L'heura

La barana metàl·lica pintada de blanc fa uns anys, feia encara més anys que estava recoberta de l'heura, no del tot, encara hi havia espais on traspassava la llum, però sí en una gran part, l'heura s'havia apropiat de les barres metàl·liques. Feia un perfecte servei de protectora contra vianants tafaners i donava a la casa una aparença viva. Però aquell any, la veïna va dir que tanta heura a la paret mitjanera l'ofegava i em va demanar que la tallés, sobretot la que s'enfilava pel pòster abandonat de la companyia de la llum i ja havia esdevingut un arbre, llar de molts ocells. Primer vaig a contracor, retallar i vaig dibuixar una mena de forat a l'espai que separava les dues llars, tot i que sabia que era una queixa sense fonament, perquè casa seva donava al sud, al contrari de la meva, però la vaig acontentar a canvi que no fes més mal, i vaig traçar un forat amb les tisores de podar. Els dies anaven passant i un matí una gran ventada va fer caure el pòster de la llum damunt el seu jardí. Inevitablement, vaig haver de tallar l'heura, i en fer-ho, tota la planta que s'escampava per la barana es va assecar. Va estar així un any i jo entristida i ressentida, però a l'estiu l'heura es va vigoritzar i va començar a cobrir la planta seca, que no vaig tallar perquè me l'estimava tant viva com morta.