Esfondrament

Un relat de: Rosalia Gra
Són cap a les set de la tarda, l’Anna es sola a casa, asseguda davant la pantalla de l’ordinador contempla una foto del seu home assegut rere una taula plena de menjar. Al costat d’ell una noia que sembla vint anys més jove i al darrera dels dos, drets, una parella d’uns seixanta anys.

L’Anna observa la fotografia sense cap reacció aparent, per dins, unes parets que ja feia dies que s’havien esquerdat, es comencen a esfondrar.

L’Anna i l’Enric es van casar passats els trenta. Cap d’un parell d’anys havien estat pares d’una nena i un any després d’un nen.

Les flors i violes del principi s’havien anat pansint i la quotidianitat era cada vegada més enganxosa, a l’Anna li costava tirar endavant. I van començar les discussions amb l’Enric, que si tu no m’estimes, que si no estàs per mi, que si només penses en tu... Les frases, eren com fletxes d’anada i tornada, un combat esgotador que només feria i no portava enlloc.

El dia que celebraven deu anys de matrimoni, passant ja tots dos dels quaranta, amb una bona situació econòmica, potser envejats i tot per alguns, la germana de l’Anna li va dir a cau d’orella “has pensat que potser l’Enric t’enganya?”.

I no, l’Anna no ho havia pensat mai. Digueu-li ingènua, digueu-li fleuma, digueu-li ximple...

I la llavor va quedar sembrada i va anar germinant dins d’ella, en un racó fosc i humit entre el cor i l’ànima.

I va començar a parar l’orella quan l’Enric parlava pel mòbil. Va començar a llegir els paperets que molts cops es trobava a les butxaques de la roba de l’Enric quan les revisava abans de fer la bogada. Va començar a reflexionar...

I va descobrir que sí, que ell l’enganyava. No val la pena enumerar les penoses accions que l’Anna va haver de fer al llarg de mesos per arribar a unes conclusions que van ser exposades davant de l’Enric entre plors i crits. Però ell ho negava, sempre.

I l’Anna sabia que ell tenia una amant a Colòmbia, país al qual havia viatjat vàries vegades. I l’Anna sabia que aquella noia es moria de ganes de venir a Espanya. I l’Anna sabia que l’Enric li havia ofert matrimoni, quan en realitat ja estava casat, tot amb tal de ficar-s’hi al llit. I l’Anna es va crear un perfil fals, com si fos un home, i va contestar a un anunci que aquella dona havia posat, i es van començar a escriure... I aquella dona un dia li va dir que ella estava promesa, precisament amb un noi espanyol. Aquella noia tenia vint-i-cinc anys, era preciosa. L’Enric ja en tenia quaranta-set... L’Anna pensava que no podia ser...

I va arribar aquell correu, des de Colòmbia, on la noia li deia que li adjuntava una fotografia del seu promès, l’enamorat que aviat la portaria a Espanya, que la foto era el dia de la petició de mà, amb els seus pares...

I tornem al principi:

“Són cap a les set de la tarda, l’Anna es sola a casa, asseguda davant la pantalla de l’ordinador contempla una foto del seu home assegut rere una taula plena de menjar. Al costat d’ell una noia que sembla vint anys més jove i al darrera dels dos, drets, una parella d’uns seixanta anys.”

L’Anna mira la camisa que porta el seu home, una que li va regalar ella, que ella ha rentat i planxat moltes vegades, que ella va posar amb cura a la maleta pel viatge d’ell.
L’Anna mira el braç dret del seu home, que agafa a la noia per l’esquena... Mira els somriures dels quatre, mirant a la càmera...

L’Anna ni plora, ni riu, està atònita. L’allau de reflexions, sentiments i sensacions és tan gran que ha ofegat la seva reacció completament.

Tanca l’ordinador ràpidament, sent que l’Enric acaba d’arribar de la feina. Li ha dit que avui s’havia de quedar a fer hores, molta feina... Sí, segur...

L’Anna baixa les escales, es troben al menjador, ell va suat, amb una panxa que cada dia és més gran, despentinat, una carpeta a la mà, el mòbil a l’altra.

“Hola”, “hola”, i es fan un lleu petó als llavis. L’Anna se’n va a la cuina a fer el sopar, per dins l’esfondrament continua. Els fills són a les seves habitacions. L’Enric s’asseu al sofà, es treu les sabates, tus, agafa el comandament i engega la tele.

Comentaris

  • Quina vida![Ofensiu]
    llacuna | 04-07-2019

    pendent dels desigs de l'altre, un sol individu.

  • La vida continua[Ofensiu]
    Montseblanc | 04-07-2019

    Hi ha tantes històries íntimes, quotidianes... que no coneixem i que potser no tindran mai final...

  • Final obert?[Ofensiu]
    llegiresviure | 28-06-2019

    Precisió gairebé quirúrgica per explicar una infidelitat. Amb un final que no resolt res, i deixa mal cos, potser perquè el lector voldria una resolució, un trencament, però no totes les històries acaben igual. No dir res i anar-se’n a la cuina pot significar covardia, acceptació... O valentia, segons com es miri...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Rosalia Gra

Rosalia Gra

2 Relats

5 Comentaris

539 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
De Granollers i del 69.

Per si les crítiques són molt dolentes: rosaliagra@outlook.es


=En cada esclat de llum=

En cada esclat de llum,
en cada so que sents,
en cada raig que escalfa,
en cada instant
hi percebs el moment...
no hi ha retorn pel temps,
ni màximes certeses,
tot és un moviment continu,
igual que la nit precedeix
al dia, la llum a la foscor.
Cada pas enceta un nou camí,
cada alè un nou presagi.
Cal passejar-se pel viarany
de les incerteses,
viatjar per l'insòlit món
dels somnis,
perdre's i trobar-se...
com qui es buida per tornar-se
a omplir.

Isabel Ribera i Carné

Últims relats de l'autor