Exaspera, també estic amb zappa que tanta dilació exaspera, no ho sé, com es que qui fa de protagonista no fuig d'una vegada, com si algú més ho pogués evitar, tot i que ja ho intenta, pel camí superficial, d'allargar el moment de trobar-s'hi, ja ho intenta, però es distreu, juga, no decideix, segur que no pot. Ànims al protagonista

M'encantaria cuidar dels porcs dels (Sus scrofa domestica i dels salvatges) i li agraeixo que em presti el seu nom per a referir-me a un ésser humà que per molt que s'hi esforces mai no li arribaria ni a les soles de les sabates. Reconec la meva limitació en l'ús de les paraules. No menjo porc i estimo l'animal porc i el respecto. Gràcies Allan Lee :).

Fantàstica aquesta solidaritat doble!

En el silenci de les feines, és bonic que ploguin paraules

les bones amistats sempre tindran una estoneta per petita que sigui per escoltar-te, de vegades pot ser molt petita, eh!, però ells saben què és que els necessitis, qui no ho sap, és que no compren les teves necessitats i no és bo ni dolent, però en aquest moment no és amistat

No cal res més

Davant de casa hi ha un bon gos que està emprenyat perquè els amos l'han deixat a fora i es veu que és molt sociable i vol estar sempre acompanyant-los i borda i borda i el meu gos li dóna suport bordant també, però fa tant de soroll que li he dit que calli, que això no va amb ell, el gos s'ha d'acostumar a estar també fora, potser els amos estan netejant la caseta i els destorba, i el gos ha estat una bona estona movent la cua i reivindicant que vol entrar, reivindicant no, suplicant que vol entrar, i mira a una banda i altra i no entén perquè no el deixant entrar a ell que és tan bo i els estima tant, i no es mou de la porta, ja no sap si és que no el senten, o és que no l'estimen, s'apropa a la porta i a través del vidre veu que els seus amos s'obliden d'ell. No hi pot fer res, més que esperar, confondre el seu cor i donar voltes pel jardí mentre passa el temps.

Ets venjativa com jo, bé, el millor final no és un embolcall de mentides és reconèixer que l'altre té dret a ser lliure, com també nosaltres ho volem, cada persona té la seva manera de desfer-se'n, uns fan numerets dient que els sap molt de greu, altres callen, altres cridem, tant és, es veu de lluny quan dos cors s'entenen o no. Tractar d'estimar és un bon aprenentatge tens raó.

On és la gent? Has d'escriure un altre post dient on era la gent feliç, els anem buscant tothom.

res com saber que ens convé

Els altres no es poden canviar ni volen canviar, la vida els bufa al seu favor, als pares, i a molts homes: No vol dir que no es torni a trobar el mateix, i que realment el canvi és necessari i ja està, però mentre la vida els bufi a favor, no en tenen cap necessitat, les dones, les filles, etc. enspodem plorar i patalejar, podem compadir-los, escriure'ls etc, però sobretot no ens oblidem de viure, perquè les circumstàncies no són favorables per a res més, i sóc ben conscient que qui només escriu cartes són les dones, filles, etc i que el món restarà encara per moltes generacions ple de cartes de dones, filles etc, que no entenen espero que tot i i així, sí hi trobem una estona per gaudir del planeta i les seves sensacions, però no serà fàcil.

M'ha agradat molt aquest relat laberíntic

de les llagrimes lliscant entre els solcs de la pell, aigua carregada d'informació trista que es queda a la superfície i fa la imatge severa i carregada de tot com tu bé expliques

aquesta relació amb el diari, molt passional, sembla el dipositari de tot, quina gran responsabilitat, no sé si ell et trobaria tan a faltar com tu a ell, estaria bé que pogués parlar de com se sent sent el receptacle de tanta intensitat.

M'ha agradat!