Rere la cortina

Un relat de: Montseblanc
L’Angeleta renta el plat, el got i els coberts que ha fet servir per dinar i s’asseu una estona al sofà del menjador. Pensa que va bé això de cuinar per a dos o tres dies, així estalvia corrent, temps i té menys cassoles per rentar.

Està cansada. Ha de reconèixer que això dels seixanta anys sí que es nota al cos. Tots li diuen que la veuen molt guapa, molt jove... Però el temps viscuts hi és. Arxivat en cada arruga, en cada gram de grassa de més, en cada os que es descalcifica alegrement, com qui s’espolsa la pols del camí.

Ha passat tot el matí atenent al públic, a l’oficina d’atenció al ciutadà de l’ajuntament. Sí, la gent també li diu, que ella té molta sort de treballar només pels matins, però set hores cada dia són prou feixugues, i més quan es treballa de cara al públic. Tot i així reconeix que li encanta tenir les tardes per a ella, encara que no faci res. Sobretot ara, al maig, quan comença la calor i ella des del seu sofà veu la gent caminant de pressa pel carrer, amb les ombres cada vegada més enganxades als cossos i els arbres amb el vestits acabats d’estrenar. I ella a caseta, fent cops de cap al sofà, connectant i desconnectant, fins que s’imposa la plaent becaina.

De vegades li sona el mòbil i es desperta sobresaltada. El seu únic fill, que viu a París, la sol trucar durant les primeres hores de la tarda. Ella no gosa dir-li que truqui més tard. El troba tant a faltar... I al seu Ricard, que ja fa set anys que és mort...

Però l’Angeleta pensa que té raó la gent un cop més, ella viu bé, tranquil•la, va a la seva. Té les seves amigues i fan sortides els caps de setmana i la vida passa i repassa. “I com corra, la malparida!”, pensa ella, que no sol dir paraulotes però que creu que en aquest cas se n’hi ha de posar alguna, perquè no és normal aquesta velocitat.

Cap a les sis de la tarda l’Angeleta es posa una estoneta a l’ordinador. És una andròmina atrotinada, que fa un soroll com un tractor, que ja era vella quan el Ricard la feia servir.

El facebook, el gmail, la pàgina de El Corte Inglés, la del banc, la de la biblioteca...
I de tant en tant, potser un cop a la setmana, l’Angeleta entra a la pàgina d’Habitaclia i mira els immobles en venda al seu poble. Ella no en necessita cap. Fa tres anys que es va vendre la caseria que tenia als afores del poble i va comprar aquest piset que té ara, que no arriba als vuitanta metres quadrats, solejat i que no se la menja com ho feia la casa, a base de neteja i manteniment que no s’acabaven mai.

Ella va passar un any mirant pisos fins que va trobar el que li va fer el pes. I de la mateixa manera que una persona es fa addicta a les drogues prenent primer una pastilleta, després dues... Ella es va aficionar a xafardejar (parlem clar) les vides dels altres a través de les fotografies d’Habitaclia. Sí, sí, primer tenia un motiu, ella buscava pis. Però és que han passat els anys i ella continua amb el tema. Moltes vegades troba pisos o cases de gent que ella coneix. Amplia les fotografies. Es fixa en els detalls.

“Carai, no hagués dit mai que la Mari tingués tants trastos a la cuina”.

“Ostres, doncs des del carrer no es veu aquesta piscina tan gran i maca”.

“Doncs mira, què vols que et digui, sempre havia pensat que el doctor Mora tenia una casa luxosament decorada, i no pas aquesta acumulació de mobles de l’Ikea...”.

Però ella va més enllà. Les fotografies expliquen una història a qui la sap veure. Quan observa una cuina neta, impol•luta, i les prestatgeries dels banys sense res; ja sap que en aquella casa no hi viuen. I si la casa és antiga, decorada amb mobles que no són actuals, ja sap que hi vivien uns avis que potser han anat a una residència. Una cadira mecànica d’aquelles que pugen les escales la referma en la seva apreciació. I una cadira de rodes plegada en un racó li parla que potser ni residència, els avis s’han mort...

De vegades la casa en venda és moderna, ben decorada. “Per què voldria algú vendre una casa tan maca?”. “No deuen poder pagar l’hipoteca”, pensa ella. I si al dormitori de matrimoni veu que només una tauleta està plena de trastos i l’altra està lliura, llavors ja dedueix que és una separació. I quan veu els dormitoris de la canalla, un dels quals encara és de bebè, “ai, quina llàstima” pensa l’Angeleta.

Avui veu que ha sortit a la venda la torre de la que havia estat professora del seu fill a primària. Li estranya que aquella dona, vídua, tan intel•ligent, tan reservada, hagi acceptat posar fotografies a la xarxa. Perquè la gent té molta cura de la seva intimitat, però a l’hora de vendre sembla que no s’adonen de l’exposició gairebé obscena que fan de la seva vida. Sort que la majoria de compradors van tan cegats amb la cerca de vivenda que no se n’adonen. I qui més ha d’entrar en aquestes pàgines si no són compradors? Doncs mira, l’Angeleta, ara mateix, ha augmentat al màxim una fotografia i xafardeja tots els pots i ampolletes que té la ex professora del seu fill al bany principal.

“Les colònies les té totes bones, sí. I les cremes de la cara també. Veig que en comptes de paper higiènic fa servir tovalloletes. I té un sabó d’aquest íntims que anuncien per la tele. I gotes pels ulls cansats, no m’estranya. I tot el vidre tacat de la calç dels esquitxos a la part de baix, ves qui ho havia de dir...”.

En ocasions li venen llàgrimes als ulls, quan veu una fotografia en blanc i negre d’un casament antic penjada a la paret d’un dormitori, el llit del qual llueix nu de llençols i matalàs, amb el somier que crida la fi d’una història. O quan veu un jardí mig abandonat, amb les joguines rovellades d’una canalla que ja són adults, a tocar d’una piscina buida d’aigua i plena d’oblit. És el que li fa més mal de veure, la presència invisible d’una felicitat que va ser. Va ser.

Ara mateix se li acaba de penjar l’ordinador. L’Angeleta prem el botó emprenyada i es fa el silenci al menjador.

Comentaris

  • Una ventana indiscreta![Ofensiu]
    Olga Cervantes | 07-07-2019 | Valoració: 10

    No me havia adonat de la quantitat de trastos que tenia a casa, fins que he hagut de buidar el pis. És tota una experiència que mereix la pena valorar.

    Una forta abraçada

    Pinya de rosa

  • M'ho crec[Ofensiu]
    Rosalia Gra | 06-07-2019

    He sentit a dir que els lladres fan servir les fotografies d'aquests portals per obtenir dades de les cases on volen robar...

  • Existències[Ofensiu]
    Mena Guiga | 02-07-2019

    Cadascuna amb el que destil·la i el que els altres perceben. I l'habitatge on s'ha estat també 'retrata', diu, confegeix històries o parts d'històries. Tafaneria de safareig i xafarderia de les emocions. Tot hi és. I no s'acabaria...tantes cortines com cases, com pisos, el pes de cada pis, el pas del pes...vides que canvien o s'acaben, trams de vida acabats...Hi ha de tot en aquest relat en què la gran cortina és la de la vida de la que s'entreté amb les vides dels altres, també.

  • Molt ben escrit[Ofensiu]
    llacuna | 29-06-2019

    Una història molt bonica, però que "dia de la marmota" una persona de 60 anys que viu com si en tingués 90. Què mal alimentada de tafaneries! L'enhorabona segur que és un cas ben real.

  • Tafanejadora compulsiva.[Ofensiu]
    Nil | 28-06-2019 | Valoració: 10

    Hem trec el barret per com has trenat aquest relat, mai m'hagués passat pel cap que algú s'entretingués tafanejant les intimitats dels altres d'aquesta manera... El procediment d'aquesta dona és en certa manera en un xic paranoic... no sé pas si el teu personatge en versió masculina hagués encaixat en la història que narres? Potser la versió masculina hagués estat la d'un home mig alcoholitzat i fumador compulsiu recolzat a la barra del bar tot el dia. L'altra dia un veí meu, de la meva edat i més ben parit que jo m'explicava que una veïna de barri, iaiona ja, se li va atansar, no la coneixia de res, i li va dir: escolti jove! veritat que són seus aquests calçotets? El xicot entre sorprès i mig vergonyós va dir: Si! i com ho sap que ho són? Doncs miri..., va dir la dona, resulta que aquest dia que va fer vent van anar a parar al meu balcó i jo preguntant preguntant... una altra veïna, que vostè no deu pas conèixer, ja que que sou nou al barri, em va dir: és d'aquell noi alt i macot del tercer segona, o sigui vostè. T'explico aquest cas, Montseblanc, perquè s'adiu molt amb el teu personatge femení... que vesteix aquesta història que cal dir que és entretinguda i sobretot molt original. La veritat que es podria portar amb èxit al cinema o al teatre. Enhorabona per obsequiar-nos amb aquest joiell literari, Nil.

  • Envellir...[Ofensiu]
    brins | 27-06-2019 | Valoració: 10

    Sí...tots ens fem grans a poc a poc però de manera molt diferent, hi ha moltes formes d'envellir.Les arrugues a la pell són solcs profunds i foscos si estem sols, però són tan sols camins recorreguts si podem viure amb la companyia de qui ens estima.
    .L'Angeleta no té ningú al seu costat que cada matí li somrigui i cada nit li faci un petó, i és per això que ha de cercar el consol d'observar la gent que camina de pressa pel carrer, de mirar habitatges que sap que no comprarà, o de xafardejar l'interior de les cases dels veïns..

    Molt ben explicat el dia a dia de la teva protagonista, Montseblanc. M'ha agradat molt aquest relat.

    brins

  • Gràcies...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 25-06-2019

    Gràcies Montseblanc, per la visita a la meua pàgina i per les teus paraules que m'han emocionat. Sí, l'amor té això, és sempre etern i per a unir-se amb el cor amb la persona amada.
    Un salut...
    Perla de vellut

  • Ara...[Ofensiu]
    llegiresviure | 22-06-2019

    ...m'has fet venir ganes d'entrar a la pàgina aquesta i mirar les cases en venda al meu poble. I no sé si això és bo o dolent...

  • L'Angeleta....[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 21-06-2019 | Valoració: 10

    El temps és evident en una persona que ja té seixanta anys. Molt bona i molt entretinguda tota l'acció d'aquesta dona i es veu molt complida rere la cortina, la qual ja no pot fer tantes coses en la vida; però així i tot s'entreté una bona estona en l'ordinador i altres quefers per a fer les coses el millor possible.
    M'ha agradat molt llegir-lo.
    Una abraçada.
    Perla de vellut

  • Xafarderia[Ofensiu]
    SrGarcia | 20-06-2019

    Una forma ben bona de xafarderia, insòlita.
    Una funcionària als seixanta anys ja es podria jubilar; si hagués cotitzat el que li tocava, és clar.
    És fotut això: Mai sabrem que és el que ens pot entretenir.

  • Iceberg[Ofensiu]
    kefas | 20-06-2019


    Com un iceberg, enfonsada en l'abisme de la gèlida solitud i del desencís, filles de la senectut, n'emergeix la punta que busca l'escalfor del sol dins de les finestres que aquest temps, que ja no és el seu, li ofereix. I del sol, només en troba les ombres.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: