Bruixeria. (Versió vàlida corregida) 2n intent

Corria esperitat i amb el cor a punt de sortir-me per la boca per la plaça dels Braus, quan per fi vaig flanquejar la part exterior del cementiri, que vaig passar amb quatre grans gambades.
Ja de seguida, vaig entrar al camí de Montsacopa, que em transportaria a aquell indret on tantes estones de la meva vida havia passat jugant amb els meus germans durant aquella tan dolça i enyorada infantesa.
Malgrat els anys que feia que no hi anava i ser de nit, em recordava del camí a la perfecció. Però suposo que quan et persegueixen quatre eixelebrats amb un fuet a la mà i amb ganes de trencar-te la cara, la cosa és més fàcil.

Sé de sobres que sóc un imprudent i que sempre em fico en merders, però aquest cop l'enemic n'havia fet un gra massa. Sóc conscient que robar-li la dona a un dels integrants del que era el teu bàndol contrari de l'escola és greu, però no tant com per encendre't en flames la casa i després perseguir-te per tot el poble, davant de la mirada atònita de tothom qui passava pel carrer.

***

Pel que sembla, he aconseguit enganyar-los, i els persecutors -per anomenar-los d'alguna manera- han anat per un altre trencall.
Encenc entre guspires lluents -fruit del vell encenedor que porto a sobre- el meu últim cigarret de la caixa, celebrant que, malgrat els anys, continuen sent igual de talossos.
Des d'aquest refugi del costat de l'ermita de Sant Francesc puc observar com s'alça prop el volcà de Montsacopa, el més emblemàtic de la zona. Em sembla que faré nit aquí. Total, m'acabo de quedar sense casa!

Riereta: 300 paraules + 2 asteriscs comptats amb el word ;-)

----------------------------------------------------------------------------------------------

-El nen de ca la Xènia va néixer mort, fa tres dies, i el de cal Fogueró també, el mes passat. No hi ha dubte que és una bruixa. I la pedregada que va matar els conreus al setembre, sens dubte és obra seva també.
Aniol Rovella, inspector de la Inquisició de Ripoll, es va remoure a la cadira. Qui així li parlava era Bernat Padellàs, batlle d'Olot, al despatx de l'ajuntament.
Rovella havia arribat al matí, després de rebre la cinquena queixa d'un cas que acusava la veïna olotina Bonifàcia Marés de bruixeria.
-Bé -va respondre-, aquestes acusacions cal comprovar-les amb prudència...
-No se'm pot pas titllar d'imprudent! -el va tallar Padellàs-. O no teniu prou proves, amb les que us acabo de donar?

*

L'endemà Rovella es va encaminar cap a la casa de l'acusada, dins del Bufador, un dels cràters del volcà Garrinada. Era relativament a prop i hi va anar a peu.
A l'alçada del carrer Sant Rafel, una dona va intercedir al seu pas.
-Va fer que el meu fill naixés mort! -li va dir, ansiosa-. És un fuet del diable. Quan sigui condemnada, jo mateixa encendré la guspira que la cremarà...
Rovella, malhumorat, se'n va desfer.
Quan va arribar al Bufador, hi va veure una trista casota desgavellada. Una dona xaxa i desdentegada en va sortir. Al primer cop d'ull, Rovella només va veure la misèria que assolava l'entorn.
-Sou Bonifàcia Marés? -li va demanar.
-Jo mateixa -va respondre la dona.

*

Després de l'interrogatori, ja camí d'Olot, Rovella es va asseure a una roca del camí mentre pensava que al seu informe certificaria que no trobava cap base per a l'acusació de la denunciada, i que el cas responia més a un fenomen d'histèria col·lectiva i al·lucinacions fanàtiques que a l'estricta realitat.

Riereta: 300 paraules justetes + 2 asteriscs comptats amb el word.
-----------------------------------------------------------------


-El nen de ca la Xènia va néixer mort, fa tres dies, i el de cal Fogueró també, el mes passat. No hi ha dubte que és una bruixa. I la pedregada que va matar els conreus al setembre, sens dubte és obra seva també.
Aniol Rovella, inspector de la Inquisició de Ripoll, es va remoure a la cadira. Qui així li parlava era Bernat Padellàs, batlle d'Olot, al despatx de l'ajuntament.
Rovella havia arribat al matí, després de rebre la cinquena queixa d'un cas que acusava la veïna olotina Bonifàcia Marés de bruixeria.
-Bé -va respondre-, aquestes acusacions cal comprovar-les amb prudència...
-No se'm pot pas titllar d'imprudent! -el va tallar Padellàs-. O no teniu prou proves, amb les que us acabo de donar?

*

L'endemà Rovella es va encaminar cap a la casa de l'acusada, dins del Bufador, un dels cràters del volcà Garrinada. Era relativament a prop i hi va anar a peu.
A l'alçada del carrer Sant Rafel, una dona va intercedir al seu pas.
-Va fer que el meu fill naixés mort! -li va dir, ansiosa-. És un fuet del diable. Quan sigui condemnada, jo mateixa encendré la guspira que la cremarà...
Rovella, malhumorat, se'n va desfer.
Quan va arribar al Bufador, hi va veure una trista casota desgavellada. Una dona xaxa i desdentegada en va sortir. Al primer cop d'ull, Rovella només va veure la misèria que assolava l'entorn.
-Sou Bonifàcia Marés? -li va demanar.
-Jo mateixa -va respondre ella.

*

Després de l'interrogatori, ja camí d'Olot, Rovella es va asseure a una roca del camí mentre pensava que no tenia cap prova concloent i que certificaria que no trobava cap base per a l'acusació.
Per ell, el cas responia més a un fenomen d'histèria col·lectiva i al·lucinacions fanàtiques que a l'estricta realitat.

Ja saps: 300 paraules + 2 asteriscs. És que m'ha sortit molt més llarg i, a l'anar-lo escursant, l'he hagut d'anar modificant. Al final aquesta és la versió que em sembla més convincent i verosímil.
Perdona altre cop.

--------------------------------------------------------------------

-El nen de ca la Xènia va néixer mort, fa tres dies, i el de cal Fogueró també, el mes passat. No hi ha dubte que és una bruixa. I la pedregada que va matar els conreus al setembre, sens dubte és obra seva també.
Aniol Rovella, jutge instructor de Ripoll, es va remoure a la cadira. Qui així li parlava era Bernat Padellàs, batlle d'Olot, al despatx de l'Ajuntament.
Rovella havia arribat al matí, després de rebre la cinquena queixa d'un cas que acusava la veïna olotina Bonifàcia Marés de bruixeria.
-Bé -va respondre-, aquestes acusacions cal comprovar-les amb prudència...
-No se'm pot pas titllar d'imprudent! -el va tallar Padellàs-. O no teniu prou proves, amb les que us acabo de donar?

*

L'endemà Rovella es va encaminar cap a la casa de l'acusada, dins del Bufador, un dels cràters de l'extingit volcà Garrinada. Era relativament a prop i hi va anar a peu.
A l'alçada del carrer Major, una dona el va aturar.
-Va fer que el meu fill naixés mort! -li va dir, ansiosa-. És un fuet del diable. Quan sigui condemnada, jo mateixa encendré la guspira que la cremarà...
Rovella, malhumorat, se'n va desfer.
Quan va arribar al Bufador, hi va veure una trista casota desgavellada. Una dona xaxa i desdentegada en va sortir. Al primer cop d'ull, Rovella només va veure la misèria que assolava l'entorn.
-Sou Bonifàcia Marés? -li va demanar.
-Jo mateixa -va respondre ella.

*

Després de l'interrogatori, ja camí d'Olot, Rovella, home nascut i instruït a Barcelona, es va asseure a una roca mentre pensava que no tenia proves concloents per condemnar-la. Així, certificaria que no trobava bases sòlides per a l'acusació.
Per ell, el cas responia més a un fenomen d'histèria col·lectiva i al·lucinacions fanàtiques que a l'estricta realitat.

Anàvem caminant a bon pas, menjant un entrepà de fuet, deixant enrere la Fageda d'en Jordà. Varem llegir que la fageda, extraordinàriament bonica en aquella tardor, va créixer damunt una colada de lava que va emetre el Volcà Croscat fa uns 11.500 anys, en la seva segona erupció. Ara ens dirigíem cap al coll de can Batlle i Sant Miquel de Sacot, una església romànica del segle XI. D'allà, baixaríem al pla de Sacot i arribaríem pel Collet de Bassols a la vessant sud-oest del volcà de Santa Margarida. Visitaríem el famós volcà, que té al bell mig del cràter l'ermita que li dóna nom, i d'aquí ens dirigiríem, travessant la carretera d'Olot a Santa Pau, al volcà Croscat. Havíem llegit, també, que aquest era el volcà amb el con més gran que hi havia a la península, i el seu cràter en forma de ferradura ens havia cridat l'atenció en varies fotografies que havíem pogut veure abans d'arribar-hi.
De sobte, algú va veure una columna de fum uns metres endarrere i varem haver de trucar als bombers, que van arribar de seguida. Ens van comunicar que un imprudent havia encès una petita foguera, doncs pretenia fer un bon dinar a la brasa. En voler avivar el foc i posar-hi més llenya, va haver-hi un espetec i una guspira va anar a parar a uns matolls de la vora. La persona en qüestió, en un principi, no es va adonar i després ja va ser massa tard i, tot i que ho havia intentat de valent, no havia pogut apagar el foc. Per sort, ens varem adonar de seguida en veure el fum, i la ràpida actuació de l'equip de bombers va evitar un ensurt major i una gran pèrdua, l'incendi a la fageda podia haver estat devastador.

Irike camina imprudent nord enllà, cap a les boques de l'infern. Una immensa fumarada li fa de guia.
Desobeeix els senyors; ja té quinze anys, una cabellera d'adult negra com l'atzabeja, i la típica musculatura de guerrer aussetà. Se sent prou autosuficient com per a establir-se al país dels roures pènols, a les terres on van fugir els peluts blancs de l'època dels seus avis, quan els van foragitar de la comarca.
-Maleïts peluts...! -exclama, repetint el que ha sentit des de petit.
Ell, però, no n'ha vist mai cap; n'ha escoltat històries, i sap que ara ho passen malament, que els anys del fred s'han acabat i que els peluts emmalalteixen, minven, marxen... que són expulsats a cops de fuet, o exterminats per les tribus que arriben del sud.
A la nit, una esclat ho fa tremolar tot; la foscor s'encén. Irike fixa els ulls damunt l'ombra del volcà i observa una pluja de guspires roents escampant-se arreu. Percep un bram i descobreix una femella de pelut que xiscla i que corre; porta una criatura als braços.
-Foc... Muntanya enfadada... -esgaripa.
Irike s'admira que una bèstia com aquella sigui capaç de parlar en la seva llengua. Li impressiona la forma del cap, ovalada com un meló, amb la pell tan pàl·lida a la llum de la lluna i de les flamarades.
S'adona que el nen es mort.
La mare abraça el petitó desconsolada; es mira l'Irike amb expressió d'horror. El noi fa que no amb el cap. L'esblanqueïda figura cau de genolls i ofega el seu crit contra el terra.
El Croscat torna a escopir foc, comburent, vermell, candent...
Els crits de la mare s'esmorteeixen amb els brums de la muntanya.
L'Irike, amb gust de sofre al paladar, s'adona que la vida és difícil per a tothom.

Era un bon dia per cremar rama. No feia vent, estava núvol i ja havia acabat de podar els fruitals i les parres. Així que vaig decidir encendre el foc. Branques de presseguer i de pomera barrejades amb el brossam que havia arrabassat a la garriga: esbarzers, argelagues, mates de romaní, farigola i fenàs col·locats per sota com a encenalls. Allò cremaria com una foguera per Sant Joan. M'agrada fer-ho; el foc em fascina i estaria hores i hores recolzat a l'aixada observant les guspires com voleien i les flames com ballen i m'hipnotitzen. Així que vaig encendre el fenàs amb un misto i ràpidament va prendre el foc.

Vaig seure a la soca d'un ametller florit. Vaig obrir el sarró i vaig treure l'esmorzar. Em vaig posar el carretell de vi negre al costat i em vaig disposar a gaudir de l'espectacle del foc tranquil·lament, mentre apaivagava la gana que em feia remugar els budells ja feia estona.

Quan el foc ja estava al seu cim vaig veure el guàrdia forestal que s'apropava pel camí. Merda, vaig pensar cruspint-me el darrer mos de fuet. Ja ens les tindrem.

- Collons Amadeu, què fots? Com és que fas foc avui? Què t'has begut l'enteniment?
- Bon dia primer que tot!! Ja tenim aquí a l'autoritat tocant a la gent allò que no sona!! Quin problema hi ha si fa un dia perfecte per a cremar?
- Doncs el calendari!! Ara no és època!! Què no ho saps o què?? Dia vermell!! Imprudent!! Hauré de donar part i... !!

D'imprevist una gran tremolor sacsejà la terra i ens va aterrir. El gegant de Santa Margarida va despertar de cop, explotà en un bram ferotge i començà a escopir entranyes que queien pels voltants en una terrible pluja de lava i foc...

Esmorzant pa amb tomàtec i fuet d'Olot davant el penyasegat de Castellfollit, van posar uns ulls com taronges quan explicava que tota aquella roca negra era lava solidificada d'un volcà, que havia tallat el curs del Fluvià.
Més tard, una volta amb el trenillo prop del Croscat. Fins i tot els altres turistes escoltaven el relat: els nostres avantpassats fugint, els mamuts també, milions de guspires roents encenent els boscos, pluges de cendres negres.10.000 anys són un no res, el volcà encara està actiu i el 1428, un terratrèmol en va donar fe.
El plat fort, però, va ser pujar a Santa Margarida. És un fals cràter, però exactament el que esperaven d'un volcà uns nens de 6 i 8 anys, un clot al cim d'una muntanya… que comunica amb…
Les oportunitats s'han d'aprofitar, no em feien cas i no volien tornar on esperaven la mare i l'àvia.
A les herbes altes de la part més fonda del cràter em vaig amagar.
-Pare!!! on ets?
-He caigut per un foraaaat… He estat imprudent…
-Pare, on és el forat?
-Aquiiiií al fons del volcaaaaà
No em veien, i el noi va decidir prendre la iniciativa.
-Tu mira de treure'l, que jo vaig a buscar auxili.
Quan la nena va estar prop, una mà va sortir d'entre les herbes:
-Estira'm, que quasi sóc fora…
No va veure que no hi havia forat, mentre m'ajudava em totes les seves forces.
…
-El pare, ha caigut al Centre de la Terra, pel forat del volcà!!
-Jo l'he rescatat…
A veure, realment creieu que el pare ha caigut dins el volcà?
La nena va fer que sí. Però mon fill em mirà, i amb una veueta va dir…
-No, no pot ser.
Li falta un any i mig per ser geòleg. Tot va començar allí.

Els nenes de cinquè esmorzaven asseguts a l'ombra dels roures del jardí botànic. En Roger mastegava el seu entrepà de fuet mentre escoltava distret les explicacions sobre dels volcans d'Olot.
Va sortir del seu encantament en sentir que algú li picava l'esquena i, en girar-se, un moviment estrany va cridar-li l'atenció: alguna cosa s'havia amagat darrera els matolls... Disimuladament es va apropar per esbrinar quina mena d'animal era i, sense saber com es va trobar davant d'una cova.
A dins l'esperava una mena de nan:
-Hola, soc en Baldiri, el responsable del volcà Montsacopa.
-Afanya't, segueix-me. M'has d'ajudar!
Dit això, va donar mitja volta i va còrrer cap a l'interior.
Per un moment en Roger va pensar en la mare dient-li que fes cas i que, sobretot, no fos imprudent ni es separés dels companys. Però ..., ja s'havia allunyat força del grup i l'aventura l'atreia moltíssim.
Des de dins en Baldiri el cridava:
-Corre, vine, gairebé no ens queda temps.
En Roger el va seguir per incomptables passadissos que s'endinsaven a la terra, cada cop més al fons.
Finalment van arribar a una gran caverna on un munt de follets feien una cadena i es passaven galledes d'aigua des d'un gran bassal fins buidar-les en un pou d'on sortia molt de fum.
-La nostra feina és controlar el foc del volcà -va dir en Baldiri -.
-La comporta s'ha travat i no podem abocar l'aigua. Si una guspira surt del pou, el volcà s'encendrà i entrarà en erupció.
-Ens has d'ajudar a obrir-la.
En Roger, desesperat, va tancar els , però un soroll inmens el va obligar a obrir-los ...

Els seus companys recollien les coses per començar l'excursió. En Joan, el seu amic, se'l mirava rient: Quina clapada t'has fotut ...