La conversa pendent i tot el que ens ha dut.

Gràcies pels relats i gràcies perquè el repte ha fet goig: n'han estat uns quants, cosa que en els darrers temps costa força.

Penso que fer de jutgessa i veredictar és cosa que no s'adiu massa a com sóc, perquè més aviat es tracta de valorar el que els escrits aporten i, si fa el cas, apuntar el què no he entès (a vegades s'escau) o si hi trobo alguna erradeta ortotipogràfica (de les quals jo també en gasto, és clar),

La montseblanc ens escriu fora de concurs (i després he observat que, 'guanyadora' del nano, no el podia proposar per X motius) LA SOCA DE L'EUCALIPTUS, relat poètic, intimista, amb el protagonisme d'una dona, la Duna, l'edat de la qual desconeixem i que va a una casa solitària 'custodiada' per eucaliptus i amb el mar de 'guardià' silenciós, amb la llum de juliol 'impùdica i altiva' a retrobar, un cop més, 'un gelatinós passat' al qual està lligada i ho vol. En aquell habitacle es troba amb 'ell' i no sabem si és un fantasma (al final sabrem que la incial del seu nom és C), però és igual: s'estimen. La 'conversa pendent' en el text de la montseblanc són 'els versos dels altres' (i quins versos!). Tot plegat, un món oníric, un món apart que queda segellat a la soca d'un eucaliptus.

En Clyde amb PAULA ens fa arribar una història d'amor entre dues dones, cosa prohibida en la seva època. La filla d'una d'elles duu el mateix nom que la dona que la seva mare va estimar: Paula. La mare en estat de pèrdua progressiva de la memòria, internada, ha volgut fer-li-ho saber, compartir-ho. Aquelles polseres iguals. I a les acaballes del relat, amb la carta i el retorn de qui 'no ha oblidat'..i que, com sigui, s'esdevingui la conversa pendent que es deuen i volen. En aquest cas s'esdevé cap al final d'una vida. Fa venir tristesa per l'acceptació, pel deixar passar, pel guardar el sentiment (com un tresor). Tres dones són les que protagonitzen el relat, amb tocs poètics com 'un instant verge i estèril' i, com al relat de montseblanc, també un arbre: aquí el desmai, que 'gronxa les hores' i també 'sap'.

La conversa pendent que Bonnie ens duu amb L'INDIFERENT no s'esdevé, per més que la noia protagonista, caminant per la platja, ho anheli ni que sigui 'amb la força d'un gest', perquè això la guariria. La bretxa hi és. El pare la va abandonar. Sortosament, és una persona forta, que s'ha treballat i sap que cal seguir. Un noi que estima l'espera, i així és tanca un relat que comença i acaba amb belles imatges ben bé pictòriques. Una joia.

Pel que fa a FACILITATS de Colometa, la conversa pendent -que no arriba a produir-se- duu una forta càrrega (de trenta anys) de retrets i dolor. Una dona enganyada per un seductor i obligada a desfer-se d'un futur fill. Una amarga lliçó que marca tota una vida. Saber que ell no continua igual, amb la inconsciència de la satisfacció personal sense importar-li qui peti, l'afegitó. No sé, no sé, però l'estil d'escriure de la Colometa m'ha fet pensar en un relataire que sovint usa esdrúixoles...

I acabo amb EN CONDICIONAL, de iong txon. Un relat breu que comença amb positivisme i bon fer i acaba amb 'mala llet'. Un home avesat als 'no' de les fèmines fa el contrari en el camp laboral, cosa lloable, que a tothom li agrada escoltar mots amables. Però no trobar de cap manera la noia excompanya d'estudis amb qui va coincidir al metro el trasbalsa i desemboca en l'haver de deixar anar l'energia negativa que se'n deriva. La conversa amb la noia queda ben pendent i les paraules del comercial als clients en són les conseqüències.

Bé, la 'germaneta' Mena ens ha penjat l'enllaç a un relat seu titulat precisament 'Una conversa pendent' i li recordo, descaradement, que es deixi estar de converses i que estigui per acabar relats incabats pendents, coi! (va, dona, disciplina, ordre i paciència) (si em fa cas em fotré una medalla). ;)

Cada aportació al repte m'ha aportat (i redundo verb) quelcom que es queda de pòsit, tant literari com anímic. Moltes gràcies a tots/es!

Qui li toca encarregar-se del proper Clàssic és en Bonnie. Pel petit cofre, per les pulseres, pel desmai, per la carta i perquè l'oblit mai guanya.

tyb