quin relat tan bell, i al final, aquesta ensenyança per als joves, de saber reconèixer els enemics, els de dintre i els de fora, amb disfressa o a cara descoberta, com tantes vegades actuen, en fi, molt bé.

moltes gràcies pel teu comentari, una abraçada,

Empar

en aquet text que en molts poemes, Mercè..., magnífic des del principi al final; m’ha agradat especialment el ritme pausat del narrador fent servir la tercera persona, i el final, esperat, però colpidor, amb un gir de gran efecte vers la primera persona.

Un relat bellíssim, amb la tristor com a sentiment de fons; pertorbadora, inquietant, arrossegant la dona cap al dolor i el buit.

Petons :))

que rellueix dins el poema, l’enigma, el somriure final, el vent i el blau del cel. Senzillesa gràcil, bellesa.

Felicitats, Aleix! Una abraçada.

ens adonem que música és qualsevol so que ens envolta; de la teva col·lecció m’ha agradat especialment el “quintet per a instruments quirúrgics”, que bo, Francesc! Un bon repertori esplèndidament afinat, felicitats!

Jo també espero que aquest any ens puguem trobar, i la nostra intenció és anar-hi pel Festival Godepoesia, seria una boníssima excusa per visitar-vos!!! Ja diràs els dies quan els concreteu.

Abraçades,

Empar

que m’adrecessis a aquest poema per algunes similituds que he trobat amb el meu.

El trobo preciós, especialment: "l’ahir s’esblama al sol ponent" (un final molt bo)

de mots i de temps, una il·lusió bellament ordida, magnífic quan dius: “la nit torna a ser/llum fosca endins”

És un plaer tornar a llegir-te, franz, gràcies

de prínceps desposseïts, i de lladres traïdors, per desgràcia de tots. Enhorabona pel poema, es ben bonic.

pel poema, i pel premi. És molt bonic, i trist, com dura és la pedra.

Una abraçada.

el vaig trobar fascinant, les bones lectures són una font d'inspiració, es barregen amb les vivències, amb les imatges i la capacitat de crear de cadascú, i apareix quelcom nou, brillant..., felicitats!

és tan tendre i bonic..., t'hi has ficat en la pell d'un nen, del tot, ens hi duus de la mà i caminem per un món d'il·lusions que tant necessitem. M'ha agradat moltíssim llegir-lo, és deliciós.

T'agraeixo molt el teu comentari, sempre estàs a punt per regalar paraules de bevinguda, ets un sol, t'estimo :))

en dues paraules, gràcies Joan, una abraçada :))

són molt propers, Mercè, i les històries molt "teves", vull dir que tens un estil propi, amè, i això està molt bé. Moltes gràcies pel comentari tan generós, una abraçada, fins aviat :))

Carles, pel poema, ja l'havia llegit al repte i ja em va agradar molt.

Fa il·lusió veure gent nova en aquestes contrades. Enhorabona també per la tasca musical (he estat remenant a la vostra pàgina Can-64...), ens veiem als reptes!

dir el misteri del vers..., gràcies pel comentari, endavant Josep!

àpali, estic adormida!!!!