No-res

Aleshores, la terra fingí l’orgasme.
S’estremí de mala gana la mar plena
tantost el déu abandonà el seu ventre.
Se li relaxà la tibantor de la pell
i aparegué la sorra, daurada, sense petja.
Sorgiren, de cop, criatures curioses,
bellugadisses, aviciades d’intemperància,
encetant camins i més camins...
Els vells druides havien fet una bona feina;
la novella nissaga sorgida dels ossos de la mare
ja no pararia de formiguejar per la platja.

Ovidi, mentrestant, ho observava tot des del penya-segat
i, satisfet amb els darrers versos, deixà d’escriure
i s’adormí fins a la plenamar.

Raül

No hi petjades persistents
cap on seguir.
L'oreig, enllà,
em porta veus que no reconec.
Cançons velles de vells temors
toquen a batre
el desconsol aquest,
aquest vaivé impune
de tots els estels
d'aigua i de nit.

Em lliuro a la teva parla,
inclino el caragol de l’orella
a la calidesa dels mots.
Aquesta nit s’abracen
espirals d’arena i vent
als peus de la barca,
estenalls de xarxes,
dos cossos estesos
en oratges vius de sal.
És ara quan, despullats
del vestit d’aigua,
l’eloqüència líquida torna
a arrosar els llavis:
remolins de càntics,
l’embat insistent del bes,
o l’onada, assuavida,
entreobrint-te.

Admirem-nos!

Irreal imatge,
poblada de formigues
que s'acosten
cautament a la mar,...

Petjades d'anades i tornades
admirades per la súbita
mansuetud de l'aigua,...

Aigues somes, tranquiles
que es deixen calcigar,...

Naturalesa que un dia s'aplaca
i sembla serenar-se,
s'humanitza.

Colors irreals, infantils
que mai més trobarem.

Mar immens
infinit als ulls és tot l’espai que habites
resident del tros més gran d’aquest planeta

No en tens prou
i exhibint-te amb els teus aires de grandesa
ambiciones altres terres conquerir

Amo i senyor
que tan et fas respectar en aigües profundes
però no saps com moure’t per terrenys eixuts

Mai vas aprendre
a estimar als navegants que amb tu confien
a compartir els teus fruits sense malicia
i a quan hi ha una gran tempesta ser un amic

Ens vols teus
i sentim el teu embat com s’aproxima
quan t’atanses esborrant qualsevol rastre
que deixem damunt la sorra fent camí

L’enveja et creix
amb la fúria de les ones tu camines
dus sabates amb sola d’escuma blanca
però tu saps que terra endins no ens pots seguir

dans la lumière précise, tout était repère

[en la llum precisa, tot eren punts de referència]

Albert CAMUS (La chute, 1956)[Trad.: M. Bohigas i Sales]


En la platja de la vida, la duna de sorra de l'experiència
No desapareix amb la plenamar del temps, que s'escola;
Creix i es manté a la deriva com qui cau a la gola
De llop de la llum precisa, on tot són punts de referència.

I un llenç de traços perfectes s'eixampla al nostre davant,
Amb la persistència de qui recorda al detall la vida viscuda,
La mort que espera en qualsevol racó, i que ens muda
L'expressió sempre que vol, com una sirena i el seu cant

Arran dels esculls enigmàtics quan la marea no recula
A temps. I repetim dia rere dia l'odissea de visitar
La platja de la infantesa que ens salva de l'oblit de demà.

Mentrestant, l'ànima recull les dernes en la trencadissa
Inevitable d'existir, com si la nostra pell, que avui postula
En favor de la carícia, tingués el contacte com a premissa.


d.

Onades de temps s’enduen,
cap a la immensitat, part de nosaltres.
I vivim desolats, ja fets despulles,
descarnats d’una felicitat introbable.
Xiscla la solitud travessant la infantesa,
la joventut perduda i fugida.
Mai vam poder estrènyer a la mà,
cap goig, cap pèrdua.
L’huracà del temps engoleix i anihila.
Enmig del vespre glaçador i aliè,
entre les llums estranyes i insensibles
caminem assolats per un no-res
que circumda la galàxia infinita.