Resposta en blanc

Un relat de: nuriagau
      Com tots els dies, anava a buscar la néta a l’escola i es quedava amb ella fins que arribava la filla de treballar. Estava contenta de tenir-los a prop i gaudia d’aquesta estona diària que dedicava amb exclusivitat a aquella nena que li tenia el cor robat.

      Com que l’Aina és una nena eixerida i espavilada de tercer de Primària, ajudar-la a fer els deures li resultava una tasca molt senzilla. Avui però, tenia uns deures especials de Coneixement del Medi: una entrevista a un avi sobre la seva infantesa. Li havia anat responent totes les preguntes: any de naixement, lloc on va viure, coses que li agradaven fer, algun record de l’escola... Però quan li va preguntar: “Què canviaries de la teva infantesa?”, no li havia sabut què dir. Moltes eren les possibles respostes, però cap la considerava adient. Segurament, hauria canviat que el pare no hagués estat un maltractador, o que la mare no hagués estat una alcohòlica, o que el seu germà no hagués fugit de casa de jovenet, o...

      Avui se’n torna a casa seva embolcallada de melangia. Ha deixat la resposta en blanc. Si la vida li dóna salut, quan l’Aina sigui més gran, l'hi respondrà. Ara, cal que s’animi i pensi que tant la seva filla com, de moment, la néta han gaudit d’una infantesa millor que la d’ella.

Comentaris

  • Trobar el moment[Ofensiu]
    Englantina | 25-06-2011

    Vaig estar molt contenta de tots els relats que es van presentar en aquest repte, dedicat als records d’infantesa. El teu em va agradar molt per la delicadesa amb la que tractes la figura de l’àvia, a la qual dones la importància que mereix dins de l’escala de valors que les criatures reben dels seus majors.
    De vegades hem parlat de l’important que és que els nostres petits aprenguin, en el moment just, que no tot son flors i violes. Sobreprotegir-los és tan nefast com abandonar-los al lliure aprenentatge, sense cap guia i sense que ningú contesti les seves preguntes amb responsabilitat.
    Però si parlem de coses importants, potser la principal és que un nen sigui un nen mentre la seva edat ho dictamini. La vida ja els ensenyarà, sense cap misericòrdia, la misèria i febleses humanes. Mentre arriba el moment dels cops, podem dosificar la informació i deixar-los somiar, mentre puguin, en que les àvies (i les mares, i pares i avis) són i han sigut tan felices com ells mateixos o com les fades i princeses dels contes.
    Que també hi ha ogres i bruixes en la realitat, ho han de saber en el moment adient, de la mateixa manera que un bon dia es fa impossible allargar el mite dels Reis Mags, que acaba caient pel seu propi pes.
    Bon relat, nuriagau.


  • gràcies núria pels teus comentaris i[Ofensiu]
    joandemataro | 24-06-2011 | Valoració: 10

    el teu contacte, estic content que siguis una minirelataire asídua, t'ho agraeixo molt a més
    una abraçada ben sincera
    joan

  • Vivències punyents[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 22-06-2011 | Valoració: 10

    Hi ha coses de la nostra infantesa que més val no recordar. I quan les vivències són punyents (no ho dic pas pels meus records, gràcies a Déu) més val fer neteja mental i deixar-les anar. Perquè cada cop que recordem alguna cosa negativa, ens tornem a fer mal.
    Molt bon relat. Tens una imaginació desbordant.
    Una abraçada

  • Reclamo respostes amb colors[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 20-06-2011 | Valoració: 10

    M'ha tocat i molt el teu Relat. Rebombori emocional. I aporto que sento la meva infantesa molt plena de tot i tothom.
    També conec gent que la seva infantesa ha sigut com escrius una plana en blanc.
    Curiosament, Núria, em trobo amb gent adulta que escriu o deixa d'escriure planes en blanc.
    Animo a escriure amb colors les planes de cada dia.

  • Hola Núria ![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 20-06-2011

    Penso que ,aquests obscurs records d'una terrible infantesa , mai sortiran de la boca de l'àvia. Ni tan sols quan la néta sigui gran.
    Un relat concís i profund.
    Gràcies per la teva amistat, estimada Núria.
    Petonets.

    Nonna

  • Brodes [Ofensiu]
    allan lee | 19-06-2011

    un relat de gran càrrega emocional. En poques paraules ens basteixes anys de vida i vivències. Concís, impactant, eixordador. No cal dir-ho més clar, ni més alt. Almenys, ara no. Quan la nèta és petita, no. Potser més endavant. Perquè pugui entendre coses sobre el valor i la dignitat de l'àvia. M'ha encantat, Nurieta. Una abraçada

    a

  • Tornes a no parar...[Ofensiu]

    Tornes a no parar. Vas d’un repte a un altre, com aquell que res. T’inspires en un moment i ho transmets amb una escriptura planera, senzilla, entenedora que arriba a tothom...
    Cada vegada em sorprens més i més, Núria. Toques els temes més diversos amb espontaneïtat, amb naturalitat, amb les paraules justes.
    Plego, no sigui que es noti massa que sóc el teu pare.
    —Joan—

  • Realitat i tendresa[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 18-06-2011 | Valoració: 10

    La realitat del que ens envolta és així, tal i com ho descrius. Hi ha molts casos amagats i no denunciats. La por lliga, immobilitza. I el més trist és que a vegades no si pot fer res. El maltractat ha d'acceptar la seva situació, ser-ne conscient; si no ho és, res de res. Llàgrimes i més llàgrimes. Gran relat Núria, curt i intens. Una llarga abraçada, però.

    aleix

  • Maltractaments[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 18-06-2011 | Valoració: 10

    Sembla mentida però la dominació de la dona per part de l'home era un fet fa alguns anys i el més colpidor, és que s'alimentava fins i tot a les lleis, jo no sóc feminista ni baronista però admet que en la igualtat entre homes i dones és on rau el veritable equilibri d'una societat desenvolupada o si més no, de dret.
    El que passa és que no haurà pogut dir-li res del que canviaria perquè és molt bonic mirar la vista enrere i veure que tota la teua vida ha estat un perfecte equilibri per a ser el que ets ara, a mi això em passa a sovint quan em diuen dels maltractaments en l'escola del franquisme, doncs jo, tot i haver estat en un règimen de por en aquella època no llevaria cap dels moments que he passat i fins i tot dels meus professors que han fet o han posat el seu granet de sorra junt als meus pares i els amics i familiars per a que jo siga el que sóc hui, un home complet, si més no, vist per mi mateix, clar, jutjar ho fem tots tot i que hauríem de fer-ho només de nosaltres mateixos, perquè la realitat és només dins de nosaltres.
    Bé Núria, et done un petó d'amic i m'acomiade fins a un altre conte, m'ha agradat, sempre buscant el futur, un de millor, així són i som tots els humanistes.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: