Cent o no essent

Un relat de: nuriagau
      La Griselda desa els llibres a la motxilla tot i que sap que no farà els deures. Ha decidit que demà no anirà a classe. Els professors ja l’han renyada prou avui. Observa com els companys s’esperen els uns als altres per sortir de l’aula. Ella no té amics, no ha aconseguit fer-ne a cap de les tres escoles en què ha estat.

      Camina sola intentant recordar quants anys fa que duu la clau de casa penjada al coll. Arriba a l’edifici i desitja no coincidir amb cap veí que la miri amb compassió. L’angoixa què pensen els altres.

      Ja a casa, davant l’ordinador, deixa una llauna de beguda al prestatge, al costat de l’única fotografia que té amb els pares. Es van separar fa deu anys. Ha crescut sense sentir-se valorada. La mare, enfeinada amb l’empresa immobiliària i cercant l’home ideal, només li destina uns minuts al dia per recordar-li el desordre de l’habitació i que està més grassa. El pare ha refet la vida i té un altre fill. No reserva gaire temps ni espai per a ella.

      La mare telefona per avisar que arribarà més tard. No s’estranya, ja hi està acostumada. La Griselda passa moltes hores sola. Ja li està bé. Així pot navegar per la xarxa i endrapar tot el que troba a la nevera sense que la controli ningú.

      Es dirigeix a la cuina per agafar un parell de bosses de patates fregides. Recorda quan va començar a ser conscient que patia sobrepès, com va començar a saltar-se àpats i a ficar-se els dits a la boca un cop acabava una ingesta compulsiva. Més tard, provà amb els laxants i amb els diürètics, sense entendre com podia menjar si no volia engreixar-se. Però, ara tot això ja s’ha acabat.

      Des de fa uns dies, sola, cercant informació sobre la bulímia a Internet, ha trobat la millor estratègia per a la seva situació: menjar tot el que li vingui de gust i no fer res més. Cal que sobrepassi els cent quilos per poder aconseguir un ingrés hospitalari. Necessita allunyar-se de la pròpia família per trencar amb les conductes destructives i intentar donar sentit a la seva existència.

Comentaris

  • Autèntic !![Ofensiu]
    Materile | 03-11-2011 | Valoració: 10


    Un relat massa real, de tan real fa plorar. M'ha fet reviure el problema que he tingut a casa i que per sort està bastant solucionat.

    Ho descrius tan bé que em sembla conèixer la griselda; una adolescent que vol rectificar la seva conducte, però no pot, i espera pesar 100 quilos perquè la puguin internar. Sí, tant si ets anorèctica com bulímica o drogoaddicte, o tot alhora. Fins que no estàs a les últimes no et poden ingressar: PATÈTIC!

    Amb poques paraules has sabut plasmar la dura realitat d'aquesta família desestructurada; les seves conseqüències que sempre solen recaure sobre els més innocents: els fills.

    Sento no veure't activa per aquí. T'enyorava i he llegit aquest relat.

    Espero que estiguis bé i la teva família, també.

    Una abraçada,

    Materile




  • Ignorar = destruir[Ofensiu]
    Sergi G. Oset | 12-06-2011

    Una família disfuncional ben real i actual. L'egoisme i la rutina frenètica que aïllen les persones quan són més fràgils abocant-les a conductes destructives. Felicitats, bon relat per reflexionar. ^_^

  • molt bon relat,[Ofensiu]
    Lavínia | 08-06-2011

    Núria,pel que té de real. A més està narrat amb força i amb estil concís. Et felicito.
    Un petó

  • Pobreta[Ofensiu]

    Aquesta noia ha trobat la manera que li facin cas i s'emmalalteix expressament. Trist però cert. I el que és pitjor, ho fem tots coses com aquestes, ens agredim a nosaltres mateixos quan ens està agredint l'entorn.
    Felicitats, un bon relat
    Marta

  • Quadre real[Ofensiu]

    Malauradament, el quadre que pintes, del començament al final, és ben cert. I passa massa cops. És molt útil posar el problema a la vista de tothom. Enhorabona.

  • Relat senzill i sense additius[Ofensiu]
    Llorenç Garcia | 24-05-2011 | Valoració: 10

    És un text que cau pel seu propi pes. Com un mirall que reflecteix una realitat habitual però que no deixa d'encongir-nos el cor. L'autodestrucció com a eixida davant una realitat que no sembla oferir una alternativa més prometedora.

  • crohnic | 23-05-2011

    Llàstima que la situació que ens descrius al relat estigui tan present en la vida diària... Has descrit la situació que viu la protagonista de forma magistral... Molt bon relat, amb un títol que trobo encertadíssim!!
    Gràcies pel teu comentari i per animar-me a tornar a participar al nanorepte... A veure si trobo temps per fer-ho i seguir-lo ... Una abraçada!!

  • Per desgràcia, molt real![Ofensiu]
    Núria Niubó | 23-05-2011 | Valoració: 10

    Ostres! Què fort i que trist, per lo real que pot ser i per lo dur que és pensar que els fills han de pagar les conseqüències de persones ,que només pensen en elles, perquè tal i com ho viu la noia, no em poder dir ni pares!
    M’agrada, és dur, però tristament autèntic. Els que ens dediquem a la docència, sabem per desgràcia que hi ha nens que pateixen així.

    Un bon relat de denúncia social, un bon crit, llàstima que aquells que l’haurien de llegir de ben segur no ho faran.

    Una gran abraçada, i molts petons a l’Arnau.
    Núria

  • Ens menjem el que no sentim[Ofensiu]
    Patrícia | 21-05-2011 | Valoració: 8

    Molts cops he sentit a dir que ens menjem allò que no sentim. La vida està plena de coses bones, és una llàstima trobar persones i famílies on no hi ha generositat de sentiments. Una llàstima.

    Felicitats pel relat

  • Cal denunciar-ho[Ofensiu]
    Frèdia | 17-05-2011 | Valoració: 10

    Vinc de llegir el conte del comte i em trobo amb aquest testimoni tan punyent i alhora tan real i el més terrible és que no és un fet aïllat sinó que sovinteja en excés. Núria, estàs en estat de gràcia. Tens una manera molt efectiva d'explicar les històries, vas directa al moll de l'ós i saps commoure. Ja saps que no acostumo a puntuar, però la Griselda s'ho mereix.

  • Problemes a tocar tocar[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 16-05-2011 | Valoració: 10

    Suposo que, com a professora, n'has vist de tots el colors, i que la teva professió et facilita escriure històries de nens i joves amb una problemàtica familiar important. Però lo pitjor per les criatures és la soledat, l'aïllament social i familiar, el no sentir-se important per a ningú.
    Ho has expressat molt bé, com sempre, Núria. Ets bona observadora i magnífica contadora d'històries.
    Petonets

  • Hi ha vegades que ens adonem...[Ofensiu]
    deòmises | 16-05-2011

    ...de certes informacions de forma arbitrària o casual. Com la Griselda, segurament hi ha adolescents i alguna que altra persona adulta que pateix la seva situació i no sap quina solució prendre...

    Un bon relat (no ho dic pel títol, que també m'agrada i molt) que demostra, un cop més, que el teu estil creix i madura, Núria

    Petons i seguim les lectures

    d.

  • Malauradament[Ofensiu]
    joanalvol | 14-05-2011 | Valoració: 10

    el cas de la Griselda no és únic. Dir això no conforma ningú com tampoc conforma dir que la culpa és de la societat. La societat no és res més que la suma de nosaltres mateixos, nosaltres la fem i la deixem per herència. No hi ha enlloc amb l’etiqueta “societat” on poder reclamar els desperfectes. Si en certs aspectes ha degenerat, què en podem fer d’aquesta societat? La solució... potser demà.
    M’agraden els teus plantejaments
    Una abraçada, Núria
    Joanalvol

  • He viscut [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 13-05-2011 | Valoració: 10

    el problema de la Griselda en les meves pròpies carns. De joveneta, els meus germans , em deien carinyosament "la gorda". Afortunadament, a diferència d'ella, no em va faltar mai el carinyo.
    Què trist haver d'arribar a una solució tan dràstica!
    Molt bon relat,Núria.
    A mi també em va agradar molt trobar-nos casualment.
    Un petó.

  • Retrat d'una realitat[Ofensiu]
    Englantina | 12-05-2011

    Llegint aquest magnífic relat em venen al cap les meves angoixes d’adolescència. Recordo que tenia tots els complexos del món, però també recordo que molts eren imaginaris.
    Els que no ho eren, els que naixien d’una petita “diferència” o “imperfecció” física, eren perfectament detectats per la resta de companyes i companys amb els que convivia durant sis o set hores lectives.... més “l’hora del pati”...
    Era en les baralles, absurdes i cruels, on sortien les misèries, on els més “forts” i els més “dèbils” treien la seva artilleria verbal, exempta de cap mena de compassió. D’allí, de les baralles, sortia el pitjor de cadascú per atacar i/o defensar-se de la resta.
    Queda clar el teu ofici i la teva experiència, nuriagau, en aquest relat tan dramàtic. Has fet un relat curt però concís, en el que el personatge queda perfectament retratat, no només per la seva descripció física, sinó per la seva realitat quotidiana. El desdeny i l’abandonament afectiu dels seus pares fa estralls en la seva personalitat.
    Una separació no ha de ser traumàtica pels fills. Sens dubte és un trasbals per una criatura, però mai es pot oblidar que els fills han de patir les mínimes conseqüències d’un fracàs matrimonial: la seva seguretat afectiva ha de quedar intacta. És més: s’ha de compensar, millorant com sigui la seva autoestima.
    El final m’ha deixat corpresa. Només d’imaginar-me que una adolescent pugui arribar a prendre una decisió així, em posa la pell de gallina. M’has fet arribar un missatge colpidor: el crit d’ajuda d’una noia obligada a autodestruir-se, per aconseguir que algú li doni la mà i la faci sortir del pou.
    Tant de bo no existissin Griseldes en el món. Malauradament, n’hi ha moltes, intentant sobreviure.

  • Estic escoltant...[Ofensiu]
    copernic | 12-05-2011

    "Stars" de Simply Red, potser una cançó que enllaça amb el món de l'adolescència. Ai, el vuitanta! Has fet una descripció dura però real de l'adolescència i els seus malsons. La solitud, una companya volguda i rebutjada alhora tortura la teva adolescent, que decideix en un rampell propi de l'edat deixar de patir per no engreixar-se, donar-li gust al cos i fugir de la realitat gris i penosa que l'envolta. Malgrat tot la incertesa sempre l'acompanyarà. Dur i colpidor relat de l'adolescència amb aquella naturalitat de qui escriu amb estil planer però amb la mà ferma perquè sap el que vol dir i el que vol transmetre. El títol molt encertat també. Ens seguim comentant, "comme d'habitude".

  • cru relat núria...[Ofensiu]
    joandemataro | 12-05-2011 | Valoració: 10

    molt cru i colpidor, un tema delicat barrejat amb el tema del desordre familiar que hi ha avui en dia en moltes llars...

    et felicito també pel títol que està molt ben trobat.

    una abraçada
    fins aviat

    Per cert no sé si ja ho has fet però et convido a llegir, si et ve de gust és clar, les últimes entrades que he penjat al meu blog.

    Els nous escrits : Els amants I És per tu que puc surar

    Espero que t’agradin
    Una abraçada ben gran
    Joan

Valoració mitja: 9.78

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: