Volant d'inèrcia

Un relat de: nuriagau
Història independent que, al mateix temps, pretén ser la continuació dels relats
A la corda fluixa i A la xarxa d'inseguretat




      Deixa’m parlar. Sí, ja sé que potser no és precisament el que esperaves avui, però necessito explicar-te moltes coses mirant-te als ulls. Em diràs que ja ens enviem diàriament correus i, tot i que n’estic contenta, per a mi no és suficient. Segurament, però, si no hagués estat per aquests mails, hauria caigut en la bogeria. Els caps de setmana, que no obro el correu de la feina, se’m fan eterns sense llegir les teves paraules.

      Malgrat que no ens hàgim vist en tot aquest temps, no t’he oblidat en cap moment. Saps que m’he posat la cançó del Cohen com a melodia del mòbil? D’aquesta manera, quan em telefonen, malgrat que ja no ets mai tu, em sembla que et tinc més a prop.

      Des de fa dos mesos, des que el meu marit va descobrir això nostre, l’Andreu i jo convivim amb la teva ombra que ens enfosqueix l’existència. Sense una aparença corpòria, estàs present en la majoria de les nostres converses i vivències. Al principi, tot va ser un descontrol, un daltabaix. Mai havia vist el meu marit plorar tant. Jo també he plorat, i molt. Per tu, per mi, per ell... Cap dels dos havíem pretès fer mal a les nostres parelles. Tu encara tens la sort que la teva dona no sospita res, aprofita-ho. Com ja saps, ell i jo intentem superar-ho junts. Hi ha estones que penso que ho aconseguirem; n’hi ha d’altres que no en tinc cap, de garantia. A vegades crec que val la pena; d’altres, ho dubto.

      L’Andreu em pregunta constantment si encara l’estimo i jo li responc que sí. Ho dubtes? Sí, l’estimo, no sé si per costum, pels vint anys que fa que estem junts, per la inèrcia..., però l’estimo. El que tinc clar és que pateixo veient el mal que li he fet. I aquest sofriment no ens deixa viure feliços a cap dels dos. Diuen que el temps tot ho cura, a veure si en aquesta història també ho aconsegueix. De moment, a ell li està tocant interpretar el paper més difícil. M’assegura que no n'ha parlat amb ningú i m’ho crec. Penso que li convindria. No entenc com pot suportar aquesta situació paint-la ell sol. Ara trobo a faltar aquells fills que mai hem tingut. Potser si en tinguéssim, disposaríem d’un motiu més consistent per lluitar pel matrimoni. Però no, estem sols, només ens tenim l’un a l’altre. No sé si serà motiu suficient per seguir endavant.

      Jo, a vegades, he estat temptada d’explicar-ho a la Mireia, però me n’he desdit. És aquella amiga de qui et vaig explicar que tenia tants problemes per culpa de l’obesitat, ho recordes? Ella em considera una esposa exemplar. Quines ironies té la vida, oi? Però tu i jo, amb els missatges de correu, com a mínim, intercanviem aquelles sensacions i els sentiments que, malgrat que no ens els acabem d’entendre ni nosaltres mateixos, compartim. Aquestes paraules escrites han estat el volant d’inèrcia que ha perllongat, en certa manera, el nostre contacte.

      Suposo que hauria de sentir-me culpable i no és així. Tu, als teus correus, també em comentes que tampoc te’n sents, però en el teu cas és més comprensible. La teva vida familiar no ha sofert cap canvi. No sé si m’entendràs si et dic que m’agradaria seguir-te veient, és més, crec que ho necessito. Amb les nostres trobades havíem aconseguit un grau d’intimitat i confiança, i no em refereixo només al sexe, que enyoro. De fet, voldria seguir amb l’Andreu i amb tu, tot i que sé que ara serà més difícil. Pensa que ell em mira el correu i el telèfon i, contínuament, em pregunta on vaig i què faig. La setmana passada, el vaig enxampar regirant-me l’armari de la roba. La por que li torni a ser infidel l’està corsecant i m’espia obsessivament i malaltissa. Em consta que va sovint al carrer de l’Est per veure si hi ets. No serà fàcil aconseguir més cites com la d’avui.

      Potser sóc massa ambiciosa i no em puc permetre mantenir la doble vida de què gaudia. Tal vegada un cop de vent, podria fer que us perdés a tots dos al mateix temps. O potser tu no estàs disposat a continuar en aquestes condicions. No desitjaria que seguíssim com a amants. Suposo que el tipus de relació que et proposo no té paraula que la defineixi al diccionari. Què et semblaria si fóssim confidents secrets?

      Veuràs... Ahir nit, abans que féssim l’amor... Sí, no em miris així. L’Andreu i jo seguim fent l’amor, en cap moment m’ha rebutjat. Mentre em contemplava, m’assegurà que el pertorbava pensar que un altre home m’hagués acariciat el cos. No vaig saber què dir-li, no hauria tingut gaire sentit qualsevol comentari que hagués pogut fer. Però com li va passar a Eva, allà al paradís, em vaig sentir nua davant d’ell al nostre propi dormitori. I és per això que et dic que avui necessitava veure’t, però només això, veure’t. Tenir-te a prop. Crec que, després del calvari d’aquests dos mesos, no podria tornar a fer l’amor amb tu..., o sí?


Comentaris

  • Estimar dues persones[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 22-06-2011 | Valoració: 10

    "Y no estar loco", com deia el bolero. He seguit les narracions anteriors i comprenc la pena que sent aquesta dona, que estima el seu marit (si no fos així potser ja l'hagués abandonat) però que també estima un altre home perquè la capacitat d'amor és ilimitada. Haver de renunciar a un dels dos és un elecció dramàtica, però la nostra societat no permet una relació a tres bandes. Ni tampoc l'individu que se sent enganyat pot permetre aquesta situació. Comprenc el comportament del marit, sempre indagant, sempre amb el mal viure al cos. Però i l'amor? On queda, en aquest cas? Estimar algú i veure que mai no podràs estar amb ell és molt trist. No m'estranya que l'autora de la carta visqui un dilema constant.
    Molt bon escrit, bonica

  • Un bon relat[Ofensiu]
    elenam | 17-06-2011 | Valoració: 10


    Després d'haver llegit els teus relats anteriors he llegit aquest i la veritat m'ha agradat molt, com sempre és clar i m'ha arribat al cor. Un relat ple de tendresa i de dubtes, a vegades la vida ens porta per situacions difícils sense buscar-les, com tu molt bé has dit "inèrcia" . L'amor a vegades és molt complexe o ens el compliquem, però l'amor pot tenir moltes cares i totes molt valuoses.
    Felicitats!!!
    abraçades

  • Molt bona literatura epistolar[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 11-06-2011 | Valoració: 10

    És una epístola de les que fan fredor, com si l'hagueres viscuda i no vull ser impertinent, però té tot el realisme de qui ha viscut molt en aquest a vida, la confidencialitat amb el teu marit al conte i amb l'amant fa que em pregunte, hi tornarà aquesta dona, tornarà a fer l'amor amb l'amant, tot i que tohom pensa en una reconciliació hi ha coses que quan s'acaben poden renàixer cert, però també les hi ha que no.

    Esperant que siga només literatura m'acomiade fins a una altra visita desitjant-te un bon camí Núria, és així com et dius? no? per allò de nuriagau.

    Una forta abraçada de Vicent des de València.

  • Dualitats.[Ofensiu]
    Marc Burriel Allo | 11-06-2011 | Valoració: 10

    Hola Núria !

    Moltes gràcies per llegir-me! i, veient el teu "currículum" relatil :) ,si em permets l'expressió, és un honor per a mi el teu satisfactori parer sobre la meva història.

    El relat que acabo de llegir m'ha agradat. És molt sensible i delicat, amb molts dolços matisos que li donen un aire molt maco. La sinceritat és clau.

    Serà un plaer per a mi seguir llegint els teus relats, i també m'alegra haver-te descobert! .

    Una abraçada,

    Sussu.

  • O sí?[Ofensiu]
    franz appa | 10-06-2011

    Tot sembla conduït per la inèrcia, els lligams estables que, malgrat el sotrac de la revelació de la infidelitat, s'entossudeixen a perviure.
    Però, és clar, hi ha un desequilibri, entre les dos parelles, una que pot continuar com si no hagues passat res i l'altra on ja sobrevola l'ombra del que s'ha revelat.
    Amors, enamoraments, dependències, trobades i retorbaments... un món de creuaments subtils en aquest diàleg monologat (s'entén l'expressió llegint el relat), que acaba amb la porta del desig oberta com per un fort cop de vent.
    Magistral, Núria, analitzant els sentiments i els envitricolls del cor. Noble i legítima tafaneria la que ens permets obrir, amb aquest exercici de sofisticada literatura.
    Una abraçada,
    franz

  • Final de la trilogia?[Ofensiu]
    copernic | 10-06-2011

    Un text riquíssim de concepte, d'una fluïdesa impressionant. Un discurs mental molt elaborat que palesa les profundes contradiccions que poden conviure en un ésser humà. El relat té un deix de tristesa molt ben aconseguit, supura melanconia, vessa infelicitat. La infidelitat vista amb sentiment de culpa i alhora de necessitat composa un personatge torturat que busca una fugida i un refugi aclaparat per la rutina. Hi veig també la necessitat d'obrir les finestres per ventilar una relació, per provocar un sotrac que faci veure al personatge que la inestabilitat que suposa la nova relació confrontada amb la vella li faci apreciar el que té per sobre del que busca.
    Ens seguim llegint, avui amb la pluja colpejant la finestra.

  • inèrcies[Ofensiu]
    XvI | 10-06-2011

    Com a monòleg potser sona massa literat, però en conjunt li va bé per reforçar el missatge principal que és el de les emocions i les reflexions a l'entorn de les mateixes. La ment humana és complexa i ho has sabut reflectir molt bé en les sensacions de la protagonista.

    salutacions
    Xavier(XvI)

  • To be continued?[Ofensiu]
    Englantina | 09-06-2011

    En la vida de qualsevol de nosaltres hi ha hagut situacions semblants a la que pateix la protagonista de la teva història. No parlo d’infidelitats, sinó que em refereixo a la recança, o remordiment, d’haver fet mal a algú que estimem (per diferents motius) i alhora desitjar cometre novament la traïció que ens ha portat l’infortuni.
    M’he hagut de rellegir el relat, perquè en un primer moment vaig pensar que el teu relat era una carta escrita, però queda clar que no, que ella parla de debò, en persona, amb el seu amant. És per això que t’encoratjo a escriure les paraules que ell li respon. M’agradaria molt sentir-les, per allò de conèixer les dues cares de la moneda.
    La descripció dels sentiments de l’esposa adúltera és sincera, com si les paraules li sortissin de l’estómac. Paraules clares i diàfanes, sense embuts.
    Com sempre, els teus relats son transparents, sense recargolaments innecessaris, lliscants com l’aigua que es vessa a dins d’un got.
    Una abraçada.

  • Núria![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 09-06-2011

    Començo a espolsar-me la inèrcia de no fer comentaris, com pots veure.
    Estàs en un moment creatiu òptim. Toques temes socials, humans, en aquest cas el de la infidelitat, amb un tacte especial. És el teu un llenguatge directe, planer que llisca com un esquiador en una pista negra.
    Mentre et llegia m'has fet pensar en aquella cançó que canta l'Ana Belén "Entre dos amores" I ho has reflectit a la perfecció.
    La meva enhorabona, guapa!
    Un petonet!

    Mercè

  • Comentari del jutge aficionat[Ofensiu]
    NUNU | 09-06-2011 | Valoració: 9

    Com a jutge del Repte clàssic 468, on vares presentar aquest relat, vaig fer un comentari en relació al repte, al tema de la inèrcia.

    Era aquest:

    Ja és prou complicat (i plaent) provar de controlar les inèrcies que un sent en un moment determinat. Però encara més és controlar les inèrcies de dues vides paral•leles, de dos processos que en principi son incompatibles però que, de fet, es complementen.
    Has aconseguit transmetre aquesta sensació d’estar en un lloc o situació, amb una inèrcia determinada, intentant mantenir el control i, al mateix temps, estar amb el cap en un altre lloc, una altra persona, una altra situació, més controlada, com una mena de barana on agafar-se per sentir la seguretat que manca.
    El desenllaç ens deixa amb tanta incertesa com la protagonista. Potser, de tant en tant, li cal aturar el vertigen que provoca la inèrcia d’una relació estable, per agafar-se a la barana d’una relació menys compromesa i de menys risc aparent.

    Vull afegir: La lectura dels teus relats en que hi ha aquesta mena d'infidelitats "lleus", les que no volen (poden?) fer mal a ningú, les que no pretenen substituir sinó completar, em produeix una buidor a l'estómac, semblant a la sensació que se sent quant veus que algú està a punt de descobrir una petita mentida, una errada a la feina o quan esperes, impacient, a que arribi algú a qui desitges veure, a arribar a veure algú a qui desitges.

    petons, nunu

Valoració mitja: 9.8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: