Repte 590 (DXC): Roses (comentaris i veredicte)

Hem collit set roses en aquest jardí del Clàssic. Un Repte que no ha estat massa concorregut, si mirem els bons temps que va viure amb anterioritat, però no desmereix cap convocatòria. Per la qualitat de les aportacions i perquè darrerament de nou ha disminuït en nombre de reptaires. El que més m'ha sorprès és que tots els textos, excepte el d'en lisboa, hagin utilitzat alegria en lloc de l'adjectiu alegre. No els desqualificaré per això, és clar! Però m'ha semblat curiós aquest fet...

La Mena Guiga, com ja ens té acostumats, ha presentat tres textos que, sincerament, m'han agradat més i menys, però no pas el que concursava, sinó el de La Gavarrerera. Les històries semblen esbossades o escapçades, i això és culpa de l'extensió requerida, ho sé. Però cal deixar les coses més o menys perfilades i no fer sobreentendre tant (és el cas del primer text: no sabem per quina raó aquesta dèria del vell; jo he suposat que és per voler crear una rosa perfecta, però allò de perdre... em descol·loca al darrer moment). És per això que dic que el darrer text m'ha semblat més arrodonit i acabat. Tot i així, s'agraeix la tripleta per animar el cotarro reptaire, sincerament.

Hem continuat amb el Repte i ha aparegut el jardí de la marga. Amb un lèxic acurat i amb tocs directes a la fibra, sentim que les tonalitats i les diferències entre els colors d'un moment trist i el d'un d'alegre ens envolten. No sé per quina raó però m'ha semblat molt rodoredià, tant per l'anècdota com per la “fragilitat” de cada flor. I algun fragment conté alguna rima que el fa més poètic encara. És alguna cosa feta sense intenció potser, però a l'oïda no s'escapa... El que hi mancaria seria una petita revisió per afegir-hi apòstrofs i treure lletres sobreres.

Amb la nota de l'autora, que advertia al proposaire que havia canviat el mot alegre (alegria) per joia... i que ja havia fet prou esforç per arribar a l'extensió demanada, ens han arribat les roses melangioses de la prosa annacambriana. Un to tristoi, com ja ens té acostumats aquesta relataire, per dur-nos a l'atmosfera hospitalària de silenci i respecte, on hi agonitza (o no) la Núria, entre records d'infantesa amb roses de tot tipus, on, en una d'elles, s'hi han escrit les paraules obligades. Un bon mètode per oblidar-se'n o per no descuidar-les. I en una frase, es desempallega un/a d'aquestes paraules que, per ser obligatòries, són alienes a la idea original. L'extensió no afavoreix tampoc a aquest text que, de ben segur, amb un màxim més folgat, hauria estat més potent del que ja és.

Abans que en lisboa aparegués amb el friki i la prepotent, un servidor ha deixat el kafkià jardí quasi espontani per crear un conflicte matrimonial de quatre xavos. I és fàcil d'oblidar si agafem el comboi que esclafarà el pobre noi refusat de males maneres. Més encara si ens esquitxa amb allò més espès que la sang. Un relat breu però molt intens. Com ens té avesats en lisboa. Hi ha una ambigüitat interessant (si no és un error tipogràfic) en la darrera frase: les rosses pansides podrien ser Barbies o Ruts massa egòlatres.

Fins aquí, els jardins que hem pogut llegir en aquesta convocatòria. I cal que en triï un dels sis. No deixaré més temps d'espera i diré que el relat més rodó i més ben travat és