius, per què consentim tant i exigim tan poc? I tens raó en tot el què dius, però per què ho fem? Per comoditat, per mandra, per sobreprotecció, per que no ens molestin? És molt bo reflexionar-hi. La franquesa que desprèn la carta és d'aquelles que et claven al silló amb ella a la mà durant una estona. I això és bon senyal. T'imagines ser pare i rebre una carta així? Bestial. Una abraçada escriptorassa.

    Aleix

  • per a tots nosaltres[Ofensiu]
    franz appa | 10-06-2011

    Reflexió d'exacta lucidesa, dita amb una austeritat i claredat meridianes.
    i acompayada de la generositat de no fer-ne un retret, un objecte de venlança, ni una autoexculpació.
    Perquè se sap que el consentiment excessiu crea persones irresponsables, però aquesta narradora sap tenir, almneys, la responsabilitat d'acabar assumint la pesada herència de l'amor mal governat.
    I fer-ho en silenci, per a si mateixa. Que vol dir: per a tots nosaltres.
    Gràcies, Núria.
    franz

  • Encertada reflexió final[Ofensiu]
    Englantina | 09-06-2011

    Ara que ja ens coneixem millor, penso que alguns cops et menystens, i no te n’adones de la gran qualitat del que escrius. En aquest cas, un excel•lent exercici de reflexió, amb un criteri inequívocament encertat, dedicant-te al que et dediques i observant el que observes.
    La carta que has escrit és una gran meditació sobre els grans errors que cometen molts pares, que volen evitar als seus fills les mancances o els regusts amargs que deixen les frustracions davant els capricis no consentits.
    I destaco la gran reflexió final: “(...) aquesta carta no és un retret. Tan sols voldria conservar-la i rellegir-la si algun dia sóc mare”. La força d’aquestes paraules és brillant. Com la teva escriptura.
    Salut i paraules (i enigmes també, que tot hi cap!)

  • Efectivament...[Ofensiu]
    brins | 09-06-2011 | Valoració: 10

    Educar els fills és sempre una assignatura difícil per als pares, perquè no l'ensenyen a cap col·legi ni a cap universitat. Els pares mai no estem segurs d'on hem de marcar el límit de la nostra permissibilitat, però existeix un factor indispensable que sempre s'hauria de tenir present: el temps. Estimant els fills i dedicant-los el màxim d'hores possible, poques vegades ens equivocarem.

    En aquesta història reflecteixes de meravella aquesta necessitat; la protagonista fa, al final del relat, un retret tan punyent i commovedor als pares, que la seva veu arriba al cor del lector i l'ajuda a reflexionar. Felicitats, Núria!

    Pilar

  • Molt bo![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 09-06-2011

    Una temàtica molt actual que toca la fibra, especialment als pares que intenten compensar les seves absències per motius de feina, generalment, mitjançant respostes materials, protectores que no duen enlloc. Al contrari, són accions perfectes per malcriar i maleducar els fills. Com bé dius, són gravíssims "Errors paterns"
    Una carta sincera, punyent que reclama l'afecte dels pares i la bona educació com un dret fonamental, bàsic de tot fill.
    Et felicito novament, Núria!
    Petonets,

    Mercè

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: