RE: Mini Repte 84 - Tarda de Cinema

El sofà estava gastat i esventrat, en sortien molles que quedaven molles d'humitat d'aquella cambra sense sostre amb parets ennegrides d'on un paper amb estampat de catxemirs havia estat arrencat perquè l'ésser havia hagut d'eixugar-se el cul o bé menjar-se'l quan no tenia cintes de vídeo a mà.

Havia quedat sol en aquell minicosmos rural i només vivia per mirar i remirar els musicals de Gene Kelly, aquell director-ballarí-productor menudet que potser si fos ara es faria injectar hormones per tal que la glàndula hipofisi treballés i ser alt com un Sant Pau. Potser.

L'ésser ni tenia edat i la seva existència era domir al sofà sempre amb la mateixa roba i no moure's sinó per posar un vídeo -i l'aparell no funcionava amb comandament- un cop rere l'altre, únic exercici corporal. Això cada tarda els mesos precedents a l'agonia.

El sofà per força va notar estímuls de goig per a la ballaruca i quan l'ésser dormia provava passes de ball que provocaven malsons al seu habitant.

La tarda que el vent furiós va arrencar la teulada el vell va morir singing under the rain i sí que semblava happy again. El sofà va plorar: el to ataronjat que se li deslluïa i embrutia va passar a ser d'un to aigualit com de plor somort.

El sofà i l'esperit del traspassat es van unir d'una forma indescriptible. Per això ningú gosa acostar-se a aquell vell casalot mig restaurat on hi resta aparcat in eternum un sis-cents rovellat i niat per aràcnids; on una tele morta til·lila imatges fantasmagòricament alegres i on se sent el rosegar cada tarda -cada tarda de cinema- l'ésser que en va fer de les cintes l'únic i desitjat àpat mengívol.

Ara només en queda una i la preserva. Per això les parets estan desempaperades i desemparades.


Mena

Cada tarda mirava la tele i s'estava adossat al sofà hores llargues. Hi berenava, hi feia els deures i els feia bé durant els anuncis -que duren prou i més-, s'hi tirava rots, llufes i pets i la mare des de la cuina el renyava però poc, es tapava amb el coixí de ratlles verdes i taronges si apareixia algun licantrop o algun polític sense empolvar com a l'època del rei Sol, reia amb els gags bons, quasi plorava amb les escenes tendres i s'adormia quan plovia molt i el so de la pluja acompanyava.

En Blai migvivia al sofà. A la butaca del costat hi havia encastat l'avi que havia tingut un atac de feridura amb la boca badada i sovint en penjava una babaia caremellosa. El nen s'aixecava i li eixugava i li feia un petó.

-Avi, ara bé quan maten la mare goril·la d'en Tarzan. No miris, que és molt trist.- I li tapava els ulls amb el tovalló de quadres amb taques de crema de cacau.
Avi, ara en Jack Skelenton es vesteix de Santa Claus, fa riure, però, pobre, se la fotrà, no l'entenen que té cor- i somreia a l'home gran. Avi, ara en Simba i la Nala trobaran les ienes, és una aventura, són molt valents...
I, avi, per què ja no em dius mai 'Blai Caradetele', eh, avi?

Una lluentor especial vivia a la mirada de l'ancià. Per això el nét volia passar les tardes de cinema totes amb ell.


Mena

Una era estampadora de mocadors de seda. L'altra era esteticienne.
Amdues anaven cap a la trentena amb els cabells negres tenyits des dels vint i escaig. Coses d'herència i de coincidència.

Vivien en un àtic tot bufó amb vistes a la deixalleria i al vol dels gaviots carronyaires que sempre era de bon fotografiar per tal de vendre'n les imatges per internet, una sobresou que ajudava prou.

Cada dimarts tretze es casaven (es posaven un anell una a l'altre) i s'embarcaven al sofà de quadres escocesos per gaudir una tarda de cinema.
Miraven 'Bilitis' i prenien Cointreau i menjaven magdalenes gens olioses fetes per la Pili, la fornera més riallera de tota la city de províncies i ex tant de l'una com de l'altra.

Aquell 13-O (tretze d'octubre) fresquejava i els va fer gràcia encendre la llar de foc d'imitació, cosa ben estimulant. Es van tapar amb una vànova amb estampat de flors de carabassó -que semblen estrelles de color safrà- i tot pel·liculejant i ben arrapadetes van deixar que la banda sonora sensual les penetrés eròticament.

Només havien encès un parell d'espelmes de fragància de gessamí i tot plegat convidava a l'embriaguesa. Ben depiladetes i entre coixins folrats amb seda pintada a mà, la Noemí i la Mireia eren al seu món i a fora els xiscles dels ocellots no importaven. Ni importava que a la Noemí li quedessin dos mesos de vida. No importava res més.


Mena (i tanco paradeta)

Va entrar al cinema acompanyada.
Va veure la pel.lícula de la seva vida.
Va marxar sola.

Encara se m’entelen els ulls quan et recordo, estimat cinema de barri, no em separa del teu record res més que l’ampla planúria dels anys...

Em capbusso en el passat, i veig encara com la mare penjava cartells teus darrere les ventalles del Plats i Olles.Bec a glops l’aigua dels records, i toco amb els dits aquella petita botiga on es podia trobar de tot: colònia, terrissa, herbes, contes, llapis de colors…La mare venia, fins i tot, petards per a les revetlles de Sant Joan i de Sant Pere, i figuretes de fang per al pessebre. A tu t’encantava que t’anunciés darrere dels seus vidres, sempre li ho agraïes amb dues entrades gratuïtes.

Les pel•lícules que ens projectaves no eren gaire noves... feia temps que havien estat estrenades al centre de Barcelona, però ens compensaves aquest retard amb escreix: ens oferies, a canvi, el que anomenàvem “varietés”. En acabar les pel•lícules, encenies un gran llum amb forma de timó perquè poguéssim anar a comprar bosses de patates fregides, paperines de cacauets i refrescos a un petit bar i al cap de pocs minuts començaves a presentar-nos l’actuació d’uns artistes que emplenaven d'art, de llum i de color l’escenari. Jo els admirava prop de l'escalfor dels pares i enmig d’un núvol de felicitat.

Tot evocant-te, estimat cinema, sento com una llàgrima em davalla la galta...Recordo camins on el cel•luloide m’oferia blaus marins de fantasia i, des del meu petit racó, els faig reviure com un reclam que el cel m’envia, però no puc evitar la tristesa de pensar que ja no et tinc, de saber que vas ser enderrocat fa molt temps...

Se m’entelen els ulls quan et recordo, estimat cinema de barri, no em separa del teu record res més que l’ampla planúria dels anys...

Em capbusso en el passat, i encara veig com la mare penjava cartells teus darrere les ventalles del Plat i Olles; bec a glops l’aigua dels records, i toco amb els dits aquella petita botiga on es podia trobar de tot: colònia, terrissa, herbes, contes, llapis de colors…. A tu t’encantava que ella t’anunciés darrere dels seus vidres, sempre li ho agraïes amb dues entrades gratuïtes.

Les pel•lícules que projectaves a la pantalla no eren gaire noves... feia temps que havien estat estrenades en altres cinemes del centre de Barcelona, però tu ens compensaves aquest retard amb escreix: ens oferies, a canvi, el que anomenàvem “varietés”. En acabar les pel•lícules, encenies el gran llum amb forma de timó que tenies penjat al sostre perquè els espectadors poguéssim anar a comprar bosses de patates fregides, paperines de cacauets, caramels, refrescos...Jo sempre em comprava un batut de xocolata que degustava molt a poc a poc perquè em durés força estona. Al cap de pocs minuts, tornaves a tancar el llum i començaves a presentar-nos l’actuació de diferents artistes, cantants, ballarins, mags, malabaristes, pallassos, còmics... que emplenaven d’alegria, de música i de color l’escenari. Jo els observava amb admiració asseguda al costat d’uns pares que m’estimaven amb deliri i enmig d’un núvol de felicitat.

Tot evocant-te, estimat cinema, sento que l’emoció em camina la pell perquè recordo camins on el cel•luloide m’oferia blaus marins de fantasia amb pigments de caliu familiar i, des del meu petit racó, els faig reviure com un reclam que el cel m’envia. Són colors d’un passat que sempre serà present.