Bèsties de càrrega (o Demència)

Quan cau la nit respira alleujat. Tanta feina amb l'aixada l'ha esllomat i desitja que tothom s'encauï, ara que els animals són tancats als llocs respectius. Després d'una setmana en aquella vall, sota les ordres del masover, ajocar-se al mas encara no li és permès, i ha de seguir dormint a la pleta, com una bèstia de càrrega més, envoltat d'olor de fenc, palla, fems... No ha perdut la ràbia i l'odi que el caracteritza i que tant li costa dissimular davant de la gent. Ara, en soledat, no cal interpretar cap paper i tanca els punys amb ràbia, tot recordant episodis del passat, que l'han fet fugir sempre. En aquesta contrada, però, les notícies no arriben amb massa rapidesa. Ni les bones ni les nefastes.

Amb la navalla a la mà, s'entreté amb una branca de faig. L'aprima i l'esmola, com si fos una estaca. Aquesta nit, la lluna vella il·lumina els camps acabats de sembrar i la fageda s'omple de siluetes fantasmagòriques, però a ell no l'espanten. El gos d'atura se li acosta remenant la cua. L'aparta amb una puntada de peu després d'escopir-lo. Sense cap raó. Igualment, de forma irracional comença a clavar-li l'estaca entre les costelles. Els xiscles llastimosos del ca són esmorteïts pels murs de la pleta. Els animals, però, s'agiten amb nerviosisme. Quan para d'enfonsar-li l'arma improvisada, el toll de sang és evident.

Flaira l'olor ferruginosa, i s'excita. Es dirigeix a qualsevol punt on hi ha animals i, un a un, els sacrifica, en silenci, amb un lleu gruny que acompanya cada nova estocada. Ha canviat la branca per la navalla esmoladíssima. Als seus peus cauen ovelles, vedells, cabres, poltres... La demència homicida no s'atura ni se sacia. Reconeix que necessita més cadàvers, com a mínim, abans que claregi el cel. Pensa en el corral, ple a vessar de conills i gallines, i una truja que gairebé compleix, amb un ventre descomunal. Surt a l'exterior; l'aire fresc l'espavila.

A l'abeurador es renta les mans, tenyides de vermell i adolorides. Se les eixuga a la samarra, heretada del primer pastor que va degollar anys enrere. Esguarda el mas i hi veu la claror d'una espelma en una finestra. Imagina que és la cambra de la filla del masover, de pell blanca i pits petits, perceptibles sota la roba. Aquesta imatge l'excita més encara. Després del corral, sols li restarà el matrimoni, abans d'emmordassar-la i desflorar-la.


d.

La Masia del Cel estava ben amagada en un lloc inaccessible per als vehicles convencionals. Calia fer una estona a peu per camins mig esborrats i gairebé tothom en sortia amb esgarrinxades de romagueres, progressivament invasores.

Però aquell centre de teràpies en un espai recòndit atreia grups i més grups de fashion-alternatius fos per convicció, curiositat o ganes de fer negoci a posteriori amb l'après als cursets.

En Dixon, un home robust de raça negra, emprenedor, hi havia fet cap pel tercer motiu.

-La Masia del Cel!- li semblava un nom entre pretensiós i ridícul.

Un cop els nouvinguts aquella darrera setmana de juliol s'hagueren instal•lat a les cambres comunitàries van baixar a conèixer qui els portaria. Li va semblar gent una mica sonada. Hi parlaria poc.

I s’entretenia remugant-se repetidament que el preu d’allò, superlatiu, era una mitja estafa sense facturació legal, com s’estilava. I, a més, no li agradava la dieta crudívora. Tot fos per a esdevenir un bon professor de ioga brumanda akamanda, encara desconegut i prometedor, s'anunciava. Tot un misteri.

I com li va costar haver d'anar d'uniforme amb pantalons blancs de cotó i una camiseta groga amb un símbol de no sabia ja quin coi de catxra o...chakra... això!, es tractava.

L'Urgelino, el professor, no repetia massa. Demanava ser escoltat amb uns ulls que li sortien de les conques sobre unes ulleres que semblaven fer més i més bossa. Tot plegat conferia a aquell home musculat un poder especial, sumat a un somriure enigmàtic. En Dixon notava constantment com aquell esguard el despullava fins a la medul•la.

Les classes es duien a terme en una antiga pleta rere la casa. Calia meditar dia i nit llargues hores amb les cames dolorosament plegades i una rampa inaguantable. Se sentien udols esfereïdors i la ment associava i desplegava imatges protagonitzades per sang fresca. En Dixon sentia esgarrifances.

Va gosar deixar l'exercici. Va fer per no ser sentit. Va marxar a desentumir el cos entre els arbres centenaris salvatges, il•luminat per la celístia.

De cop, es va entrebancar amb alguna cosa que no era una arrel.

-Una aixada!

I un forat començat a terra, que va passar a expandir-se com per encanteri. En va sortir un ser insondablement terrorífic que el va estirar cap a dins.

Abans de morir devorat pel monstre, va poder reconèixer en aquelles ninetes de foc la malignitat de l'Urgelino.


Mena

La Masia del Cel es trobava ben amagada en un lloc inaccessible per als vehicles convencionals. Calia fer una bona estona a peu per camins mig esborrats darrere el guia. Ningú es salvava d'esgarrinxades de romagueres progressivament invasores.

Aquell centre de teràpies en un espai recòndit atreia grups i més grups de fashion-alternatius fos per convicció, curiositat o ganes de fer negoci a posteriori amb l'après als cursos.

En Dixon, un home robust de raça negra, emprenedor, hi havia fet cap pel tercer motiu.

-La Masia del Cel!- li semblava un nom entre pretensiós i ridícul.

Un cop els nouvinguts s'hagueren instal•lat a les cambres comunitàries van baixar a conèixer qui els portaria. Parlava poc, en Dixon, un cop va copsar que les altres persones tenien un aire sonat que no li era afí.

I s’entretenia remugant-se repetidament que el preu d’allò, superlatiu, era una mitja estafa sense facturació legal, com s'estilava en qualsevol manifestació d'aquella educació no reglada. I, a més, no li agradava la dieta crudívora. Però tot fos per a esdevenir un bon professor de ioga brumanda akamanda, branca encara desconeguda i prometedora, s'anunciava. Tot un misteri.

I com li va costar haver d'anar d'uniforme amb pantalons blancs de cotó i una camiseta groga amb un símbol de no sabia ja quin coi de catxra o...chakra... això!, es tractava.

L'Urgelino, el professor, no repetia massa. Demanava ser escoltat amb uns ulls que li sortien de les conques sobre unes ulleres que semblaven fer més i més bossa. Tot plegat conferia a aquell home musculat un magnetisme especial, sumat a un somriure enigmàtic. En Dixon notava constantment, amb esgarrifances, com aquell esguard el despullava fins a la medul•la.

Les classes es duien a terme en una antiga pleta rere la casa. Apart de duríssims exercicis que harmonitzaven cos-ment, que no li feien efecte, calia meditar dia i nit llargues hores amb les cames dolorosament plegades i una rampa inaguantable. Sentia crits esfereïdors que el cervell traduïa en imatges que li provocaven canguelis. Eren figuracions, pensaments, no calia fer-ne cap cas.

Va gosar deixar l'exercici, fer per no ser sentit i marxà a desentumir el cos entre els arbres centenaris salvatges, il•luminat per la celístia.

De cop, es va entrebancar amb alguna cosa que no era una arrel.

-Una aixada!

Un forat començat a terra, que va passar a expandir-se com per encanteri. En va sortir un ser insondablement terrorífic que el va estirar cap a dins.

Abans de morir devorat, va poder reconèixer en aquelles ninetes de foc la malignitat de l'Urgelino.


Mena

En aquells paratges sinistres on l'obscuritat s'hi instal·lava més i encara més del que tocava, hi habitaven un conjunt de sers inhòspits i malentranyats, emmurriats i que treien fum per les orelles o els pensaments cruels els haguessin fet rebentar els cervells.
Eren de mida napbúfica i anaven abillats amb tapacues mida júnior que ells mateixos es fabricaven a partir de molsa selecta i tiges vimeteres.
El dia no era dia ni la nit, nit. Només existia el Gran Entremig que durava si fa no fa com una estona de zàpping en hora punta un dissabte al vespre.
Aquelles criatures vagarejaven amunt i avall per la Zona Meva I No Pas Teva, que volia ben bé dir que si algú traspassava el límit d'una propietat entesa i sense documentació ni notaris ni impostos ni pamplines qui gosés l'altre se li abraonava al damunt i si l'atrevit no guanyava la lluita li tocava fer cap al Refotut Estany.

Va esdevenir-se que vuit sers van invadir -perquè no s'hi veien- terres d'altri -que sí s'hi veien perquè s'havien espavilat amb unes llanternes fetes de pell de granota fosforescent del tipus aborigeno-lumínic-fibi.

Amb el canguelis a cada cèl·lula i fins a la medul·la, aquells desgraciats van haver de complir l'estipulat.

Sort que la claror difuminada de l'estona d'interval ajudava i mostrava el camí.

Miraven de cantar per fer-se passar el terror.

No sabien cantar.

La zona líquida era ben propera. Tremolaven com flams mal servits. Un petejava, tot alliberant gasos gens de bon flairar. Mal fet. Molt mal fet.

La sentor va arribar-li.
Va arribar-li.


Tot d'una va emergir esquitxant d'aigua semiclavaguérica uns quants quilòmetres. Era la seva hora de Tiberi Inesperat i Sempre Desitjat.

Però no va preveure que no n'hi hagués més d'un.

Per això i per fi, i mira que no fer pinya abans, van solventar les males amarors.


Quan la resta de pobladors d'aquells verals es va adonar que el cel s'ampliava i es mostrava nítid i d'un color inidentificat que anomenarien 'balalau' (passaria a 'blau', suma d'emoció i de la cara de babau que van fer) van lligar caps. El monstre, de tan malèfic i lleig, l'impedia sortir. I, sobretot, per la seva poderosa voluntat.

S'havia acabat. Tots van sentir una gran calma. Un somriure naïf els asserenava els rostres tibats i involutius.

Aleshores, i en consens silenciós, van fer cap a la Casa de Tots. Pel camí anaven trobant una, dues, tres...fins a les vuit potes de la bestiassa aniquilada que a cops d'aixada rudimentària van colgar tant com va ser possible. Supuraven una mucositat enganxosa que s'estenia i tapava esquerdes del terra, que se'n nodria positivament.

La visió de l'edifici ancestral malmès que els havia desunit havia desaparegut. En el seu lloc s'alçava un bell palau pintat amb la tinta daurada-argentada que el Pop Descomunal anomenat Pleta elaborava xuclant energia astral. I el sostre era el cap de la bestiarra morta, buit de tot i adobada. Començava un nou tram grupal. Van començar picant de mans.


TGNK (uix, no he pogut tocar els meus temes, però tot sigui per no deixar soles les meves bessones).

Les obres a la casa rural de "Can Xerric" anaven a marxes forçades. El dissabte al matí era la inauguració i ja érem a dijous tocat.

L´alcalde de Terratremuls n´estava cofoi de la seva darrera iniciativa, obrir una casa rural per a grups per a celebrar-hi els seus actes, cursos i tallers. Era un bon cop a la oposició i un gran pas per poder tornar a ser reelegit. Amb aquella iniciativa, el poble arraconat a la serra de Marta, agafava un nom,i, a més representava una entrada nova de diners per a la gent que hi tenia negocis.

L´Emilio, el batlle en funcions, donava ordres a tothom:

- Vinga, foteu-li canya. Cagundésss!, a veure si encara li hauré de fotre jo un cop d´aixada!

Divendres a la tarda, només quedava que arribés l´instal.lador de la caldera. Havien habilitat la pleta per encabir-hi les calderes de gas i els equips d´aire.

L´alcalde donava presses:

- necessitem calefacció i aigua calenta. Demà al vespre, després de la inauguració ens arriba el primer grup "L´Associació Kàrmica- l´any 2016 s´acaba el món".

L´operari de calefacció, Manel Aramifico, amb les presses havia fet un foradet a un dels tubs de la instal.lació de gas, l´alcalde li va dir que un foradet el tapava ell amb un cop de pixa.

La inauguració va ser fantàstica; hi era tot el poble. A la nit els de la Associació inauguraven una instal.lació modèlica.

A la nit, el gas es va esmunyir silent, silenciós, covard, captivador ...i, es va fer amo i senyor de la casa i dels seus primers hostes.

L´endemà la televisió parlava d´un suicidi col.lectiu. L´alcalde es planyia de la mala sort del poble.I, l´operari de les calderes portava un nou càrrec de consciència a sobre.