Esfondrament

Són cap a les set de la tarda, l’Anna es sola a casa, asseguda davant la pantalla de l’ordinador contempla una foto del seu home assegut rere una taula plena de menjar. Al costat d’ell una noia que sembla vint anys més jove i al darrera dels dos, drets, una parella d’uns seixanta anys.

L’Anna observa la fotografia sense cap reacció aparent, per dins, unes parets que ja feia dies que s’havien esquerdat, es comencen a esfondrar.

L’Anna i l’Enric es van casar passats els trenta. Cap d’un parell d’anys havien estat pares d’una nena i un any després d’un nen.

Les flors i violes del principi s’havien anat pansint i la quotidianitat era cada vegada més enganxosa, a l’Anna li costava tirar endavant. I van començar les discussions amb l’Enric, que si tu no m’estimes, que si no estàs per mi, que si només penses en tu... Les frases, eren com fletxes d’anada i tornada, un combat esgotador que només feria i no portava enlloc.

El dia que celebraven deu anys de matrimoni, passant ja tots dos dels quaranta, amb una bona situació econòmica, potser envejats i tot per alguns, la germana de l’Anna li va dir a cau d’orella “has pensat que potser l’Enric t’enganya?”.

I no, l’Anna no ho havia pensat mai. Digueu-li ingènua, digueu-li fleuma, digueu-li ximple...

I la llavor va quedar sembrada i va anar germinant dins d’ella, en un racó fosc i humit entre el cor i l’ànima.

I va començar a parar l’orella quan l’Enric parlava pel mòbil. Va començar a llegir els paperets que molts cops es trobava a les butxaques de la roba de l’Enric quan les revisava abans de fer la bogada. Va començar a reflexionar...

I va descobrir que sí, que ell l’enganyava. No val la pena enumerar les penoses accions que l’Anna va haver de fer al llarg de mesos per arribar a unes conclusions que van ser exposades davant de l’Enric entre plors i crits. Però ell ho negava, sempre.

I l’Anna sabia que ell tenia una amant a Colòmbia, país al qual havia viatjat vàries vegades. I l’Anna sabia que aquella noia es moria de ganes de venir a Espanya. I l’Anna sabia que l’Enric li havia ofert matrimoni, quan en realitat ja estava casat, tot amb tal de ficar-s’hi al llit. I l’Anna es va crear un perfil fals, com si fos un home, i va contestar a un anunci que aquella dona havia posat, i es van començar a escriure... I aquella dona un dia li va dir que ella estava promesa, precisament amb un noi espanyol. Aquella noia tenia vint-i-cinc anys, era preciosa. L’Enric ja en tenia quaranta-set... L’Anna pensava que no podia ser...

I va arribar aquell correu, des de Colòmbia, on la noia li deia que li adjuntava una fotografia del seu promès, l’enamorat que aviat la portaria a Espanya, que la foto era el dia de la petició de mà, amb els seus pares...

I tornem al principi:

“Són cap a les set de la tarda, l’Anna es sola a casa, asseguda davant la pantalla de l’ordinador contempla una foto del seu home assegut rere una taula plena de menjar. Al costat d’ell una noia que sembla vint anys més jove i al darrera dels dos, drets, una parella d’uns seixanta anys.”

L’Anna mira la camisa que porta el seu home, una que li va regalar ella, que ella ha rentat i planxat moltes vegades, que ella va posar amb cura a la maleta pel viatge d’ell.
L’Anna mira el braç dret del seu home, que agafa a la noia per l’esquena... Mira els somriures dels quatre, mirant a la càmera...

L’Anna ni plora, ni riu, està atònita. L’allau de reflexions, sentiments i sensacions és tan gran que ha ofegat la seva reacció completament.

Tanca l’ordinador ràpidament, sent que l’Enric acaba d’arribar de la feina. Li ha dit que avui s’havia de quedar a fer hores, molta feina... Sí, segur...

L’Anna baixa les escales, es troben al menjador, ell va suat, amb una panxa que cada dia és més gran, despentinat, una carpeta a la mà, el mòbil a l’altra.

“Hola”, “hola”, i es fan un lleu petó als llavis. L’Anna se’n va a la cuina a fer el sopar, per dins l’esfondrament continua. Els fills són a les seves habitacions. L’Enric s’asseu al sofà, es treu les sabates, tus, agafa el comandament i engega la tele.