El bosc del riu net

Avui hem anat al bosc. Ha sigut tan meravellós com sempre. Els roures, les alzines, els teixos, el pins, els aurons. El boix, el galzeran. El tamariu al riu, i molts altres éssers que aniré esmentant.

Avui hem pujat a la cova a veure la verge, hi hem estat sols una llarga estona. En Dolç removia la terra buscant aigua, però no n’ha trobat, sort de l’ampolleta que porto. La Tola s’ha assegut en la terra fresca a dormir, i a baixar els batecs del cor, després de l’ascens. Quan els cors s’han calmat hem fet cap al riu. També érem sols, fins que han arribat quatre persones, no sé si dues parelles. Bé, en realitat primer, ha arribat una gosseta silenciosa negra i de cabell llarg. L’he vista venir i he subjectat el Dolç perquè no sabia si era un mascle o una femella, ni les intencions que portava. Però molt hàbil s’ha submergit al gorg, l’ha travessat i n’ha sortit tota airosa. En Dolç la mirava atònit, i la Tola l’ha anada a saludar. Amb tota l’elegància ha tornat a creuar el gorg i se n’ha anat.

Al cap d’una estona, ha aparegut amb acompanyants humans.El mascle de referència era un home prim, tatuat, d’ulls clars i clenxa al costat, s’hi assemblava a l’Abascal però era força més sensible, parlava català i es notava que s’estimava els gossos. Ha dit moltes coses amables del Dolç que si –Quina planta té!, etc. I la Tola se li ha posat al costat. Els gossos noten qui se’ls estima. Quan he dit en veu alta al Dolç, -Quiet Dolç, no facis nosa¡- Ell ha dit en veu alta, en forma de reflexió – No, si els que fem nosa som nosaltres els humans, ells no n’hi fan-. Aquestes paraules no són freqüents en tothom, altres no es volen embrutar d’un cop de morro d’un gos, o d’una trepitjada, o els fa nosa que un gos els vingui a olorar o a saludar, i encara més amb l’ímpetu que ho fa en Dolç. També hi havia una noia jove, més jove que el noi dels tatuatges, com a mínim deu anys per sota, primeta i rossa. S’ha llançat amb agilitat admirable i sense por al gorg, tot i un cert perill del punt que ha triat. L’altre parella tenien un aspecte més maldestre, ben nodrits, i la noia una mica més poruga. S’havia calçat per entrar al riu i anava fent comentaris dubitatius fins el darrer moment. Bé, tot vist i escoltat des dels meus ulls i oïdes, que només veuen i senten una versió del món.

Al cap d’una estona el noi tatuat que ja havia tret el paquet de tabac de liar, ha dit que anava avançar-se per comprovar com estava la resta del riu. He pensat que potser volien intimitat i me n’he anat jo. Tot baixant he reflexionat més sobre aquest noi, no semblava que tingués una economia d’executiu, de vegades es nota la socioeconomia de la gent, en la delicadesa de la parla. He imaginat que potser viu a la muntanya amb una economia modesta, molt honorable, d’altra banda, haver triat la tranquil•litat de la muntanya i una certa renúncia econòmica a haver de treballar d’esclau, com fem la majoria, en una ciutat sorollosa. He pensat que era valenta la seva decisió.