M’haurien d’haver dit Caïm

Un relat de: nuriagau
      En aquesta sala d’espera, des de fa més d’una hora, intento donar suport a la mare i no en sóc capaç. Li agafo la mà, però la sento distant. Hi ha quelcom més en ella que el neguit per una doble intervenció quirúrgica, que no aconsegueixo esbrinar. De fet, la relació que mantenim presenta peculiaritats que no entenc des de fa molt de temps.

      Li miro directament als ulls, aquells que, normalment, denoten reprovació vers allò que faig o dic. Avui, com des de fa unes setmanes, expressen atordiment. Quan ens realitzaven les proves de compatibilitat per a la donació de ronyó del pare, semblava que preferia que el donant fos jo. Els metges, però, van assegurar que el de l’Abel era el més adient i això la va contrariar. Una vegada més, el meu germà m’ha passat al davant.

      Penso que els pares se m’haurien pogut estalviar, amb el meu germà Abel ja en tenien prou. Des de ben petit, m’ha acompanyat una cantarella materna i quotidiana molt repetitiva: “L’Abel sí que és afectuós”, “L’Abel sí que va molt bé en els estudis”, “L’Abel és un figura del bàsquet”, “L’Abel té sempre l’habitació ordenada”... I amb aquesta lletra, expressava tot allò que jo no era capaç de fer i ell, sí.

      No sé en què m’he equivocat. Potser només pel fet de néixer tres anys més tard que la nineta dels ulls de la mare. M’he fet un tip de sentir que caldria que fes les coses com l’Abel. Sempre me l’han presentat com un model que hauria d'imitar.

      Mai he respost a les seves expectatives; o potser, sí. Segurament actuava a l’ombra, conscient que era el paper secundari que m’havien atorgat. Potser ambdós germans hem anat creixent interpretant el llibret que altres havien escollit per a cadascun de nosaltres. A la literatura i al cinema sempre hi ha un protagonista i un antagonista; a la vida, tal vegada, també. No resulta agradable, però, acceptar ser el dolent de la pel·lícula.

———o0o———

      Em sento confusa, desorientada i no només per les qüestions mèdiques. Segons l’opinió dels metges, tot anirà bé. El que em té atabalada és quelcom ben diferent. Sempre m’havien dit que els testos s’assemblen a les olles i no és ben bé cert. He passat vint-i-cinc anys de la meva vida creient, de forma secreta, que l’Abel era fill d’aquell noi encantador i intel·ligent amb qui vaig tenir una aventura la nit del meu comiat de soltera i no del talòs del meu marit.

Comentaris

  • Un relat brillant[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 19-07-2011 | Valoració: 10


    Amb un final sorprenent. Et tema de les diferències que fan els pares entre fills, de vegades sense voler, provoca molt malestar a banda de gelosia.
    Clarament al•lusiu als germans bíblics, has muntat una història on es revelen diferents sentiments, molt ben expressats, per cert, segons ens tens acostumats.
    L’enhorabona pel brillant relat.
    Petons

  • Un relat brillant[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 19-07-2011 | Valoració: 10


    Amb un final sorprenent. Et tema de les diferències que fan els pares entre fills, de vegades sense voler, provoca molt malestar a banda de gelosia.
    Clarament al•lusiu als germans bíblics, has muntat una història on es revelen diferents sentiments, molt ben expressats, per cert, segons ens tens acostumats.
    L’enhorabona pel brillant relat.
    Petons

  • Diuen [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 02-07-2011 | Valoració: 10

    que totes les comparacions són odioses i aquest pobre noi ho ha patit injustament fins a l'extrem que m'alegra (què dolenta sóc ! ) la decepció de la mare.
    El final ,fantàstic..
    Petonets, Núria . BON ESTIU !!!

    Nonna

  • Un boníssim micorelat[Ofensiu]
    Unaquimera | 01-07-2011 | Valoració: 10

    ei, que jo encara no havia llegit ni comentat aquest relat i ja has publicat el següent... Bé, no em cal explicar-te com vaig aquests dies, per què t’ho pots imaginar perfectament, Núria! Però avui m’he regalat una estona per a llegir i comentar els meus autors preferits, així que aquí em tens...

    He devorat aquesta narració, amb un interès que anava en augment a cada paràgraf, ja que has sabut sostenir la intriga amb dosis apropiades a la longitut total.

    El final no m’ha decebut gens: conclou la història amb gràcia, amb coherència, sense agobiar a qui la llegeix amb cap allau de dades, però despertant la seva complicitat amb els mots justos.

    En conjunt: un boníssim relat!

    He prés nota de que em cal tornar a passar, és clar...

    T’envio una abraçada per començar el mes de juliol de bones maneres,
    Unaquimera

  • Bona resolució[Ofensiu]
    copernic | 29-06-2011

    Un final irònic i divertit per un text contundent i molt ben treballat. La història flueix de manera ràpida i això demostra l'habilitat per lligar el text explicant el que és essencial i destriant el que és superflu. Un relat d'enveges i odis condensat en molt poques paraules, les justes i adients.

    Ens seguim llegint, una mica amb retard, ho reconec.

  • Certeses[Ofensiu]
    nadàlia | 27-06-2011 | Valoració: 9

    M'ha agradat el teu relat, fins al final és ben bé com l'educació del pares, la manca de cura en la tramesa del llenguatge emocional, d'una manera conscient, en aquest cas,la mare posa les qualitats en el fill que creu, certament, ésser de l'home estimat i rebutja l'altre fill del"talòs" del seu marit. Personalment els pares intentem fer-ho com podem, respectant la manera d'ésser de cada fill i potenciant les seves capacitats psicoafectives, per dir-ho planerament intentem estimar-los i acceptar-los tal com són, car no hi ha una flor que per igual sigui una altra..
    Aquí no és la genètica sinó la seguretat, en la incertesa, declinar l'estimació als fills segons l'estimació al pare. Crec que una mare sempre distancia l'amor del pare, quan aquest no és sincer, desitjat, profund, però s'apropa al nadó que neix i viu i creix. La literatura ens serveix també per posar les qüestions a l'extrem, però l'amor de mare...Una abraçada.

  • Comentari d’ex jutge. [Ofensiu]
    Josep Casals | 27-06-2011


    Quan el vaig llegir –recordem que el repte versava sobre el complex de Pigmalió- jo vaig interpretar que la mare atribuïa a un fill determinades virtuts i a l’altre determinats defectes en funció de qui suposava que era el pare de cadascun. Res a veure amb el complex de Pigmalió, et vaig comentar. Vas ser tu, en la resposta al comentari, que em vas aclarir que el que pretenies era deixar clar que la mare havia fet dels dos fills un duplicat de qui creia que era el seu pare. En aquest cas, sí que s’ajustaria totalment a la proposta del repte.

    Quan escrivim, sempre hi ha el risc que algun lector no interpreti el que volem dir. Un cop desvinculat del repte i les seves condicions, però, l’aspecte comentat deixa de tenir importància ja que interpretar-lo d’una manera o altra no modifica la història de forma substancial.

  • Problemes familiars...[Ofensiu]
    brins | 27-06-2011 | Valoració: 10

    Com n'és de dolenta la gelosia entre germans...i el cas és que, algunes vegades, es fonamenta en situacions reals; els pares, malauradament, demostren una clara preferència vers algun dels seus fills.

    El fill que sol rebre més atencions, però, és el petit, i és per això que de moment m'estranyava el fil de la teva història; després, en arribar al final, he comprès que era una més de les teves estratègies per aconseguir, de nou, un molt bon relat. Felicitats!

    Pilar

  • Em continues sorprenent...[Ofensiu]

    Em continues sorprenent. És curiós, però a mida que vaig llegint coses teves, la capacitat de sorpresa augmenta. Ho sento, filla, no sé què més dir!
    Continua escrivint!
    —Joan—

  • La sang tira, a dins i a fora[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 26-06-2011 | Valoració: 10

    I és que a vegades la sang de la família ho és tot, tant per bé com per mal. La proximitat apreta, pot asfixiar. La lluita entre germans és tot un clàssic de la vida. El paper dels pares envers la igualtat dels fills, un altre. A vegades, per tal de mantenir aquesta igualtat, donada la diferència entre germans, fa encara més gran l'esquerda entre germans. Llavors, què cal fer? No ho sé, potser acceptar les coses, encara que no les veiem com els nostres ulls voldrien. És difícil. Gràcies per fer-nos-hi pensar. Una abraçada Núria!

    aleix

  • Sempre per sota de les expectatives[Ofensiu]
    Englantina | 25-06-2011

    No he pogut evitar sentir-me un xic identificada amb els sentiments del protagonista, tot i que d'una manera diferent. Tenir un germà que aparentment destaca et fa sentir inferior, i buscar l’aprovació dels altres es fa irremeiablement necessari per tirar endavant.
    Però aquí és la mare que la fa la diferenciació, la que impulsa a un dels seus fills a semblar-se a l’altre, que creu engendrat per un amant fugisser del seu passat. Descobrir que tots dos son fills del seu marit (al que qualifica de ‘talòs’), la deixa estorada, i ens demostra que no sols als gens tenim les nostres capacitats dibuixades: l’aprenentatge i l’educació rebuda, en un determinat entorn, són tan importants (o més) que la informació genètica que portem gravada als nostres cromosomes.
    Espero haver entès bé el relat. He sentit una gran tendresa cap als sentiments del fill petit.

  • ———o0o———[Ofensiu]
    franz appa | 25-06-2011

    Començo pel final -mirant de no aixafar el relat, per si de cas-, i és que després d'aquest símbol d'hiat, la irrupció d'una segona veu produeix un capgirament tan enorme del que la primera veu ens ha estat narrant fins aleshores, que el relat és ben bé un de molt diferent al que el lector esperava, agombolant pel monòleg monòton i ressentit que ha explicat una més aviat banal història típica de predileccions i enveges entre fills.
    Magistral, doncs, cop d'efecte que amb a penes quatre o cinc ratlles ens obre una perspectiva familiar absolutament nova i decidament (divertidament) cruel.

    Una abraçada,
    franz

  • De la negació a l'afirmació[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 25-06-2011 | Valoració: 10

    En el relat s'hi denota una confusió no massa greu per a aquest procés de donació i les respectives qüestions familiars, i al final una frustració sobtada.

    Jo m'he sentit moltes vegades molt marginat tant en la vida social, familiar o víctima de malaltia i he cregut no poder sortir mai d'un pou on em creia anegat eternament. I ara faré una referència al que has suposat i endevinat al meu relat: tot té una solució.


    Sergi

Valoració mitja: 9.88

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: