Sense l’impermeable groc

Un relat de: nuriagau
      La Maria arriba a casa després d’un dia molt pesat a la botiga. No té el cap massa clar. La discussió que va tenir amb la filla ahir al vespre no l’ha deixada descansar gaire. Treure’s la feina del damunt li ha costat més temps que de costum. Realment és molt dur conviure amb una filla adolescent i més ara que fa uns mesos s’ha separat del marit. La Gisela li va dir que vol anar el cap de setmana de la revetlla de Sant Joan amb una colla de nois que a ella no li agraden gens. Com pot estar pensant aquestes coses quan queden tan pocs dies per als exàmens finals i s’hi està jugant el curs? El problema és que, massa sovint, se surt amb la seva. Aquest cop, però, no està disposada a claudicar. S’ha fet el propòsit d’enfrontar aquests conflictes amb més seguretat i serenor, ahir la Gisela la va tornar a empentar per aconseguir que donessin per finalitzada la conversa. Darrerament, s’estan repetint en excés aquestes reaccions.

      Quan posa la clau al pany, percep que la porta és tancada i l’estremeix un pressentiment. Veu llum a la cuina i hi entra, al costat de la plàtera de pomes, hi ha la gàbia del periquito amb la porta oberta i una nota. Al full tan sols hi troba la lletra de la cançó Qué va a ser de ti, de Joan Manuel Serrat. Com una esperitada, se’n va cap a l’habitació de la nena i comprova que s’ha endut algunes peces de roba i d’altres coses. Se n’ha anat!

      Necessita asserenar-se i pensar què és el que cal fer. Segurament telefonar al pare, no, decideix començar per les millors amigues de la filla. I es posa a buscar els noms d’algunes d’elles a l’agenda. És ben curiós que, darrerament, la Gisela sembla que no freqüenta les noies de qui té els telèfons de casa seva. Ho prova amb un parell i ningú no en sap res. Qui segurament li'n podria facilitar informació és el fatxenda que organitza la revetlla de Sant Joan, però d’ell no sap ni on viu. Potser caldria que sortís al carrer i la intentés buscar per un parell de bars on té costum d’anar. No, ha de telefonar als Mossos d’esquadra i notificar la desaparició de la noia. I ho fa. Després d’un seguit de preguntes protocol·làries li asseguren que, la majoria dels casos, aquests nois tornen a casa al cap de poques hores.

      S’asseu al sofà amb el telèfon sense fil i el mòbil al costat. Els contempla alternativament, desitjant que sonin. Se’n va, amb els dos aparells, cap a l’habitació d’ella i comença a remenar-li les coses intentant trobar quelcom que li pugui donar una pista sobre on ha pogut anar. Són gairebé quarts de dotze i no té més notícies. Finalment, telefona a l’exmarit i, malgrat que és tard, l’Eduard li diu que hi arribarà tan aviat com pugui.

      La gent creu que els fills uneixen les parelles. A la Maria li sembla que, en el seu cas, la història no ha anat ben bé així. L’Eduard i ella han patit moltes desavinences causades per les diferents maneres amb què pretenien educar la filla. Massa sovint es discutien per decisions que havien de prendre sobre ella. La Maria era massa permissiva, segons l’Eduard. L’Eduard era massa exigent, segons la Maria. Però, a grans trets, podríem assegurar que havien ofert a la filla una vida còmoda i plaent en què no li havia mancat de res.

      Arriba l’Eduard i s’abracen. Li pregunta com han anat les coses. I ella li explica el que pot entre sanglots. Se sent culpable i ell ho sap. Per això, evita fer-li retrets. Ambdós seuen al sofà.

      L’Eduard recorda que a la Maria mai li ha agradat que la nena marxi de casa. En el cas de la revetlla de Sant Joan, però, comparteix la decisió d’ella. No havia succeït el mateix quan la Gisela es negava a anar a les colònies de l’escola. Com que la Maria deia que ella patiria massa, ja li estava bé que preferís que no hi anés.

      La Maria rellegeix l’adéu de paper que li ha deixat la Gisela. Sempre li ha agradat, aquesta cançó, però en aquests moments intenta esbrinar per què. Ella encara és una nena i no se li han esborrat les pigues. A l’espatlla en té moltíssimes tot i que el tatuatge que s’ha fet li n’ha tapat algunes. Sí, el tatuatge que tant es va oposar l’Eduard que es fes.

      Ell s’alça, va a l’habitació de la Gisela. Ha comprovat que ha agafat les claus de la moto. Considera que és millor no comunicar-li-ho a la Maria. Mai ha estat d’acord amb què la nena tingués moto vivint en una gran ciutat i tenint l’institut tan a prop de casa.

      Ella intenta calcular, mentalment, de quina quantitat de diners pot disposar. Suposa que entre els diners de la setmanada i dels que li van donar per a l’aniversari, deu tenir més de dos-cents euros. Són massa diners o, potser, molt pocs, depenent del que vulgui fer. No ho vol ni esmentar. L'Eduard? sempre ha opinat que li havien de controlar els diners de què disposa i la quantitat que va gastant.

      Ell contempla una foto de la Gisela de fa un parell d’anys i la troba preciosa. Molt més bonica que ara que s’ha aclarit els cabells amb tint. No entén la passió que tenen les noies, i que secunden algunes mares, de desitjar semblar rosses. Com en tantes d’altres coses, expressar que no li agradava li va servir de ben poc: mare i filla hi estaven d’acord.

      La Maria rellegeix la cançó i pensa que potser el pitjor que han fet ha estat donar-li tot el que han considerat el millor. L’Eduard està convençut que li haurien d’haver dit més cops algun “no” a tot allò que els demanava. Ambdós, inconscientment, estan arribant a les mateixes conclusions. Potser per primer cop, aquesta filla els està unint.

      Ja són quarts de set del matí, de sobte sona el mòbil del pare i tots dos s’adonen que han d’afrontar conjuntament el retrobament amb aquesta nena que ha marxat sense impermeable groc. L’Eduard dóna la mà a la Maria, mentre despenja el telèfon.







Comentaris

  • Quants significats[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 27-06-2011 | Valoració: 10

    té aquest "impermeable groc " !
    Què ben reflectida aquesta angoixa dels pares : Què serà de la filla sense cap mena de protecció ?
    Un relat , tot i que angoixant, perfecte.
    No vull repetir que m'encanten el teus relats , Núria, perquè ja ho saps.
    Petonets !

  • Sense protecció[Ofensiu]
    Unaquimera | 22-06-2011 | Valoració: 10

    Si la filla ha marxat sense impermeable, és perquè, segurament, pretenia mullar-se, oi?
    Potser li ha caigut un xàfec, potser només han estat unes gotes esparses, potser ella s’ha adonat que res no la protegiria en cas de què arribés una pluja, per lleugera que fos...

    Com pots comprovar, el teu relat dóna peu per a múltiples suposicions, tantes que sembla un punt de partida més que no pas la conclusió d'una història.
    Això em fa preguntar-me si l’autora ha arribat a imaginar el què ha succeït a la Gisela, aquest personatge no present en la narració, però que hom pot veure en diversos moments de la seva vida tot creixent, canviant, desafiant, provant, ... i finalment, marxant sense protecció.

    T’envio una abraçada per celebrar que ja som a l’estiu,
    Unaquimera

  • Divergències familiars[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 22-06-2011 | Valoració: 10

    En aquest relat ressalten les diferents relacions pare-mare, pare-filla i mare-filla. Tot aquest conflicte familiar ja és, per sí sol, motiu de reflexió. A més a més, s'afegeix la difícil tasca d'educar una adolescent que es mou en un món que reclama llibertat. Els pares han de tenir criteris ben clars de que es pot permetre als fills i el que no, i si aquests criteris son divergents, aleshores la desorientació dels fills és total.
    No voldria estar en la pell d'aquesta parella, que veu que la filla ha fugit de casa. Deu de ser una situació totalment angoixant.
    Ens ho has relatat molt bé, com és propi de la teva mà per aquestes coses.
    Una abraçada

  • Inquietud[Ofensiu]
    Englantina | 20-06-2011


    El teu relat em va agradar molt quan el vaig llegir, però em vaig perdre alguns detalls importantíssims per culpa de la meva ignorància musical. No coneixia la cançó del Serrat, i per això ara, que ja la conec i l’he escoltat, tot té el sentit que havia de tenir.
    Ja en altres relats teus m’havia semblat que eres una gran coneixedora de la psicologia humana, sobretot la que fa referència a les relacions humanes entre pares/mares i fills/filles.
    Et felicito per la teva sensibilitat, i per la inquietud que et desperta l’encert o desencert de l’educació que les mares (i pares) exerciu sobre els fills.
    El final obre tot un món de possibilitats sobre el final (o continuació, millor dit) que tindrà aquesta història.
    Una abraçada.

  • Veloç i lleugera[Ofensiu]
    franz appa | 20-06-2011

    El relat comença amb una nota que remet a la cançó en la qual es deixa una nota de comiat en circumstàncies similars. La cèlebre cançó de Serrat Qué va a ser de ti. La nota diu:
    te decía que en el alma y la piel
    se le borraron las pecas
    y su mundo de muñecas
    pasó...pasó veloz y ligera
    como una primavera en flor.

    Serrat parla del trànsit a la primera edat adulta, aquella en la qual s'anhela la llibertat i es desconeix la responsabilitat. Com en la cançó no menys cèlebre dels Beatles, She is leaving home, una noia deixa una nota i abandona la llar dels pares. A la dels Beatles , la noia desitja saber expressar-se millor. A la de Serrat... difícilment es pot dir millor. Però ambdues cançons parlen a més, des d'un similar punt de vista narratiu (un tercer que parla més aviat als pares, bé que indirectament), i ambdues comparteixen en canvi el pensament de l'adolescent, amb indissimulada comprensió cap al seu gest que l'allibera de les mancances d'una vida en què les necessitats materials estan satisfetes però falta alguna cosa incomprensible per a la generació anterior (que es queixa amargament des d'aquesta incapacitat d'entendre la filla en la segona veu amb què directament intervenen els pares a la dels Beatles). I ambdues cançons ens narren a més que el gest acaba sent definitiu.
    El teu relat, tot i compartir un punt de vista similar, un tercer que ens aproxima en realitat a un diàleg implícit amb els pares, sembla encara més proper al real punt de vista dels pares. Potser l'edat ens fa ser més empàtics amb el punt de vista patern. Però conec la qualitat d'aquesta prosa aparentment senzilla i planera per endinsar-se en les zones profundes de la psicologia, de les relacions humanes, i per aclarir els paisatges tèrbols de l'experiència.
    És el sedàs de l'experiència, en definitiva, el que serveix per penetrar d'una manera certera en aquesta edat de trames i conflictes -inevitables?- que és l'adolescència.
    Un nou exercici de saviesa i contenció narrativa que celebrem. Això sí, sense necessitat de renunciar a les bones cançons d'antany.
    Una abraçda,
    franz

  • Jo creia que havia adjuntat el video[Ofensiu]
    nuriagau | 20-06-2011

    de la cançó que fa referència el relat. A veure si ara sí em surt:

  • EL comentari que et vaig fer al repte, sense els "peròs" que ja no hi són[Ofensiu]
    XvI | 20-06-2011

    El millor del relat és la manera com l’angoixa es mostra en cada pensament, moviment, pas que fan els protagonistes, la mare primer, el pare quan s’hi uneix. La forma desorganitzada com es va reaccionant, de manera natural, en situacions d’aquelles que els segons semblen hores i la impotència és nodreix de ràbia i por alhora. La cançó acaba de crear un ambient emotiu sense embafar, per mitjà de pinzellades El ritme és bo i la credibilitat també, en detalls com, descrit el “defecte” de cadascun dels progenitors, el fet que la mare separada hagi d’adoptar els dos rols accelerant (potser) el conflicte (perquè la filla no deu estar acostumada a que sigui ella la que no és permissiva). També la unió provocada per una situació límit és creïble i ens deixa amb l’interrogant de si serà suficient per refer una relació o una coincidència efímera fruit del neguit del moment (un interrogant que crec que és millor que quedi obert). El títol el trobo inmillorable.

    salutacions
    Xavier(XvI)

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: